Follow by Email

dimarts, 30 d’abril de 2013

LA COMISSIÓ DEL TRICENTENARI


                 Els actes commemoratius dels fets del 1714 que es van presentar amb tota solemnitat per part de la Generalitat i de l’ajuntament de Barcelona no es té una idea aproximada de quant costaran ni de com es finançaran,  però si se sap quant costa l’encàrrec fet als comissaris de l’efemèride, Miquel Calçada i Toni Soler, de preparar la festassa: un milió i escaig d’euros. No en dubto gens que la commemoració dels fets del 1714 viscuts a Barcelona i que van suposar el final de la guerra de successió espanyola, amb la derrota de les tropes austriciacistes que defensaven la capital catalana davant l’exèrcit borbònic es mereixen fer rebombori i s’han d’aprofitar els tres segles d’aquells fets per fer bullir l’olla del sobiranisme. Ara bé, a la meva manera de veure, seria un gest exemplar i solidari amb els més flagel·lats per la crisi, que aquesta comissió preparatòria, com tantes d’altres de les que en podríem parlar un altre dia, estigués composta de personatges disposats a treballar per amor a l’art. Voleu dir que no es trobarien voluntaris molt competents, entre la tropa de patriotes que figuren al cens d’aquest país?

            Ja sé que més d’un s’escandalitzarà pel què acabo d’escriure i ho considerarà, potser, una blasfèmia botiflera; però, em sembla que ja toca ser una mica autocrítics i reconèixer que a vegades els arbres ens fan perdre de vista el bosc. Penso que hi ha empenta, imaginació i enginy disponible a cabassos, disposats si es demanés com cal a treballar gratis per organitzar un programa d’actes que fes tremolar la terra. En uns moments que el pressupost públic s’ha d’administrar amb comptagotes perquè no arriba per tapar forats molt sensibles, queda una mica lleig que es destini tanta “pasta” només per parir un programa de festes. El voluntariat no només s’ha de referir a aspectes estrictament assistencials: en molts països de tradició cultural més arrelada que la nostra, moltes iniciatives d’aquest caire es tiren endavant gràcies a la col·laboració desinteressada de molta gent que les lidera de cap a peus, sense que ningú els hi hagi d’insinuar, ja que aquest capteniment ja els hi surt del caparró.      

dilluns, 29 d’abril de 2013

QUE NO S'ATURI LA PRODUCCIÓ!


QUE NO S’ATURI LA PRODUCCIÓ!
            En quan va transcendir la notícia que un dels centres de producció a Bangla Desch s’havia ensorrat, els que des de molts de quilòmetres de distància controlen la logística de les fàbriques escampades pel tercer món només estaven preocupats per una cosa: com cobrir la producció que se n’havia anat en orris, per tal d’impedir que el subministrament de roba a les multinacionals que abasteixen de roba cara o barata a les botigues de mig món no s’aturés. Que la meitat de les quasi quatre mil persones, la majoria dones i nenes, estiguessin sota la runa entre la vida i la mort, pels cervells de la trama d’explotació més fastigosa de mà d’obra en benefici dels grans gegants de la moda no passava de ser un accident lamentable: el vertader desastre seria que es tranques la cadena de distribució i que les botigues dels grans bulevards quedessin desproveïdes de gènere per al consum de la gent d’upa. Correm-hi tots! Que la gent “pija” són els que gasten. Fins i tot aquesta paona reial que exerceix de virreina a Catalunya, creu que la “gent guapa” ens traurà les castanyes del foc perquè mouen l’economia. I com que aquesta opinió està força estesa en els ambients “guapos”, la producció no pot parar. I les màquines ensorrades s’han d’engegar a qualsevol altre indret on la mà d’obra també treballi per quatre rals i no s’encanti amb mesures de seguretat.

            Les persones que hi han deixat la pell, a Bangla Desh, cobraven encara no un euro per una jornada de dotze hores estacades a les màquines, sense temps per l’entrepà de mig matí, ni gairebé per anar a fer les necessitats. Els fabricants explotadors rares vegades han ni vist en les condicions que aquella gent treballa, perquè aquests detalls secundaris es deixen en mans dels socis locals, coordinats des de la central logística d’operacions tota aquesta màfia al servei del negoci tèxtil mundial. És clar que aquesta explotació l’abonen i la toleren els governs locals per donar menjar als seus pàries, però això no excusa als beneficiaris finals, de la seva responsabilitat. La roba de marca que surt a un preu de cost tirat, perquè la mà d’obra que intervé en tot el procés de fabricació i confecció cobra una mil·lèsima part del que cobraria un occidental, no es ven a preu de saldo ni en botigues de tot a cent, sinó que s’exposa en els aparadors més selectes i la compren els que poden permetre-s’ho, no perquè sigui més còmode, més fresca o més higiènica, sinó només perquè ofereix al comprador d’elit com si diguéssim el valor afegit per distingir-se de la patuleia. El diferencial entre la misèria que paguen a la mà d’obra bengalí i el preu final a peu de passeig de Gràcia, se l’embutxaquen intermediaris, comissionistes i fabricants, cap dels quals, de ben segur, ha vessat una sola llàgrima per les seves “productores”, a la tragèdia de Bangla Desh. A més a més, amb la tranquil·litat que cap inspector els hi buscarà les pessigolles pel sinistre.     

diumenge, 28 d’abril de 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Dos darrers capítols 48 i 49)


48
  En Miquel va encaixar com una bufetada en ple rostre el relat que feren els homes armats a l’Andrea, que el seu pare li va traduir fil per randa, mentre la seva cara reflectia la decepció d’assabentar-se com el seu fill s’havia comportat. L’Andrea, que durant tot l’episodi de la casa de les ànimes no pogué dissimular el seu desconcert veient tan inestables els revoltats que, fins i tot en algun moment va témer que no fessin una barrabassada durant la llarga estona que van mantenir-li l’arma encanyonada a dos pams del seu clatell. Ara, però, ja es tornava a veure les orelles perquè intuïa que no trigarien gaire a venir-los a rescatar i allavonces, pensava, aquells sapastres pagarien amb escreix el mal de ventre que li estaven fent passar.
Els cinc forasters, seguint una indicació de l’Andrea, es van enretirar en grup cap a un racó de la sala, amb una parsimònia calculada que contrastava amb el nerviosisme que traspuaven en Miquel i la seva colla, que de tan destemptats com s’havien quedat al veure que el recurs dels ostatges també se’ls hi havia fet aiguapoll, no caigueren ni en requisar les armes dels altres dos armats. I és que en Miquel estava més pendent de l’esmaperdut d’en Pasqual, que no pas de què feien els forasters. En Guillem, precisament, al veure en Pasqual en un estat tan lamentable el volgué donar anses, però en Miquel va córrer a interposar-hi, tement que el seu company es deixés anar en qualsevol moment i parlés més del compte.
Vet-aquí que aquell brusc gest d’en Miquel, alhora d’ànsia i de desconfiança, desencadenà el definitiu ensorrament d’en Pasqual, que aferrant-se com una criatura al coll d’en Guillem, li repetí una i altra vegada: - L’hem mort, l’hem mort!
- Que vas bufat? – xisclà en Miquel, al comprovar que quan més li exigia silenci, l’altre més histèric es posava.
Allavonces, va prémer desesperat el gallet de l’arma, apuntant a la panxa del seu company. La conseqüència fou immediata: en Pasqual es desplomà de cop, estrangulant-se-li un crit a la gorja, desorientat  sota l’efecte de la droga paralitzant que destil·lava el perdigó disparat de tan a prop.
- Mal te caigue...! – en Guillem va saltar al coll del seu fill i d’una revolada li prengué l’arma de les mans, mentre el sacsejava sense deixar de cridar - ¿Què volia dir en Pasqual amb això que l’heu mort?
  Al veure indefens i desarmat en Miquel, en Pasqual es va atrevir a confessar la veritat, ja sense por del mal geni del seu cosí: - El foraster és mort. El cop de gaiata que li va etzibar el teu fill devia ser massa fort o el va tocar malament; el cas és que està ben mort.
- Jo no ho volia fer, pare – es defensà en Miquel -, però ja saps que quan t’emboliques en una cosa com aquesta l’espart et pot sortir més car que l’escuranda. Aquell xiquet va tenir mala sort: si hagués estat més ràpid de reflexes el mort ara podia ser jo. Al cap i a la fi, era un dels forasters que mos  potejaven la vida; tampoc no n’hi ha per fer-ne un sagramental!
- Però tu t’adones del què dius i del què has fet? No, és clar; tu només penses en el teu coi d’orgull ferit i en trepitjar tothom que se’t foti per davant, per tal de portar la veu cantant.
- No és veritat; jo ho vaig fer tot per tu. Eres tu qui tenies de decidir com i quan recuperar el poder que aquests setciències dels Llibre mos van arravatar a la nostra família. Si no hagués estat pel refugi del turó, escarbotat pam a pam pels Poll, dels Llibre a hores d’ara ja se n’hauria perdut la llavor.
- Ets un malalt, Miquel! I jo en tinc la culpa per no haver-te parat els peus a temps, quan encara no t’havies convertit en un monstre. No et mereixes res més que una escopinada –, s’ensorrà definitivament en Guillem.
  L’Andrea contemplava l’escena excitada, assaborint glop a glop aquella revenja tan inesperada com cobejada, que de cop i volta se li servia en safata. L’assassinat de l’Alex era la cirereta que li faltava al pastís per demostrar la perillositat d’aquells intrusos als companys de plenari més esquerps, i defensar la necessitat de desfer-se’n quan més aviat millor. Faria que s’empassessin les crítiques els que tenien pa a l’ull i s’havien decantat per fer-li la traveta. Recuperada la moral, la va divertir furgar una mica més en la ferida: - Jo, de vosaltres, em posaria a resar al vostre Déu, perquè teniu les hores comptades.
  Mentrestant, al districte Barcelona els preparatius pel rescat avançaven a contrarellotge. El plenari havia decidit que a trenc d’alba es plantarien al poblat, utilitzant els dos transbordadors disponibles, traslladant-s’hi unes dues-centes persones, més de la meitat de les quals s’havien allistat voluntàries. Aquesta vegada, també s’hi desplaçaria el plenari en pes i els transbordadors farien amunt i avall, tants viatges com calgués.
  En  Roca es proposava ser molt estricte en la gestió de la crisi i per evitar que la situació se’ls hi escapés de les mans va exigir tothom respectar al peu de la lletra el setè protocol - previst només en cas de circumstàncies extremes -, i per garantir que no es discutís més sobre aquesta qüestió, féu que es delegués el comandament executiu de l’operació en el representant del bloc dels vuit-cents, un vertader fanàtic.
- L’objectiu prioritari és connectar amb l’Andrea i els altres – recordà per enèsima vegada en Roca -, i a partir d’aquí, actuem com mana el  protocol.
- No cal que anem amb subterfugis: el que diu el setè protocol és que s’ha d’eliminar qualsevol nucli de resistència. Però a part del temps que ha transcorregut d’ençà que aquestes normes es van dictar, tant, que potser ja tocaria posar-les al dia - objectà el doctor -, jo també penso, com han expressat molt encertadament els xics, que no es pot exterminar tot un poble, només per les bestieses de quatre capcalents.
- Mira Josep, el plenari ja s’ha pronunciat sobre aquest lamentable cas – l’amonestà en Roca -, no m’obliguis a fer-te engarjolar per rebel·lia i enviar-te a fer-li companyia al teu fill.
- Series capaç d’arribar tant lluny? – preguntà incrèdul el doctor.
- No em posis a prova – el replicà crispat en Roca –, les tesis que ens han defensat els xics ja són, per si mateixes, una clara demostració que el contacte amb els intrusos els ha contaminat dels seus vicis i perjudicis, una xacra que la SVR es va proposar eradicar de la societat supervivent, per evitar la reproducció dels dimonis que van consumir les entranyes i els bons sentiments de la societat esclafada per la gran patacada. No es pot demanar clemència ni tolerància; en aquest negoci de sobreviure, els sentiments no hi pinten res, només s’han de tenir en compte, en definitiva, les conveniències.
- ¿T’adones que això que dius és una barbaritat i una estupidesa? Si no ho tinc malentès, la SVR se’ns ha venut sempre com a la redemptora d’una societat feta malbé pel caos i el desgovern, que pretenia assegurar que els supervivents fóssim capaços de reconstruir-la, esporgant-la de totes les dolenteries i baixeses interiors. Però, pel que vaig veient, ens hem tornat pitjors que els nostres avantpassats i hem relliscat, amb escreix, en els mateixos errors i abusos que els van arrossegar a ells al salvatgisme i al cainisme.
- Això no és veritat: som una societat molt més evolucionada que aquella, en tots els sentits; sobretot després de superar totes les proves i dificultats d’una supervivència tràgica. Ara ja fa temps que ens havíem estabilitzat, i malgrat haver perdut el contacte amb tots els altres districtes, ens hem sabut organitzar i desempallegar tots sols; sense descartar que algun dia puguem restablir els vincles amb la central. Llavors, a què venen tantes lamentacions? És que preferiu viure com animals al poblat d’aquella gent? De la SVR, es pot dir amb el cap ben alt que ens va ressuscitar l’autoestima, rescatant-nos del caos, garantint-nos el benestar i la prosperitat per sempre més, amb la única condició de respectar els seus manaments al peu de la lletra.
- Doncs a mi em sembla al revés; que tornem a estar enfangats en un nou caos, potser encara més enrevessat que l’anterior;  i que, al cap i a la fi, la intervenció de la SVR no ha servit de res. D’acord, hem funcionat com una màquina perfectament greixada, però cada vegada som menys humans i més autòmats. És com si tinguéssim els sentiments congelats i només actuéssim per pura inèrcia, de memòria o de rutina. Inclús els avenços que hem fet en medicina, en genètica o en biologia, no gosem reclamar-los com el fruit d’una constant investigació personal, sinó que també els hem de considerar com el resultat irreversible i previst d’un seguit de provés planificades en algun odiós protocol; com si nosaltres no pintéssim per res en tot plegat, resignant-nos al trist paper de marionetes. Ens manca espontaneïtat i frescor. És com si la maleïda SVR ens hagués dosificat fins i tot les emocions i el calendari de l’evolució. No és pot ésser feliç en un món en que tot està predestinat, no només el destí, sinó fins i tot els detalls més insignificants de la convivència. Qui pretén dominar el destí, sinó un malalt mental?
- Ara sí que m’adono que no gires rodó i estàs revisant-ho tot com un idiota. El que tu tens no és una febrada, sinó que aquestes idees ja les devies covar de feia temps. És preocupant i perillós el teu diagnòstic, Josep. Haurem de fer-hi alguna cosa abans no ho encomanis i acabi declarant-se una epidèmia.
- Doncs si tan convençut n’estàs d’això que dius, ja em pots considerar arrestat; així no us faré nosa per aplicar el carai de protocol. Però, sàpigues que del que aneu a fer se’n diu genocidi, la cosa més lletja de que tenia d’avergonyir-se la societat anterior a la gran patacada. Ja no es pot caure més baix!
- Fes-te retratar! – es rebotà un Roca visiblement disgustat per la crítica punyent del seu amic -. El que anem a fer no és altra cosa que reprimir l’agressió d’un enemic real, amb cara i ulls, impedint que se’n pugui reproduir cap altre en el futur. No es tracta d’una acció preventiva cega, irresponsable i desproporcionada, sinó d’una amputació irremeiable; però, ja que tu mateix reconeixes que el que més et convé és quedar-te’n al marge, dóna’t per arrestat com els xics, si és el que vols. I tinguem la festa en pau, d’una vegada!.
49
  El doctor va dirigir-se cap al refectori sense ensopegar amb ningú, però sabent que tots els seus moviments, des d’aquell moment, serien espiats i enregistrats pels monitors de la xarxa interna de seguretat, amb especial interès. Al veure’l aparèixer, els xics se li varen apropar pensant que duia alguna nova proposta; potser fins i tot una disculpa del plenari, després d’haver-se repensat els seus raquítics arguments. De seguida, però, van desenganyar-se’n:
- M’han deixat fora de joc, com a vosaltres. A ton pare, Climent, se li ha deixatat l’enteniment i s’ha tornat tossut com una banya de marrà, escudant-se en aquells protocols que ja repapiegen; imposats per la SVR quan ens van tancar dintre la gàbia d’or. De sobte, tots estan convençuts que correm un gran perill i que no ens queda altra sortida que recórrer al setè protocol, sense ni considerar debatre la conveniència d’una alternativa. En el fons, se senten desvalguts i descol·locats davant una situació de la qual n’ignoren tant l’origen com el remei. Aquest estat d’ànim no em ve de nou: recordo, com si fos ara mateix al pare quan m’explicava que, tot just van fer figa els contactes amb la central, al quedar-nos-en despenjats, el neguit i la histèria col·lectiva va apoderar-se dels supervivents, i va costar molt de temps superar-les. Per tant, és un síndrome conegut; només que suara els antics fantasmes sembla que han reviscolat amb més intensitat que mai. Davant el panorama incert que es presenta, no troben cap altra solució que aferrar-se a la doctrina més enrancida, com si els vells preceptes fossin un talismà, la clau de volta de la serenitat. I no encerten a fer res més que un desesperat i estèril esforç per conservar el que tenen; no solament per la por de perdre-ho, sinó pel risc que suposa haver-ho de compartir. Estic convençut que a molts els hi espanta més la idea de repartir amb els intrusos part del nostre benestar, que no pas que els del poblat siguin capaços de prendre’ns-el a la força; de fet, l’assassinat d’en Toni es considera un detall aïllat, comès per un esvalotat que no representa ningú. El que esgarrifa al plenari, de veritat, és que algun dia hàgim de permetre a individus com els del poblat, asseure’s a la nostra selecta taula, en igualtat de condicions; que es barregin amb els nostres fills promíscuament i, sobretot, que ens privin de l’administració de l’estat del benestar que va bastir la SVR, en exclusiva per a nosaltres.
- El problema és que, per culpa d’uns quants exaltats, la bona harmonia se’n pot anar en orris – manifestà en Climent -; comprenc que el meu pare i els demès se sentin vulnerables; que no siguin partidaris de complicar-se la vida quan està en joc el manteniment de l’equilibri d’un sistema que es basa, pel que es veu, en un únic i elemental dogma: no canviar res del que s’han trobat fet mentre funcioni, calcant generació rere generació el patró original. És a dir: conformant-se a viure eternament a l’ombra d’una incerta ombra, que amb l’excusa de protegir-nos, en realitat no ens deixa respirar.
- El que passa, pare, el que ho ha empudegat tot – continuà sincerant-se en Josep Oriol -, és que allà baix hem descobert quelcom que tira per terra els reconsagrats dogmes de la nostra societat: que la SVR no és realment el paradigma de totes les bondats, com sempre se’ns ha volgut fer creure, sinó una poderosa màfia d’interessos egoistes que tenia per única finalitat fer sentir el plaer de dominar el destí del món. Si això fos cert, repeteixo, podria ser-ho també que al adonar-se que perdien el control del poder que administraven amb mà de ferro, malgrat fos sempre des de darrere del canyer, no varen dubtar en abandonar a la seva sort aquell món desagraït que se’ls hi estava sollevant, deixant-lo a la deriva fins que s’estavellés tot solet, sense fer res per evitar o endarrerir la gran patacada. Mentrestant, dedicaven totes les energies a gestar un altre món verge, teòricament perfecte, fet a la imatge i semblança de la Corporació; on el poder dels successius dotze apòstols fos indiscutible, degut a que la totalitat dels habitants del que en quedés del planeta destrossat es sentirien en deute amb la SVR per tota l’eternitat. Nosaltres en som un bocí del que en queda d’un projecte tan ambiciós, malgrat estem esguerrats i orfes, al tallar-se, per accident inexplicable en una gent tan previsora, el cordó umbilical entre ells i nosaltres. Esclar que disposem de suficient tecnologia per sobreviure, potser realment una eternitat si no ho espatllem. Aquest aïllament forçat i sobrevingut fora de programa – perdoneu, però hi ha moments que em pregunto si això de la desconnexió va ser un accident o un sabotatge premeditat -, no ens ha fet lliures sinó que ens ha sotmès a l’ortodòxia més severa de les dictadures: aclaparats i atrapats pel dogma que la mínima desviació dels manaments, desencadenaria una segona i definitiva gran patacada.
- Vet-aquí, però, que hem comprovat, convivint uns dies amb els intrusos, que eren i són possibles altres models de supervivència - potser més primitius i sense tantes sofisticacions com el nostre –, que també permeten ser feliços i, sobretot, sense renunciar a sentir-se persones – afegí  amb nostàlgia, la Kate -. En conseqüència, les pretensions dels fanàtics seguidors de la doctrina de la SVR, en el sentit que només els seus tenen el monopoli de la supervivència o el patrimoni de la felicitat, s’han esmicolat al fer-se palès que es tracta d’una superxeria.
- Doncs la qüestió encara és més complicada, mireu que us dic! – li respongué el doctor -, la immensa majoria de la nostra gent ha mamat de la pitrera de la SVR i la seva veritat és la única veritat que coneixen. Hem consolidat jerarquies i projectes a l’entorn d’aquesta doctrina que tothom respectava amb naturalitat fins ara, quan l’aparició d’evidències d’altres supervivents inesperats ha esquinçat esquemes considerats sagrats, i desvetllat un reguitzell de preguntes tan lògiques com incòmodes; que si no s’haguessin pres per la punta, podien haver encetat un debat enriquidor, sense complexes i a fons. Aquest és el problema real: el fet que tot ho hàgim trobat dat i beneït, a penes deixa marge per desenvolupar cap iniciativa individual, que no topi amb el galdós dogma oficial.
