20
El doctor Oriol es
quedà al llindar de la porta, observant l’intrús arraulit, com si passés fred,
a un racó de l’habitació.
Li va semblar manyac, a pesar que els cabells esvalotats,
el rostre tirant a pilós i el cos enfarcellat en una túnica de sarja embrutada,
com un pellissot, després d’haver-lo arrossegat des d’on va caure estès a terra
fins a dintre del bloc, li donaven un aspecte rude i feréstec. Quan s’hi
acostà, seguit de la Berta ,
l’intrús es va incorporar en una reacció reflexa d’autodefensa i, un cop dempeus,
es quedà quiet sense perdre de vista els moviments del desconegut.
El doctor Oriol vestia una bata blanca, cordada fins el
coll sense botons, que li arribava per sota dels genolls, i uns pantalons
foscos confeccionats amb una espècie de lona, que se li arrapaven als turmells
gràcies a una elàstica. Calçava mocassins, fets d’una pell basta i gruixuda.
Pràcticament vestia la mateixa indumentària que duia la Berta , amb la particularitat
que ella portava descordada la bata a l’altura del coll, que es protegia amb un
mocador de color lila. En Miquel va trobar elegant el nouvingut i li va
inspirar confiança des del primer cop de vista, talment com li havia passat amb
la dona de veu rogallosa.
El doctor Oriol va asseure’s, mentre senyalava a l’intrús
la cadira lliure a l’altra banda de la taula, invitant-lo a fer el mateix. En
Miquel s’hi assegué sense desviar la mirada dels ulls de qui li parlava.
L’habitació estava ben il·luminada, tot i que no havia aconseguit descobrir
d’on sortia la llum. Tampoc no tenia idea del temps transcorregut des que va
ser capturat, però calculava que fou a darrera hora de la matinada quan
l’havien desvetllat.
No va tastar una barreja de farro amb llet que li van
deixar damunt la taula en un bol, al costat del gerro d’aigua, ja que s’havia
quedat ensopit al racó on s’havia ajocat quan va quedar-se sol, perquè la cuixa
li feia una coïssor insuportable. Allavonves li hauria vingut de gust un trago,
però se’n desdigué quan aquell home li va dirigir la paraula per primera vegada.
No comprengué res del que li deia, malgrat s’hi esforçava de veritat, modulant
la seva veu poc afinada.
En Miquel començava a ser conscient que si no aconseguia
fer-se entendre com fos, tenia mala peça al teler. Va decidir-se a prendre la
iniciativa, delletrejant paraula per paraula vàries vegades el seu histèric
missatge: - Sóc amic, em dic Miquel.
El doctor Oriol va parar més atenció,
i com si de sobte li vingués a la memòria alguna cosa, l’escarní fent cara de
murri: - Amic?
- Jo amic, sí – reiterà
vàries vegades en Miquel.
Animat per la constant gesticulació de l’home que tenia al
davant i que li reclamava no parés de parlar, afegí: - Sóc de Sant Feliu jo, a prop d’aquí.
Fart de tant repetir el mateix com
si fos un lloro, al final en Miquel es va sentir ridícul, incòmode i fora de
joc, optant, finalment, per donar-se per la pell.
El doctor Oriol va tombar-se cap a la Berta sense ocultar la
satisfacció que no dissimulava, amb un to de veu animat: - Aquest individu em penso que prové d’una tribu autòctona, molt antiga.
Si no vaig errat, parla com ho feien els anteriors pobladors d’aquest territori
en que ens estem, que es coneixia com Catalunya, abans de la gran patacada.
Aquest individu no té cap relació amb la
SVR , sinó que és un autèntic indígena. El misteri és com ha
pogut sobreviure i, sobretot, en quines condicions ho ha fet. En qualsevol cas,
el que queda clar com l’aigua és que no estem sols a aquesta part del món, mal
que ens pesi.
- Però, t’hi podràs entendre o no?
– li va tallar la parrafada la Berta , interessada només en treure’s
el mort de sobre, quan més aviat millor.
