dimecres, 24 de juliol del 2013

JA NOMÉS EN QUEDEN 59 AL SAC

Em refereixo, és clar, als 59 mil milions d’euros que queden al sac de la reserva per pagar les pensions. En un mes ens hem polit 4 mil milions i escaig d’una tacada: s’havia de pagar l’extra i ingressar l’irpf deduït als pensionistes, i no n’hi havia prou amb les quotes de la seguretat social. Si seguim per aquest camí, sense posar-hi remei, aviat al sac només quedaran les engrunes. Ja m’he lamentat en reflexions anteriors que havent-hi tants de melics per lligar es maregi la perdiu ajornant prendre decisions. Però el que més em preocupa, de veritat, nos és pas la mandra del govern i de tota la comparseria dels que tenen algun paper en aquest sainet que pot acabar en drama, sinó que d’una rampellada es prenguin decisions que facin que el remei sigui pitjor que la malaltia. Si no els hi agradés tant als polítics fugir d’estudi, haurien de reconèixer que l’apuntalament del sistema públic de pensions no passa per encongir-les adequant-les a la mida dels ingressos, sinó fent possible que s’equilibri la balança rumiant com tenir ingressos suficients. Per anivellar un desequilibri pressupostari hi ha dues formes d’actuar possible: rebaixar la despesa o incrementar els recursos. La fàcil i que tothom sap executar és a primera, però la intel·ligent i valenta és la segona. El que passa és que per entomar la segona faltarien bons estadistes, no pèssims politicastres.


            Ja fa dies que ens estan fent el llit amb missatges subliminals per encolomar-nos un sistema de provisió de pensions que acabi amb la incertesa constant: un mètode amb fórmula enrevessada inclosa, que es basa en quelcom tan simplista com pervers que consisteix en igualar la massa bruta de les pensions amb la massa bruta dels ingressos per quotes. El sistema, des del punt de vista del politicastre, acabaria amb els seus maldecaps pressupostaris, però condemnaria al pensionista a continues escantonades de les seves pagues, per molt que es digui que si la tendència negativa dels ingressos es capgirés de seguida es revaloritzarien. Home, si fins ara no han fet res de positiu per generar recursos, com pensen estar preparats per redreçar la situació més endavant? Mentre no es donin les condicions perquè els emprenedors i els inversors no especulatius creïn llocs de treball i, per tant, incrementin les cotitzacions, el trencaclosques no s’arreglarà. I per crear aquestes condicions favorables es necessita com el pa que es menja recuperar l’esperança i, per desgràcia, no es fa res per aconseguir-ho, sinó tot el contrari. I sense recuperar el consum, el crèdit, la seguretat i perdre la por en el futur, qui pagarà els plats trencats serà una vegada més la part més fràgil de la societat. Fins que la corda es trenqui...  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada