Si no parem, uns de
confondre els desitjos amb les realitats i els altres de ser més tossuts que
una banya de marrà, no crec que ens en sortim sense prendre mal. Mentre el banc
d’aliments està escurat i cada dia a més gent se li fa més difícil arribar a fi
de mes i covar una esperança en el demà, la classe política com si no fos
d’aquest món perd el temps en debats eixorcs de contingut pràctic i productiu i
farcit de solucions inútils o inaplicables. I en les tertúlies alimentades per
la ràdio i la televisió, com a parlaments de paper que donen audiència i
beneficis a les cadenes, hi desfilen tot un reguitzell de personatges exòtics que
es veuen capaços de ficar cullerada en qualsevol tema que es deixi sobre la
taula esbudellant-los cadascú des d’una perspectiva diferent i a vegades
sorprenent. Entre els uns i els altres queda clar no només que tants de caps
tants de barrets, cosa que sabíem, sinó que la majoria dels que més criden
tenen el cul llogat i ensenyen el llautó. I d’aquesta manera no anem enlloc
perquè, per començar, ni es tenen clares les prioritats del país ni es vol arribar
a acords perquè sembla que fa bullir l’olla millor la picabaralla que no pas el
respecte, almenys intel·lectual, per les opinions dels altres i en més d’una ocasió
qui fa les propostes més assenyades, tant al parlaments de veritat com als de
fireta és qui rep més patacades i desdenys.
Quan un país es
dessagna, el que no es pot fer és donar-li aspirines, prendre-li la pressió,
posar-li cataplasmes o fer-li fregues. El que s’ha de fer es parar l’hemorràgia
de seguida, això ho sap fins i tot un analfabet. Però, en canvi, el saberut director
de l’hospital no sap ni com fer un torniquet i recomana paciència que es barata als que estan amb un
peu a l’altra barri o els hi recepta una lavativa més forta, mentre la resta
d’eminències mèdiques el critica i el bescanta per darrera però no mou un dit
per destituir-lo o inhabilitar-lo, conformant-se penjant a la cartellera
pública propaganda de les seves panacees, totes contradictòries, per poder dir
quan el malalt s’escoli: “jo ja ho vaig dir!” A la meva manera de veure, en un
país on la prioritat immediata es procurar que tothom es guanyi la vida, si pot
ser suant la cansalada i no a l’empara del subsidi o beneficiant-se d’una
rectoria, que els rics no s’emportin els diners a pasturar a fora, que la
justícia sigui exemplarment ràpida i igual per a tothom (què és això d’ajornar
set mesos el primer judici del cas Palau, perquè un advocat té l’agenda plena?),
que als jubilats no se’ls estafi i se’ls robi després de cotitzar tota una vida
i que l’accés a una sanitat de qualitat no estigui condicionat pels diners,
prendre’m mal. Quan els carrers van plens de sentit comú i qui hauria
d’escoltar els clams indignats li rellisca el que diguin, perquè la raó només
la té ell, estem ben apanyats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada