L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítol 22è)

22

  El plenari dels representants dels vint blocs que integraven de facto el govern del districte van reunir-se amb la formalitat pròpia de les grans ocasions. Cadascuna de les representacions estava formada per tres dels residents més respectats en la vessant de la ciència – física, biologia i medecina - o de l’enginyeria – logística, seguretat i defensa. Les reunions es convocaven sempre, per rigorós ordre, en un bloc distint; era un protocol que pretenia evitar qualsevol malentès o suspicàcia, sobre predominis o capitalitats.

A més a més, el fet que la distribució arquitectònica i la decoració interior bàsica dels blocs fos una calca exacta arreu del districte, contribuïa a que els escenaris presentessin poques diferències entre ells, llevat d’alguns guarniments amb personalitat pròpia, sempre interessants i, a vegades, fins i tot sorprenents.

En canvi, el que no es podia pas evitar era que, malgrat que en principi entre els representants no s’establien jerarquies, les opinions d’alguns pesessin més que no pas les d’altres, encara que fos per un criteri de pura selecció i respecte natural. En aquest sentit, l’ascendent de l’avi Roca, molt notable i determinant durant molt de temps, l’havia heretat el pare d’en Climent, tot i que se’l començava a qüestionar des que se li notava massa que s’havia acostumat tant a exercir, sense oposició, un poder basat només en el prestigi de la família, que alguns veien a venir el perill que, a la llarga, el lideratge d’en Roca acabés pujant-li al cap. El doctor Oriol era un dels que tenia la mosca al nas.

  La reunió, doncs, es va convocar al bloc que tocava, el dels vuit-cents, i el protagonista indiscutible en fou precisament el doctor Oriol, degut a que havia d’explicar la diagnosi a que havia arribat, sobre la naturalesa de l’intrús engarjolat. El seu plantejament dels fets va ésser, fidel al seu capteniment científic, un relat breu i rigorós, sense predisposar la deriva del debat en cap sentit, per a no coartar la llibertat d’opinió de ningú.

- Vagi, per endavant, la constatació com a certa d’una sospita que sempre ha estat latent entre nosaltres, a pesar que no s’hagués materialitzat mai en cap prova concreta. Des d’ahir, però, en tenim una de concloent: l’individu caçat forma part d’un col·lectiu humà que devia resistir i superar, com nosaltres, la gran patacada. Això és un fet indiscutible i definitiu, com també ho és que aquesta proesa l’hagin aconseguida un grapat de sòmines, de ben segur amb infinitament menys recursos que nosaltres. Per resumir-ho en poques paraules: mentre aquí vivim còmodament - amb les restriccions lògiques després d’una experiència tan brutal -, la comunitat d’on procedeix l’individu ha reculat en tots els sentits unes quantes generacions, arrossegant-se ara per un estadi d’allò més primitiu. Per exemple, i pel que fa a la meva especialitat, la medecina, han retornat a pràctiques ancestrals oblidades: aquell poti-poti de remeis naturals que els nostres científics desacreditaren i menystingueren sota l’epígraf de medicina alternativa. Recordo que els que la practicaven eren una mena d’aprenents de bruixots que no tocaven vores al costat de l’eficàcia reconeguda a fàrmacs d’efectes espaterrants i, sobretot, disposant d’una cirurgia cada vegada més agosarada i menys agressiva.

- De manera que ens trobem davant d’una criatura inferior? – va preguntar en Roca.

- No seria ben bé d’aquesta manera com ho expressaria – s’afanyà a matisar el doctor Oriol -, l’individu capturat és intel·ligent, jo diria que inclús la seva capacitat de raonament és semblant a la nostra; però, es comporta i reacciona com els seus avantpassats ho feien segles enrere.

- Llavors, hem d’entendre que pertany a una societat més o menys nombrosa, però en regressió? – insistí tossut en Roca,.

- Tampoc – afirmà, convençut de les seves conclusions, el doctor Oriol -, jo no diria que aquesta gent hagi superat la gran patacada de carambola, sense que s’hagués preparat expressament per fer-ho. Han encetat una nova etapa de la seva vida pràcticament des de zero, valent-se de qualsevol cosa per tirar endavant, sense cap altra fita ni neguit que el més elemental instint de conservació..

- Us hi heu pogut entendre a fons? – volgué saber el representant dels vuit-cents.

- Finalment, ha estat més fàcil del què semblava en un principi. L’anglès no li sona de res, malgrat que abans de la gran patacada, certament tothom tenia de conèixer aquest idioma, i el parlava com a llengua indispensable per a la relació, en el marc globalitzat de l’economia, del comerç i de la ciència... Però, com us anava dient, també en aquest aspecte del llenguatge s’han arrecerat en la comoditat de la tribu, i només saben comunicar-se en català, una llengua que és possible coneguessin també alguns dels nostres avis, tot i que havia quedat relegada a l’àmbit domèstic, no comptant per res al món dels negocis. Inclús en cercles literaris, on havia gaudit d’una època d’esplendor, se la considerava una llengua morta; respectable com tantes d’altres que per manca d’ús efectiu i pràctic havien acabat asfixiades i oblidades, servint només d’esbarjo intel·lectual a uns quants lletraferits com era el cas de la meva família. Afortunadament, aquesta afició de joventut m’ha servit d’alguna cosa, permetent-me mantenir una conversa força fluida amb l’intrús..

- Què en pensa de nosaltres?

- Amb prou feines se’n fa càrrec de què li passa, degut al poc que coneix de la nostra civilització; està més desconcertat que no pas altra cosa. I espantat, sobretot molt espantat. La por l’aclapara perquè en res, del poc que ha observat, hi troba cap referent per arrapar-s’hi, per entendre què li està passant.

- Deus haver-li preguntat, però, què hi venien a tafanejar aquí, oi? – va insistir en Roca, que maldava per deixar-se estar de tantes divagacions acadèmiques i obtenir respostes concretes a les seves preguntes.

- En aquest aspecte encara no n’he tret l’aigua clara, perquè tan aviat em diu que perseguien la pista d’uns forasters, com que simplement feien una caminada. El trobo bastant dispers, i penso que costarà uns quants dies arrancar-li tota la veritat. El que no us puc assegurar, per ara, és si la seva confusió mental és real o fingida. Jo recomanaria deixar-lo en remull uns dies, a veure si s’estova i es decideix a buidar el pap.

- Tindrem una mica més de paciència, però no podem allargar gaire aquesta comèdia i la incertesa sobre les seves intencions – va manifestar en Roca, amb cruesa -. Que siguin primitius o inferiors a nosaltres, no els dispensa de la condició d’enemics potencials. Al contrari, encara poden ser més perillosos. Per tant, estimat doctor, no podem anar amb contemplacions. Donem-li si et sembla una mica més de temps perquè s’estovi, però encabada aquesta treva, se l’ ha de fer confessar; si cal a la força.

- Hi estic d’acord – intervingué altra vegada amb contundència el representant dels vuit-cents -, i també penso que hauríem de decidir com hem d’actuar a partir d’ara que sabem que no massa lluny d’aquí hi ha, com a mínim, un nucli de supervivents incontrolats. Se’n pot ressentir la nostra seguretat d’aquesta nova situació? Quan més hi penso, la veritat, més gats amagats hi trobo. Quants són aquesta trepa, per exemple?