- Espero que a la llarga, sí – respongué
el doctor –, sempre que aconsegueixi fer
memòria d’una llengua que vaig xampurratejar de jove, doncs la cultura dels
catalans va deixar un bagatge considerable, amb
vàries obres mestres, tant en art com en literatura. Ara mateix tinc el
vocabulari força rovellat, però intentaré donar-hi una repassada ràpida.
En
Roca, que havia seguit tota la conversa des de l’espiera electrònica instal·lada
a l’habitació, va interrompre’l a través de l’intèrfon, perquè ho sentís
tothom: - Josep, no disposem de temps.
Necessitem saber-ho tot d’aquest intrús i dels que li fan costat, quan més
aviat millor. A mig mati s’ha convocat una reunió general del plenari per prendre decisions; per tant, espavila’t.
21
En Quico no pogué agafar el son en tota la nit.
En Miquel no havia estat mai sant de la seva devoció, però
ara li remordia la consciència no haver-li parat els peus, impedint-li
arriscar-se tan irresponsablement com ho havia fet. Era cert que ell solet s’ho
havia buscat, el que li passava: pel seu mal cap i per no escoltar-se mai ningú
que li portés la contraria, pel seu bé. Però no podia emmordassar el follet que
l’acusava de desídia. Mestre Mateu li va encomanar la responsabilitat de la
missió de rescat, precisament per evitar que en Miquel ho engegués tot a parir
banderes, fent-se el milhomes.
En què pensava, quan no el va aturar a temps?
La mala consciència responia que, potser, li havia volgut
donat corda expressament, esperant que es fotés una aterrossada que li servís
d’escarment, i li rebaixés els fums durant una bona temporada.
El problema era que s’havia topat amb quelcom més que una bona
trompada. Ara mateix no se sabia ni si estava viu, i en Juli se n’havia
deslliurat de rebre, pels pèls, una altra atzagaiada. No s’ho podia treure del
cap; el preocupava quina excusa donaria a mestre Mateu per justificar un
desenllaç tan galdós; però, sobretot què ferien quan claregés. No podien pas abandonar
en Miquel a la seva sort, i no tenia idea de com treure’l de l’embolic. Ell
servia per investigar quatre coses mediambientals i per classificar mostres de plantes
o de material orgànic, no per dirigir un escamot en una situació tan
enrevessada i compromesa com aquella. Al regirar-se per enèsima vegada a la
màrfega, va desvetllar en Juli, que estava tombat a la seva dreta.
- Que no pots clapar, Quico? –
murmurà.
- Ja ho veus, no he pogut aclucar
l’ull en tota la nit – respongué en veu baixa -, em sap greu haver-te desensopit.
- No et preocupis, que jo ja feia
estona que tampoc no dormia. De fet, no trigarà gaire a clarejar. Saps cap on
tirarem?
- Estic fet un embull. No tinc cap
dubte que hem d’anar a veure què li ha passat a en Miquel, però tinc el fotut
pressentiment que aquesta aventura acabarà malament.
- No cridis el mal temps, home!
- Que les ànimes t’escoltin! Però
em sembla que aquesta partida l’hem començat a contrapeu. He rumiat que un de
nosaltres hauria de tornar a Sant Feliu, per explicar a mestre Mateu la
situació i, sobretot, perquè si veiés que no tornem, prengui mesures. Què en penses?
- No em sembla pas mala idea.
- Doncs, mira, tu fores el més
indicat per encarregar-te’n.
- Vés a cagar a l’era! No puc
girar-li la cara altra cop a en Miquel, ja vaig actuar prou com un covard ahir.
- Doncs algú hi haurà d’anar.
- Feu-vos-ho a palletes si vols,
però jo passo de participar-hi.
Malgrat
procuraven xerrar en veu baixa per a no molestar els que dormien, el xiuxiueig
de mica en mica va espavilar tothom. Al notar-ho, en Quico va preguntar:
- Que, ens llevem ja?
Ningú es féu pregar. Recolliren
les màrfegues, i en Carles posà al foc el perol de l’esmorzar, tot avivant les
brases amb un ventall. Mentre s’empassaven un plat de farinetes calentes, en
Quico va repetir la proposta que un tornés a Sant Feliu, per posar al corrent a
mestre Mateu, mentre que la resta, amb tartana inclosa, marxarien en busca d’en
Miquel. Tothom va trobar raonable el pla, però ningú es va presentar voluntari.
Finalment, en Quico els va convèncer que informar mestre
Mateu era tant o més important que trobar en Miquel, i es resignaren a
jugar-s’ho a l’atzar, excloent en Juli i al propi Quico, d’entrar al sorteig.
La palleta més curta correspongué a en Carles que, sense dissimular la poca
gràcia que li feia la seva sort, va parar atenció a les instruccions que li
donava en Quico.
Es posaren en marxa
quan el sol tot just treia el nas per entremig d’un floc de núvols baixos, que
enterbolien el despuntar del dia. Ningú tenia ganes de garlar ni de fer
xerinola, sinó que caminaven de presset, sense badar boca doncs feia una mica
de rispa. En Juli, que quasi es coneixia el trajecte de memòria, anava tot
davant fent de guia, mentre que en Quico tancava la comitiva absorbit en les
seves pessimistes cavil·lacions. Quan encara mancaven dues hores ben bones perquè
el sol fregués migdia, localitzaren els misteriosos edificis des d’on els
forasters s’havien cruspit en Miquel.
En Quico no pogué evitar un calfred de mal averany,
motivat no només pel seu temor congènit al desconegut, sinó per la convicció que
tenia d’ésser incapaç de prendre decisions serenes, sota la pressió de
sentir-se responsable del resultat. Es va quedar palplantat sense saber què
havia de decidir, fins que es va refer al acudir-se-li tot d’una, què podia
manar-los: - Juli, mira de portar-nos
fins on van atacar-vos ahir.
En
Juli no s’ho féu dir dues vegades, posant-se a caminar tots darrere d’ell, amb
els ulls ben oberts. Tancava la marxa la tartana. Al refer la mateixa ruta, va
fixar-se en detalls que li eren familiars, malgrat no se’n recordava que els hi
hagués fet un cas especial el dia abans; però, allavonces, amb els nervis a
flor de pell era com si el subconscient li fes un entretoc, cada dos per tres
amb alguna d’aquelles referències visuals.
Precisament va tenir la certesa que es trobaven si fa o no
fa al mateix punt fatídic, al adonar-se d’una particularitat del paisatge que recordava
l’havia atabalat: les despulles de cases reduïdes a runa – que després de tant
de temps de ròssec per part dels elements climatològics, formaven un bosc
intermitent de parets esfondrades enmig d’una desolació deforme i asimètrica -,
de sobte desapareixien, i tot el que abastava la vista, des d’allà on es
trobaven fins als edificis, era un ermot.
Amb la mà alçada va indicar, doncs, que s’aturessin, mentre
li digué a en Quico: - Ja hi som, aquí
mateix és on, metro endavant metro endarrere, van abatre en Miquel; ja hi pots
pujar de peus! Fixa’t que fins al primer edifici no es veu cap amagatall que
l’hagués permès escapolir-se, per tant a en Miquel un cop ferit se’l degueren emportar
cap a dins; n’estic ben segur!
- Bé, què fem ara, Quico? – li
passaren la pilota.
- Doncs mireu, no hi
ha gaires alternatives: o ho deixem córrer o ens l’ha juguem – els hi
respongué, encara impressionat per l’envergadura de l’edifici que tenia davant
del nas -, però tingueu en compte que si avancem,
ho farem a cara descoberta. Aquesta gent no s’ha entretingut desbrossant tots
els accessos al seu refugi perquè si; ho han fet per evitar que els agafin amb
els pixats al ventre.
- Hi hem d’anar, passi el que
passi – assegurà decidit un de la corda d’en Miquel -, ja hem arribat massa lluny, com per arronsar-nos.
- No crec que tampoc poguéssim girar
cua, ni que volguéssim – intervingué en Juli -, juraria que aquesta genteta, a hores d’ara
ja ens deuen tenir ben calats. Per tant, jo em decanto també per avançar, però batent
un drap blanc; suposo que comprendran que no venim a buscar brega.
- Doncs, corrim-hi tots! – aprovà
alleujat en Quico -. I que tinguem sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada