EL "TRÀGALA" DE LA VIRREINA

            Si no vols caldo, tres tasses. La delegada del govern central a Catalunya, la inefable Llanos de Luna, ocuparà una torre de Pedralbes de gairebé 500 metres quadrats, per establir-hi la seva vivenda habitual. Per motius de seguretat, diuen. I ens ho hem de creure? Deuen pensar que els “catalanufos” portem tanta llana al clatell que ens ho empassen tot. Com és que després de nou anys d’haver abandonat aquella torre com a residència, la delegada del govern ha decidit de sobte mudar-s’hi? Per por que li facin una cara nova? M’atreviria a dir que ni en els seus deliris ha arribat a pensar seriosament que perilli físicament. Els catalans, inclús indignats, no representen un perill per molt que l’escridassin. Llavors, per què ara se li acut el canvi de pis? Francament, no hi trobo altra explicació que la de deixar palès que la delegació del govern equival a una mena de virreinat i que l’aparador ha d’estar a l’altura d’aquesta dignitat. Com a contrapès al palau de la plaça de sant Jaume. Perquè sapiguem qui porta els pantalons. Si ja n’estaves fart de la seva prepotència, bel·ligerància i menysteniment, empassa-te’n tres tasses.

            La qüestió no és el palauet, sinó el moment elegit per endinyar-nos la indirecta. Quan mig país li retreu els seus tics de comissària política, va i ens refrega la seva condició de virreina. La delegació del govern central en una comunitat autònoma de primera categoria, com és Catalunya, hauria de passar gairebé desapercebuda, limitant-se a la coordinació administrativa de quatre organismes de l’Estat, marcant un perfil polític discret i baix. Però no ha estat així, sinó que li han pujat els fums al cap i ha volgut treure el màxim llustre al seu rang institucional. No cal ni parlar de quan costarà la rehabilitació de la torre: no val la pena entretenir-nos en foteses. Perquè el que compta és el gest i que expressament s’hagi escollit el pitjor moment per fer ostentació de la dependència política de Catalunya envers el govern central. A la meva manera de veure, aquest canvi de pis suposa una provocació més, molt ben calculada estratègicament. I un escarni quan els desnonaments estan a l’ordre del dia. No es fer demagògia barata aquesta reflexió, sinó constatar que són tan maldestres i creguts, que ni se’ls hi ha passat pel cap que amb aquest gest innecessari ens toquen una mica més botet. En política, gestos com aquest no ajuden a fer amics, i els bons polítics saben que mai haurien de ficar-se de peus a la galleda fins aquest punt, perquè els errors tàctics tard o d’hora es paguen car. I si no, ja ho sentirem a dir!