- En qualsevol cas, algú s’haurà de plantejar si a la SVR li quedarà autoritat moral, després del què pugui desempolsar-se dels seus embolics, per seguir condicionant les nostres vides i les nostres consciencies. Els xics, pel que anem descobrint, no tenim altre futur en aquesta immensa bombolla de felicitat artificial, que ésser els clons dels pares, com ells ho han sigut dels avis, sense solució de continuïtat. Fixeu-vos que, inclús en matèria de reproducció el perfil demogràfic ha respost a una pauta tan quadriculada que avui som, si fa o no fa, el mateix número de supervivents que érem l’endemà de la gran patacada, amb petits reajustaments imprescindibles, precisament, per mantenir l’equilibri. Si les nostres sospites, en funció del que anem veien, es confirmessin, l’etiqueta SVR estaria corrompuda per un pecat original que la faria inviable com a prototipus de societat elitista i genèricament perfecta; aleshores els enfrontaments entre nosaltres ens abocaran a un altre fracàs absolut, si aquesta vegada, com ja va passar amb la proposta d’en Baldiri Roc, tampoc no es fa cas dels que intentem frenar tanta estupidesa – l’anàlisi d’en Miles, com sempre havia estat el més exigent i contundent de tots.
- Fora una estafa imperdonable que si els avis coneixien el doble joc de la SVR, s’ho haguessin callat – opinà en Josep Oriol -, permetent un sistema de supervivència tan complicat que, al comparar-lo amb un altre de tan senzill com el dels intrusos, no s’aguanta per enlloc. Aquest detall mateix que tu Miles has donat, el de la reproducció, no té volta de fulla: mentre nosaltres som els mateixos que érem pràcticament un segle abans, allà baix els intrusos s’han multiplicat per cinc o sis a cada nova generació i no han patit pas cap de les desgràcies amb que se’ns ha acoquinat constantment, per mantenir-nos a la pleta.
- Potser us precipiteu una mica – li replicà el seu pare –, abonant conclusions temeràries. És un fet indiscutible que la SVR tenia molta influència; en cas contrari no hagués estat possible treure’s de la màniga tantes infraestructures, d’una perfecció colossal per garantir la supervivència d’una part de la civilització quan, finalment, es fes realitat la gran patacada que no es cansaven de profetitzar. Sospito que per disposar d’una influència tan extraordinària com la que fa falta per mobilitzar tants de recursos, s’han d’haver esclafat – volent-ho o no – molts de caps. No soc tan ingenu de creure que els dotze apòstols estaven per sobre del bé i del mal, perquè eren uns angelets. Però també malpenso si no podria ser que el cèlebre Baldiri Roc només fos un insignificant peó rancorós i cobdiciós, escindit o expulsat de la Corporació, i aquell discurset que us sembla tan honest, valent i desinteressat, en realitat no fos altra cosa que la rebequeria d’una criatura deslletada.
- No vulguis tapar-li ara tu, també, les vergonyes a la Corporació. La proposta que va adreçar a totes les nacions el senyor Roc com a president de Catalunya, no era l’estirabot propi d’un escalfament puntual, sinó fruit d’una ponderada reflexió de les causes del patètic desequilibri mundial – afirmà molt convençut del què deia, en Climent -, fent les recomanacions per donar la volta a la situació de forma immediata. El que proposava s’ho tenia molt estudiat, meditat i calculat; no ho va pas dir a la babalà. A més a més, les seves receptes eren de pissarrí. Quan les repasses, inclús tant de temps després, has de reconèixer que eren de calaix. ¿Per què, doncs, no se les va prendre ningú en serio? Doncs, molt senzill, perquè prendre-les en consideració suposava assumir que els països rics s’estrenyessin el cinturó, - no nomes un o dos dies l’any, per rebaixar estèticament unes dècimes la panxeta -, sinó en base a un model d’austeritat sostinguda i sostenible, perquè els països pobres poguessin començar a respirar una mica i desenvolupar-se, espolsant-se de sobre explotadors, especuladors i sàtrapes. Però, és clar, si aquesta proposta hagués tirat endavant, tot s’ha de dir, el poder fàctic de la Corporació que movia els fils darrera de la tramoia, fent ballar com li donava la gana els governs, manegant-ho tot a la seva conveniència, des dels preus de les matèries primeres fins al control dels excedents i de les reserves estratègiques, ja no hagués tingut raó de ser. Per això la SVR li va girar d’esquena i no va fer res per evitar, no crec que es rebaixessin a executar-lo personalment, el linxament moral i físic d’aquell home, pel que jo sí m’atreviria a posar una mà al foc, a pesar de desqualificacions que anaven des de boig a il·luminat, que se li van penjar a carretades.
- El que més em fot – afegí en Daniel, que fins allavonces només havia escoltat els uns i els altres, sense intervenir – és que el linxament d’en Baldiri Roc es pot tornar a repetir avui aquí, en la pell de nosaltres mateixos i dels intrusos. Quan la nostra recerca ha desempolsat unes indiscretes històries que s’havien donat per colgades sempre més en l’oblit, hem obert de bat a bat la caixa dels trons, desestabilitzant de tal manera la pretesa equanimitat dels puntals de la SVR, fins a l’extrem de beneir una altra salvatjada. ¿Com podrem, tan prepotents i creguts de la nostra integritat com estem, sobreviure per segona vegada a una aberració semblant? ¿O és que també hi ha algun protocol que ens protegirà de la vergonya de compartir taula amb els botxins?
- Per cert, aquest setè protocol del que tant parleu, en què consisteix? – preguntà la Kate.
- És el més rigorós i explícit de tots els que van encolomar-nos els dotze apòstols: ordena l’extermini preventiu immediat de qualsevol enemic individual o col·lectiu, declarat o potencial, emprant una arma secreta que es guarda en una càmera blindada, de la qual només en tenen la combinació tres o quatre persones, entre elles ton pare – explicà el doctor, dirigint-se a en Climent –. Pel que jo sé, es tractaria d’un gas letal que no contamina el medi ambient, però que es absorbit ràpidament pels pulmons dels mamífers, deixant de ser operatiu al cap d’un parell d’hores d’haver-se escampat. Després de tenir la feina feta, suposo que calaran foc a tot el poblat, apilant pietosament primer els cossos sacrificats en unes quantes pires funeràries; i per tranquil·litzar-se la mala consciència, potser inclús resaran algun respons. Això és, en resum, el que diu el protocol setè.
- I nosaltres no hi podem fer res per impedir-ho? – es preguntà en Miles.
- No ho crec – es lamentà el doctor, fregant-se els ulls -, la majoria de la gent del districte té la por al cos; alguns encara pensen que potser es restabliran les comunicacions amb la central algun dia i que llavors es passarà factura als que s’hagin fet el ronsa, desviant-se de la doctrina vertadera. No faran marxa enrere, no. És possible, inclús, que a hores d’ara el desenllaç ja hagi començat. Amb una particularitat que no us he dit: és gairebé segur que quan desembarquin a sant Feliu no s’entretindran a rastrejar l’Andrea i la resta dels nostres; entre d’altres raons perquè no els acompanya ningú que sàpiga sobre el terreny on podrien localitzar-los i, sobretot, perquè se’ls menjaran els nervis i voldran acabar la feina quan més aviat millor. Si no és que l’Andrea i els altres vagin llestos i cridin la seva atenció, és probable que acabin fumigats i rostits com tothom.
 - No hi pateixis – l’interrompé en Daniel -, l’Iban, que ja sabeu com n’és de perepunyetes i previsor, va insistir-nos que tots els xics de la colla poséssim una mascareta anti-gasos dintre de la motxilla, per si de cas. Almenys ell i la Maria Paz tindran una oportunitat d’escapar-se’n de l’escabetxina.
- No n’estiguis tan segur – li trencà les oracions el doctor - si l’Andrea s’ensuma a temps aquesta possibilitat de sortir-ne sana i estalvia, no tindrà cap escrúpol de prendre’ls-hi la mascareta amb qualsevol magarrufa de les seves, o emprant directament la força bruta, abandonant-los a la seva sort .
  Després d’aquesta sardònica intervenció, es feu un silenci feixuc, eixorc i escruixit, que va trencar de sobte el plor esquinçat de la Kate.