- Està clar que se’ns ha acabat la tranquil·litat – s’hi afegí l’Andrea, una dona d’ètnia africana que representava el bloc dels nou-cents, i era temuda com una de les més aferrissades defensores de l’ortodòxia corporativa -, la nostra societat no està mentalitzada ni parida per compartir res amb intrusos. El quid de la nostra seguretat consisteix en seguir al peu de la lletra els manaments dictats per la SVR. Mentre ens hi mantinguem fidels, no haurem de patir. La nostra societat, inclosos els recursos, s’anirà perpetuant sense problemes. En la mesura que ens carreguem les normes, però, desenterrarem la caixa dels trons. La SVR, tingueu-ho present, no va imaginar-se de compartir els recursos amb hipotètics supervivents forans, no només per a no malgastar-los, sinó per prevenir que mai més caiguéssim de quatre grapes en les causes de la gran patacada. No ho oblidem! Va quedar ben clar, des de bon principi, als nostres pares, que l’equilibri demogràfic era la clau de volta de la supervivència i de la sostenibilitat de tot el projecte. I que qualsevol desviació, per petita que sigui, en un sentit o altre, pot ser fatal. Per tant, jo proposo dues actuacions simultànies. En primer lloc, arrancar-li immediatament al presoner tota la informació que ens amaga, localitzar aquest poblat del dimoni d’on diu que prové, connectar amb els seus capitostos, i si no es pot garantir al cent per cent una convivència pacífica, eliminar el tumor sense rumiar-nos-ho gens. En segon lloc, en base a l’escarment que estem patint, bellugar-nos per neutralitzar altres possibles bosses de supervivents.

- Que jo sàpiga – reflexionà el doctor Oriol -, el projecte de la SVR no és basa en la exclusió de cap supervivent ocasional, ni contempla l’extermini dels que no tinguin el nostre pedigrí.

- Jo mai he parlat d’exterminar – el va replicar una Andrea, molt susceptible i atenta a que no se li entengués l’a per la b -, però sí penso que ens trobem davant un escenari inèdit: la possibilitat que sobrevisqués a la gran patacada altra gent, durant tant de temps com nosaltres, i al marge del control de la Corporació. En conseqüència, ara que s’ha demostrat que la teoria ha fallat en aquest punt - almenys una vegada, que sapiguem -, cal fer alguna cosa tant per descartar el risc immediat, com per assegurar-nos que es tracta d’un cas excepcional. Aquesta és una teràpia urgent, doctor, que s’hauria de deixar en mans de professionals que enfoquin l’operació pragmàticament, enlloc d’anar amagant com uns encanteris el cap sota l’ala, amb camàndules.

- Jo també opino que estem davant una situació que consideràvem impossible – la va recolzar el representant dels dos-cents -; però, vist el que hem vist estem obligats a prendre tota classe de precaucions, i prioritzar la nostra seguretat per sobre de qualsevol altre mirament.

  De sobte, el monitor de la sala va emetre un so agut i seguit. Tothom va acostar-s’hi per veure què passava al bloc dels cent, que era d’on procedia l’alarma. Algú va pujar el volum de la veu, fins que el que deia la Berta va escoltar-se perfectament:

         - Més intrusos s’apropen, i uns animals arrosseguen un carro tapat amb una vela, a on podrien amagar algun tipus d’armament. El que encapçala l’escamot mou, com un guillat, un bastó amb un drap blanc estacat a la punta. Què hem de fer?

- Què us deia jo, ara mateix? – exclamà tota enervada l’Andrea –. Aquesta gent ens matarà a pessics, si no reaccionem amb mala llet!

- No us precipiteu, per favor! – pregà el doctor Oriol –. Fixeu-vos que ensenyen bandera blanca, com si volguessin parlamentar. Tampoc cal que exagerem el perill, tot plegat són set individus i no sembla ni que vagin armats. Per què no hi parlem, abans de cometre una barbaritat que no tingui remei?

  Davant la diferencia d’opinions, i com que la crispació anava pujant de to a mesura que es creuaven les intervencions, en Roca cregué arribat el moment d’exercir la seva autoritat moderadora:

- No hi perdrem res per escoltar-los; a nosaltres també ens interessa saber-ne més d’aquesta patuleia, si res més no per carregar-nos de raó abans d’escarmentar-los. Hem de saber d’on coi venen i què volen per contrastar l’abast del perill; per tant, que els de seguretat surtin a escortar-los i que escorcollin el carro de dalt a baix.

- I al més petit dubte, que se’ls carreguin sense escrúpols – interrompé, cada cop més enarborada, l’Andrea.

- Jo me’n vaig cap allà, a fer costat a la Berta – va tranquil·litzar-los el doctor Oriol -, mentrestant vosaltres podreu seguir a través del monitor l’interrogatori a que els sotmetré. Us recomano que ajornem fins després de parlar-hi, la decisió sobre com hem de comportar-nos.