CAP MÉS CRIATURA HAURIA DE MORIR AIXÍ

            Escric aquesta reflexió pensant en els dos nens del Carmel que ahir va ofegar la seva mare a la banyera de casa. Quina llei de desesperació havia niat en el cor i en cap de la dona per matar els seus fills? No es tracta pas de fer demagògia barata aprofitant un succés escabrós; a la meva manera de veure, del que es tracta és de deixar palès que tant culpable com la mare o més, en són les circumstàncies. Ai, les circumstàncies! No sabem si el desencadenant de la tragèdia va ser un desnonament en capella perquè no podia pagar el lloguer o que l’hagués deixat l’home, tant se val; de ben segur tot plegat hi tingué a veure, afegit a la impotència de veure’s acorralada. De que se li’n va anar la xaveta, no en tinc cap dubte. Però les dues criatures no es mereixien morir d’aquella manera. Com tampoc haurien de passar per tràngols semblants tants altres infants, testimonis innocents del llançament dels seus pares de casa, per mercenaris que fan la feina bruta dels bancs, per menys de trenta monedes. ¿Se la mereixen la basarda que mai més se’ls hi esborrarà de la fesomia i que, potser, es convertirà en odi que faran pagar a la societat algun dia?

            La periodista Cristina Fallaràs ha narrat en un llibre - “A la puta calle” -, en primera persona, la traumàtica experiència d’un desnonament despietat, amb una nena de quatre anys arrapada a les faldilles i un nen de deu que cada nit té malsons. La Cristina tenia feina segura i el seu sou no era pas de mileurista i s’havia vist amb cor de manllevar una hipoteca que pagava amb un terç del sou amb que es guanyava la vida. Però la feina segura i ben pagada la va piconar la crisi i es va quedar a la quinta pregunta. No era cap esbojarrada, ni vivia per sobre de les seves possibilitats, sinó una més de les víctimes innocents de les escorrialles d’un capitalisme basat en l’especulació descarada i en l’estafa sistemàtica de gent que no volia jugar a ser milionària sinó que, simplement, pretenia una vida desllastada, assegurar-se una vellesa tranquil·la i deixar alguna engruna dels estalvis pels fills. Formava part de la classe mitjana, del qual aviat no en quedarà ni una estella per mostra. Com la Cristina, n’hi ha centenars de persones acorralades per la misèria que confessen no fer-los res tirar-se a la muntanya. Però, i de les criatures què? ¿Com rebentarà la ràbia acumulada, potser dintre de deu o quinze anys, per les salvatjades que han tingut de presenciar, executades per l’establishment polític-financer amb total impunitat, sense molestar-se en prendre mesures per evitar-ho? Perquè el més fotut de tot plegat és això: que es podria evitar amb sentit comú i humanitat, com hem reflexionat tantes vegades en aquest blog. Cap més criatura hauria de morir perquè la seva mare ja no pugui més i es trenqui...