Follow by Email

divendres, 31 de maig de 2013

QUI DE JOVE NO TREBALLA...

En Ramon ho portava a la massa de la sang: per ser un home de profit s’havia de treballar. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip de pencar: ell de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals i no estirant més el braç que la màniga, van donar-li estudis per guanyar-se la vida sense anar tan estregat com ells. Es va jubilar de comptable fa quatre anys després de fer la mar de números per assegurar-se que li quedaria una pensió de la qual poguessin viure ell i la seva dona sense passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de vegades fins convences que si la paga l’actualitzaven cada any amb l’IPC neutralitzaria la carestia de la vida i podrien anar tirant. La seva dona cobrava la mínima perquè havia cotitzat com autònoma la merceria de sa mare i quan aquesta va morir la va traspassar i el que en va treure més una part dels estalvis que havien arraconat entre tots ho van invertir en un producte de confiança que els hi va recomanar el director de la caixa que coneixia en Ramon: accions preferents.


            Després de quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de ventre ara en Ramon es troba que li han congelat la paga de jubilat i dels estalvis no en queden ni les resquícies perquè aquelles preferents de tanta confiança han resultat ser l’enganyifa del segle i el mestre armer se’ls treu de davant i ningú sap quant es podran rescabalar del negoci d’en Robert amb les cabres, però sospiten que si en recuperen quelcom serà per posar-se a plorar. A en Ramon li ha caigut l’ànima als peus i no entén com pot ser que havent seguit el consell dels seus pares de treballar des de ben jove al peu de la lletra, avui estigui en capella d’anar a dormir a la palla. Mentrestant, els polítics l’han embadocat relacionant “estat del benestar” amb “bombolla maligna”, amb la intenció confondre’l amb una falsedat perversa: que en Ramon no té dret a passar una vellesa tranquil·la després de quaranta-cinc anys de treballar per guanyar-se-la, perquè segons ells una pensió digna no és un dret sinó un “benestar” que el país no es pot permetre. El problema pels polítics és que els Ramons pensin que per arribar a la fi del cagaelàstics no calia treballar tant ni llevar-se tan d’hora. I que si aquest sentiment de frustració abunda puguin reaccionar a la desesperada enlloc d’amagar el cap sota l’ala.            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada