EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

            Costa d’empassar que per tal de fer caixa qualsevol decisió sigui bona, perquè des del temps de la picó se sap que cap objectiu es mereix pagar-ne un preu vergonyós, que és el que està passant amb el projecte del govern de rebaixar a la meitat els impostos exigits als casinos per tal d’assegurar-se que la catedral del joc a l’engròs,  BCN World de Salou, no giri cua i trií un altre indret que li faci millors tracte en matèria de fiscalitat. El govern sembla que no se’n sortirà perquè tota l’oposició en principi li planta cara, però com que les conveniències polítiques i les pressions dels lobbys acaben fent estranyes parelles de llit, no seria cap sorpresa que al final de l’obra algú s’ho repensés. La qüestió, però, no és si fent el gest de rebaixar impostos assegurem una font d’ingressos important gràcies als diners que mou el joc, sinó quin model de país turístic volem patentar per atraure visitants. Suposo que no cal fer un croquis per entendre que hi ha diferència entre un turisme de primera o un turisme desmanegat amb ganes d’esbravar-se i de deixar-se anar.

            És cert que el joc organitzat atrau gent guapa i de peles més aviat que a pelacanyes, i si el què es vol és omplir la caixa com sigui, es indiscutible com diuen els pragmàtics que el diner que deixen els que visiten un casino no es distingeix del que s’ingressa de les visites als museus. El diner, encara que els moralistes ho voldrien, de moment no fa pudor i per aquesta raó, com deia el meu avi quan li deien d’una noia maca que no n’hi havia per tant, també el conseller Mas Colell deu pensar que tant de bo en tinguéssim una rega a l’hort de diner procedent del joc. Mirat d’aquesta manera, si no hi ha cap més opció, millor un casino que res i com diuen els castissos madrilenys “vale más pájaro en mano que ciento volando”. Però, què voleu que us digui, com escrivia al principi costa d’empassar que al mateix temps que maseguem la cultura posem catifa vermella als casinos. És una discriminació positiva que per molt que s’expliqui, no té cap altra justificació que el fi justifica els mitjans. I aquesta dinàmica és perillosa perquè això ens portaria a les portes del paradís del “tot s’hi val”. No s’han de tancar les portes als casinos i a d’altres “complements” necessaris perquè rutlli la indústria turística i arrossegui consumidors al comerç, però potser tampoc se li han de donar tantes facilitats perquè el que ens falten no són casinos sinó “silicons valleys”. I no s’hi val a dir que els diners d’uns pagaran les inversions dels altres.