A QUÈ ES DEDIQUEN ARA ELS INSPECTORS


            Amb les empreses de construcció pràcticament de braços plegats, la indústria delmada i el comerç amb plom a l’ala, n’agradaria saber a què es dediquen els inspectors ara que, per pura deducció lògica, no deuen tenir tanta feina. I al escriure inspectors, per extensió em vinc a referir als de treball, hisenda i tutti quanti de funcionaris, inclosos els municipals, que depenien d’aquestes activitats. Quan una empresa privada fa l’ànec perquè s’ha quedat sense la meitat de la cartera de clients i tots els pronòstics no veuen cap millora de la situació a curt termini, no té altre remei que adaptar la capacitat de producció a la realitat del mercat, li agradi o no. En canvi, no recordo haver sentit a dir que l’administració pública s’hagi aprimat, i si no ho ha fet és raonable que em pregunti a què es dediquen aquests funcionaris que, en teoria, van més desvagats, tenint en compte que una part del seu sou el pago amb els meus impostos.

            Ep!, no us penseu pas que faig aquesta reflexió amb segones de canvi: estic segur que tot té una explicació, que ja s’han pres mesures i que tot està controlat. Però, m’agradaria que m’ho expliquessin perquè els mals pensaments que em ronden pel cap em deixin tranquil. Precisament, arrel del meu comentari de l’altre dia sobre els 42 entrebancs burocràtics que encara es troben els que volen engegar un negoci, un lector va fer-me una observació sarcàstica: “alguna cosa han de fer els funcionaris, per no quedar-se sense feina”. (Per evitar malentesos ja sabeu que jo sempre he mantingut que en la categoria de “funcionaris” no incloc els metges i personal sanitari ni els mestres i personal docent en general, així com tampoc els investigadors universitaris, perquè ni la sanitat, ni la formació ni la investigació poden anar a tot d’esquella). Què fan, per exemple, els inspectors de treball o d’hisenda per ocupar el temps lliure? M’agradaria saber que no estan més a sobre de les poques empreses i negocis que encara no han baixat portes, sinó que pentinen el territori per aflorar l’economia submergida i l’evasió d’impostos. I els ajuntaments, diputacions i consells comarcals, des que no es tramita ni una llicència urbanística, per exemple, quines mesures han pres amb els funcionaris que s’hi dedicaven?           

dissabte, 27 d’abril de 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 46 i 47)


46
  Mestre Mateu intentà que en Miquel deposés la seva actitud i parés de vexar els forasters; però, en contes de fer-li cas, el va deixar amb la paraula a la boca, donant-li una empenta que de poc no el va fer caure i que arrancà de l’assemblea un quasi unànime murmuri de rebuig.
En Guillem ho va aprofitar per atansar-se al seu fill, que encara encanyonava com un obsés l’Andrea: - Què et penses que estàs fent? Creus que d’aquesta manera et carregues de raó? No t’ho pensis pas; una altra vegada, fill meu, l’has ben espifiada per voler posar el carro davant del matxo.
- Pare, no m’ho retreguis més això, que el que estic fent és per tu, perquè puguis recuperar per a natros el poder que mos pertany.
- Mira, mestre Mateu i jo segurament no llaurem plegats massa sovint; però, me’n guardaré be prou d’arrambar-lo del poder per la força i, sobretot, de faltar-li al respecte que es mereix, si més no, com a ancià.
- Doncs no mos podem fer enrere, pare – quasi va implorar-li amb veu histèrica, en Miquel -, ara ja és massa tard. Tenim la força per reduir els forasters i si tu et poses al davant, la gent s’oblidarà de mestre Mateu en quatre dies i farà el que tu els hi manis per sortir-nos-en d’aquest atzucac. Natros nomes t’hem aplanat el camí, perquè ho tinguessis tot de cara. No és això el que volies, tal com varem quedar?
- Jo no vaig quedar amb tu de cap manera. Mai m’has sentit una paraula a favor de l’ús de la força per aconseguir cap mena d’objectiu, sinó tot el contrari. I encara menys en aquestes circumstàncies, amenaçant la persona mercès a la qual te n’has sortit sa i estalvi de la teva nefasta aventura a casa dels forasters.
- Me les varen fer passar molt putes allà, pare! I aquesta dona, per més que et faci l’aleta, mai m’ha pogut veure ni en pintura i se mos ha estat rifant, no t’enganyis. I quan em moc perquè tu posis remei al desori consentit per mestre Mateu, fotent fora els forasters d’una vegada; a tu se t’arronsa el melic i prefereixes renegar públicament de natros, com si estiguéssim empestats. ¿Vols que deixi en pau aquesta dona? Doncs no pot ser! Hi ha coses que no poden ser i aquesta n’és una; de manera que no m’ho demanis més, pare, i treu-t’ho del cap.
- ¿Pots preguntar-li una cosa al teu fill, de part meva? – intervingué l’Andrea que, sense esperar la resposta i fent gala d’una sang freda considerable, li va engaltar: - ¿què se’n ha fet dels homes armats a qui els hi heu pres les armes?
- I jo què sé? – va contestar-li en Miquel ràpidament, plantant-li cara abans que son pare li traduís una pregunta, que ja s’esperava -. Pareu de fer preguntes idiotes, amb segones de canvi. No en sabem res dels forasters armats, fora que quan els hi hem ensenyat les dents s’han acollonit i s’han deixat prendre les armes, sense oposar-hi cap resistència, vet-aquí la veritat; però, no sabem on s’han ficat després, potser encara corren que se les pelen o s’han encalafornat cagats de por.
- Si els hi heu fet mal o ens en féu a cap de nosaltres ho pagareu molt car. Penseu que no ens costarà gens ni mica esclafar-vos com si fóssiu insectes – li replicà l’Andrea, encarant-se aquesta vegada a mestre Mateu, de fit a fit.
  A mesura que les paraules pujades de to i les amenaces s’anaven entrecreuant sense aturador, la gent del poblat cada cop es posava més nerviosa i es començava a sentir mainada somiquejant. En Guillem es decidí a prendre una iniciativa que li repugnava entomar, a pesar que tal com havien anat les coses no hi veia cap altra solució, per desblocar una situació tan tensa: - Molt bé, Miquel, matem-ho d’una vegada! ¿Si m’avinc a fer el què vols i arracono mestre Mateu, tu faràs també el que et digui, començant per deixar lliures els forasters?
- Òndia, pare, no m’ho pots fer això. Aquesta gent es venjarà de natros de seguida que en tingui ocasió, si els deixem anar; ja els has sentit. Mentre els retinguem sempre mos seran de profit si hem de negociar alguna cosa; però si els deixem anar, a canvi de re, viurem pendents de quan tornaran per revenjar-se’n.
- Guillem – al sentir la veu de mestre Mateu intervenint, tothom va parar atenció al que deia-, ja saps de sobres que no estic d’acord amb els mètodes del teu fill, però al punt on hem arribat, potser no és cap disbarat el que proposa. Pitjor no ho podia fer, però ja que no podem fer-nos enrere i no queda cap altra remei, almenys intentem guardar-nos una pedra a la faixa, per si de cas hem de fer-la servir.
  En Miquel va quedar sorprès d’haver trobat un aliat inesperat, i oblidant el menyspreu que li tenia, s’hi va repenjar de seguida, com qui s’aferra a un clau roent: - Celebro que, per una vegada, hi toqueu. Us ho poso més fàcil: obeirem les vostres ordres si accepteu compartir amb mon pare la presa de decisions fins que mos n’hàgim sortit, sempre que quedin sota la nostra custodia els forasters. Amb dotze ostatges aconseguirem qualsevol tracte que ni mos hipotequi ni mos humilií, com ha passat des que aquests forasters mos han ocupat com si fossin els amos.
- A mi em sembla bé, si dones paraula públicament que a partir d’ara ens obeiràs i que no mouràs ni un dit sense consultar-nos-ho primer – la veu recuperada del mestre Mateu coratjós com sempre, no podia ocultar la satisfacció per haver trobat, finalment, un desenllaç raonable.
- Tu te’ns la paraula, fill. Però si et compromets, i després no compleixes la paraula,  jo mateix demanaré a l’assemblea que se t’apliqui el càstig més sever que mai s’hagi vist – en Guillem es va afegir a l’estratagema de mestre Mateu, sense cap recança, una vegada va endevinar el rerefons de la jugada.
  En Miquel es trobava acorralat entre l’espasa i la paret, sense cap excusa per marejar més la perdiu; de manera que va avenir-se, si us plau per força, a ratificar davant l’assemblea que s’amollava al tracte. En prova de bona voluntat va abaixar l’arma que apuntava el cap de l’Andrea, i en Carles ja feia estona que s’havia desentès de l’Iban i la seva companya; disposant-se a escortar els forasters fins al turó, a l’espera de com es resolgués la crisi. L’Andrea, que malgrat totes les promeses de no ficar-se en embolics no es refiava un pèl d’en Miquel, va exigir que en Guillem els acompanyés i que ell mateix expliqués la situació a la resta dels xics i als homes armats. Mestre Mateu, també es va oferir per pujar a la mina amb ells, però en Miquel ho va rebutjar de pla, al·legant que no calia fer tanta parafernàlia.
  Total, que els dotze de la colla d’en Miquel, l’Andrea i els altres dos forasters, més en Guillem, es dirigiren cap a la mina. Abans d’arribar-hi, l’Andrea va descobrir de cua d’ull que un dels homes armats els seguia de lluny i d’amagatotis. Pensant que estava complint les seves instruccions d’estar a l’aguait, li féu una senya perquè s’apropés. Al adonar-se de la seva presència, la reacció d’en Miquel va ser la de posar-se a la defensiva, però una mala mirada de son pare li rebaixà els fogots.
En definitiva, no deixava de ser pintoresca la processó: els dotze de la colla d’en Miquel escortant l’Andrea i companyia, en Guillem caminant tot sol al darrera, i un home armat seguint-los a curta distància, no sabent ben bé com havia d’actuar.
Al entrar a la mina, l’Andrea va indicar a l’home armat que els va rebre a la porta que formés tothom a la galeria principal. Aquest li va contestar, esforçant-se perquè captés la segona intenció del missatge, entremig de tanta roba estesa: - No queda ningú. En Miles ha manat que fugissin cap al districte quan ens digué que us havien posat la pistola al pit. En Toni els ha acompanyat perquè estava molt afectat anímicament, després que aquest intrús l’hagués atacat i robat l’arma; i en quan a l’Alex, no en sabem res. Ja fa estona que han marxat, a cavall de les bicicletes; a hores d’ara ja deuen estar arribant.
47
  En Josep Oriol i els seus companys trigaren quasi tres hores ben bones per tornar de Sant Feliu, degut a que en Toni, que tant si com no volgué acompanyar-los, era un desmanyotat amb la bicicleta, i que al ser de nit havien d’anar més amb compte per on passaven. Com sempre, la Berta Unzueta els va rebre, a la porta del bloc dels cent i al assabentar-se de les peripècies, va activar sense torbar-se el protocol d’alarma en fase tres: això volia dir que es convocava una reunió immediata del plenari, al bloc dels nou-cents.
Aquesta vegada va ser en Miles Jordan el portantveu dels xics i, com era propi d’ell, feu un resum sobri dels fets, sense anar-se’n per les branques: - Estàvem acabant l’encàrrec que ens vàreu confiar sobre les característiques de la vida que porten al seu poblat els intrusos, quan va interrompre’ns en Toni, un dels que vetllaven per la nostra seguretat, afirmant que l’havien atacat, desarmant-lo. Tanmateix, no en sabia res del seu company Alex, amb qui estava fent la ronda; però, tenia el convenciment que l’intrús que el va atacar, aquell que havíem fet presoner al districte dies abans, l’estava encanyonat amb l’arma del seu company. En aquells instants es desenvolupava al poblat una reunió, a la qual no sé per què s’havia entestat en assistir-hi l’Andrea, fent-se acompanyar per dos dels xics, l’Iban i la Maria Paz. Considerant, després que sabérem de l’atac als armats, que corrien perill i que se’ls havia d’avisar amb urgència jo vaig encarregar-me’n, i al entrar al local on es feia l’assemblea vaig ser testimoni de com un escamot, menat sempre pel que varem empresonar aquí, amenaçava la nostra gent amb les armes que ens havien robat i amb pals. L’Andrea, precisament, era la més sacsejada i amenaçada per aquells energúmens que es discutien a crits entre ells i que estaven molt esvarats, gairebé fora de control. Vaig fugir tot el de pressa que em permeteren les cames i sota la meva responsabilitat, considerant l’extrema gravetat dels fets que acabava de presenciar, vaig decidir que teníem de tornar ràpidament aquí per informar-vos del que succeïa i, també, per evitar caure en mans d’aquella turba forassenyada, contra la qual poca resistència podíem oferir. Em va semblar convenient que es quedessin, per si de cas, només els altres dos armats, ja que en Toni es trobava en un estat anímic lamentable, i era més un destorb que no pas una ajuda. Pel que fa a l’Alex no n’hem sabut res més, ignorant què se n’ha fet d’ell després que li prenguessin l’arma – encabat de donar la seva versió, en Miles va parar en sec, com si se li hagués estroncat la xerrera, disposant-se a respondre preguntes o a escoltar comentaris.
En Roca fou el primer en intervenir, per aplaudir-li la decisió que havia improvisat sobre la marxa, doncs si els haguessin fet presoners a tots, al districte podrien haver tardat dies a saber-ho i la reacció potser hagués arribat massa tard.
- Amb aquests intrusos s’han d’acabar les contemplacions – l’interrompé el representant dels vuit-cents, que sempre havia fet costat a les postures més radicals de l’Andrea, amb qui mantenia una relació sentimental -, i s’han d’aplicar sense titubejar els protocols que pertoquin, doncs amb salvatges com aquests no s’hi valen ni la compassió ni els escrúpols de consciència, ja que desprès passa el que ara lamentem. Ésser massa bo vol dir ser burro, gairebé sempre. La meva opinió és que hem de presentar-nos-hi a cara descoberta, amb tota la nostra potència, i escarmentar-los d’una vegada i per sempre. Mort el gos, morta la ràbia.
- Quants penseu igual que ell? – preguntà el doctor.
- El gir conseqüència dels darrers esdeveniments ha trastocat totes les nostres teories anteriors – li respongué el seu fill -, i ara mateix reconeixem que la prioritat es alliberar els que s’han quedat allà per la força; amb la contundència proporcional que calgui, és clar. No podem amagar, però, la nostra simpatia per a la major part dels pobres intrusos, sobretot pel seu senzill estil de vida, sense pretensions ni enveges. La revolta l’ha protagonitzada un petit grup de fanàtics que també tenen atemorida a la seva pròpia gent. No seria raonable, en la nostra opinió, que paguessin justos per pecadors. Nosaltres pensem que s’han d’acular els culpables directes i castigar-los amb el màxim rigor; però no es pot arrasar tot un poble indefens, perquè una minoria s’hagi comportat vandàlicament.
- A vegades no queda altre remei que fer net i ras per a no sentir-ne a parlar mai més del problema – manifestà expeditiu en Roca.
- Però la majoria no en tenen cap culpa dels actes d’una púrria impresentable, i els que només aspiren a sobreviure en pau, pensem que han de tenir-ne l’oportunitat – li replicà aquesta vegada el seu fill Climent.
- Si el que ha relatat en Miles és la pura veritat i perilla la vida dels nostres, no podem anar amb miraments – opinà bastant empipat el representant dels mil cinc-cents -; ja es la segona vegada que us ho adverteixo. A més a més, no sempre és tan senzill, com a vosaltres us sembla, separar el grà de la palla. A vegades surt més a compte calar-hi foc a tota una collita contaminada, que no pas entretenir-se a mirar planta per planta.
- Home, aquesta teoria em sona – intervingué en Daniel Noales -, ¿que potser també és la que va defensar la SVR per justificar, en capella de la gran patacada, la seva particular selecció entre bons i dolents? Entre qui tenia o no dret a salvar-se?
- Amb quina impertinència surts tu, ara? – exclamà en Roca – Qui us ha entabanat amb aquestes ximpleries?
- Heu sentit parlar mai d’un tal Baldiri Roc? – li va estampir a boca de canó, altra vegada en Climent.
- No, qui és aquest? Alguna de les noves amistats que heu fet? – va replicar-li sarcàstic en Roca.
- Doncs no, pare. Perquè ho sapigueu, era un polític català, que havia estat president d’aquest territori on ens trobem, el qual quinze anys abans de la gran patacada ja preveia el que podia passar si no es feia una bona endreça, assenyalant unes quantes poderoses Corporacions– la més destacada, per cert, la nostra inefable, generosa i altruista SVR – de tenir a les seves mans el destí del món des de l’ombra, i de no moure un dit per impedir que una part considerable de la humanitat es precipités cap a la destrucció total. Enlloc de trencar-se les banyes per aturar la caiguda al buit de tants innocents, la SVR esmerçava tots els esforços en bastir assentaments sofisticats com el que ocupem, des d’on només un grapat d’escollits a dit poguessin començar des de zero un projecte nou de civilització, net de pols, de palla i de males herbes.
- I això t’ho ha revelat en somnis aquest tal Baldiri?
- No, això és el resultat de posar blanc sobre negre la historia pura i dura que ens heu amagat. Hem trobat un manuscrit del discurs d’aquell home davant totes les nacions, que contenia una proposta concreta per aturar l’imminent desastre.
- El Déu que el pela! I quin cas li’n varen fer a aquest tifa?
- Ja hi va haver qui es preocupà de serrar-li les dents per sempre, fent-lo passar per boig i enfonsant-li, de retop, la reputació.
- Ja veus! Però, ara de què m’estàs parlant? D’una llegenda centenària? No li donis més voltes, la SVR va fer el que tenia de fer: assegurar almenys per a uns quants, per descomptat seleccionats entre els millors exemplars de l’espècie, una civilització que sobrevisqués a la gran patacada que va anorrear l’anterior – que, per cert, ja estava més que podrida i obsoleta, sense cap possibilitat de redempció -, posant al seu abast recursos i normes per a no recaure mai més en els vicis que havien abocat el món a la seva pròpia destrucció  – en Roca no parlava com qui busca excuses, sinó com una persona convençuda de que té la raó.
- O sigui, si no ho he entès malament – la intervenció d’en Josep Oriol no podia ocultar una profunda decepció pel que estava escoltant -, nosaltres som l’exemple pràctic de la teoria de fer foc nou. Em sembla recordar que encara fa molts més anys, un tal Noe, amb la complicitat del seu mateix Déu, va sobreviure també sense remordiments a un diluvi universal, barrant l’entrada a la seva barca als exemplars impurs o imperfectes de cada espècie, d’acord amb les normes que aquell Déu, inexplicablement injust, parcial i ressentit, havia dictat per salvar-ne només unes quants d’incondicionalment fidels; permetent com un botxí insensible i prepotent, que la resta de població infidel s’ofegués sense clemència. Més o menys, seria com la SVR es va comportar, oi?
  Indignat, en Roca féu un apart amb els membres del plenari i la breu consulta degué confirmar que les opinions eren coincidents perquè, dirigint-se als xics, va comunicar-los amb to greu i solemne:
- Ara tenim coses més importants per esbandir que no pas emmerdar-nos en un debat acadèmic que ens portaria enlloc o potser molt lluny, depèn. Ja les aclarirem un altre dia totes aquestes bestieses filosòfiques i morals; mentrestant, considereu-vos arrestats al refectori del bloc, del qual no en sortireu fins que la crisi amb els intrusos estigui resolta. Aprofiteu-ho per prendre-us una bona purga i per reflexionar sobre el que vertaderament us convé, de manera que quan reprenguem aquesta conversa tingueu les coses prou clares com per ésser una mica més comprensius i raonables o, en cas contrari, us haureu d’atendre a les conseqüències.

HEM D'ENGEGAR-LOS A DIDA


No queda altre remei que engegar a dida una Espanya governada per una colla d’impresentables que mai ens trauran de la crisi, sinó que cada dia que passa ens hi enfonsen més. Em sap molt de greu admetre, perquè sempre he defensat el contrari, que per arribar a la independència hem de deixar en un segon pla els sentiments de nacionalisme ideològic i considerar per damunt de tot la necessitat i el deure de sobreviure. Si tenim raons més que suficients per justificar amb la mà al cor l’aspiració històrica de tenir personalitat pròpia com a nació, ara hem d’afegir-hi als arguments sentimentals raons estrictament pràctiques: Espanya, a part d’estimar-nos només per esprémer-nos fins al moll de l’os, ens porta directament a la ruïna. Per tant, ja que tenim capacitat i recursos per escapar d’un naufragi inevitable, allunant-nos-en amb el nostre petit bot del transatlàntic que fa aigua per tot arreu, no podem deixar passar aquesta darrera oportunitat.

            La reacció del govern central al desastre que se’ns ve a sobre es la pròpia d’uns timoners vençuts i desorientats pel temporal, que no saben què fer, que no escolten més que cants de sirena i que l’única mesura que se’ls hi ocórrer prendre, és retallar més les racions de boca d’una tripulació que trina perquè s’està quedant en la pell i l’os. Si no saltem d’aquest vaixell incapaç de navegar cap a bon port, tenim comptats els dies que ens queden del benestar que ens hem guanyat a pols, suant la cansalada. Per això, sobretot, hem d’exigir que aquesta aventura s’emprengui, encara que sigui més per conveniència que per sentimentalisme, units com mai si volem reeixir en l’objectiu nacional de superar l’atzucac on ens ha arrossegat l’Espanya de la subvenció, la pandereta i de  fer ni deixar fer a Catalunya, pel ressentiment i l’enveja d’un centralisme miop. Aquesta singladura no acabarà bé si portem el nostre bot de salvament a batzegades, perquè si resulta que per no tenir la ruta ben perfilada o per remar cadascú a la seva acabem a la deriva, el somni nacional s’hauria acabat per sempre i la frustració dels que descobrissin que havien canviat pets per merda, seria de conseqüències imprevisibles. No sé si m’enteneu el sentit d’aquesta reflexió d’avui, però a mi em sembla que toco bastant de peus a terra i, modestament, és un avís per a navegants ara que en Mas ha posat de moda els símils marítims.                 

divendres, 26 d’abril de 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 44 i 45)


44
  En Pasqual i quatre més van ocupar-se de l’home armat abatut, tal com els hi pertocava en el repartiment previ de responsabilitats. Com que la taca de sang era massa cridanera, abans d’immobilitzar-lo li posaren un bandatge broix al cap, i al buscar-li la ferida observaren que un petit rajolí de sang li regalimava des de l’orella dreta i que tenia un fort hematoma al clatell. Quan el bandatge estigué acabat, una mica a tall d’arrancar naps, tot sigui dit, els quatre van aixecar el cos a pols i el dipositaren damunt d’un carretó, per traginar-lo fins a la barraca on l’havien d’empresonar.
Quan hi arribaren, mentre encenien una gresola per veure-s’hi, arrambaren el cos a un banc, fent-li reposar el cap damunt una tofa de roba vella a tall de coixí. Llavors li estacaren les mans a l’espatlla i li posaren un mocador cargolat a la boca, a manera de mordassa. Mentre un li afluixava la corda dels turmells, en Pasqual es mirà detingudament l’home tombat, i després de palpar-li el coll i no trobar-li pols  va esclatar en un esglai: - Aquest paio és mort!
  Mentrestant, en Miquel i la resta s’havien amagat a tocar de l’indret on calculaven que els dos forasters havien quedat per trobar-se al final de la ronda. En Miquel sostenia l’arma requisada amb les dues mans, i se li notava que es moria de ganes d’utilitzar-la. Esperava que a l’hora de la veritat no li fallés la punteria i que no s’haguessin de fer servir les gaiates, perquè encara li ressonava al cap el retruny del cop amb que havia estesat l’altre foraster. Era la primera vegada que afalconava un home, i va comprovar que no era el mateix que estabornir un conill o un vedell.
Quan ja s’impacientaven per l’espera, van veure la presa que tombava la cantonada i que ja es posava a tret. En Miquel estava tan envalentit i exaltat que no es pogué reprimir, tampoc aquesta vegada, de plantar-se-li al davant sense esperar-se més, apuntant-lo amb l’arma sostinguda amb les dues mans. Al foraster, l’aparició sobtada d’un home tant corpulent i en actitud inequívocament amenaçadora, l‘agafà tant de sorpresa que va deixar caure l’arma i va arrancar a córrer. Aquest atac de cangueli no se l’esperava en Miquel, que començà a disparar-li a la bona de Déu, no encertant al fugitiu ni per atzar.
Ja es disposava a perseguir-lo, per impedir-li donar la veu d’alarma, quan se li abraonà com un boig en Pasqual, tot cridant:
- Para, Miquel, que ens hem ficat en un bon merder! Aquell paio té el cap esberlat i està mort. Què farem ara?
- No pot ser! – exclamà en Miquel.
- Doncs ja te’n pots anar fent a l’idea; està més mort que els morts del cementiri.
- Caraina, amb aquesta sí que no hi comptàvem! – en Miquel ja havia perdut tot l’interès pel foraster que fugia carrer amunt com un esperitat, concentrant tota l’atenció en com sortir-se’n del nou vesper. Finalment, va reaccionar amb un inesperat coratge: - Hem d’anar a l’assemblea, com si res hagués passat. Almenys disposem de dues armes.
- Sí, però no podem presumir-ne i, al mateix temps, fer com si no hagués passat res aquí – respongué en Carles que havia recollit l’altra arma de terra -; tard o d’hora se sabrà el què hem fet.
- Les armes es trauran quan convingui, no abans d’hora; ja que quan ho fem, els forasters no trigaran gaire a lligar caps. Llavors no tindrem altre remei que neutralitzar-los, començant per apoderar-nos de la dona negra, que si és tan influent i poderosa com diu mon pare, hem de fer-la servir de moneda de canvi, per si van maldades.
- Però, quan descobreixin el mort, què passarà? – va insistir en Pasqual, visiblement alterat.
- És que no l’han pas de trobar mai el cos – a en Miquel se li acudien respostes per a tots els dubtes que li presentaven, amb una rapidesa diabòlica i frenètica, que el deixava parat a ell mateix -, ja podeu anant-lo estimbant dins de la cisterna gran. I torneu de seguida a l’assemblea, mirant de passar desapercebuts. El que està fet ja no té remei. Va, Pasqual, no tentinegis ara i acaba la feina.
  L’al·ludit va tornar on havien deixat el mort, amb altres tres que l’ajudaren a arrossegar el cos. La cisterna no era gaire lluny, i amb l’ajuda del carretó el trasllat va ser ràpid. La cisterna era més aviat un xup de grans dimensions que els antics pagesos, abans del daltabaix, devien fer servir per emmagatzemar-hi aigua de pluja, en previsió de sequeres, i que els de la colla van descobrir un dia de casualitat, mentre s’empaitaven jugant. Setmanes després, es varen dedicar a buscar-ne més i en trobaren fins a tres o quatre, potser no tan grans com la primera. Cap d’aquestes cavitats antigues tenia utilitat per a la gent del poblat, ja que gairebé cada barraca disposava del seu propi pou, i l’aigua potable s’aconseguia relativament a poca profunditat. Per aquesta raó era més que probable que la majoria desconegués, inclús, que existissin aquelles cisternes.
S’havia colgat el sol, però encara s’hi podia veure el suficient per trobar el lloc exacte. Com que hi volien arribar de pressa i el terreny era boterut, el cos del foraster perdia l’equilibri a dalt del carretó i els hi va caure dues vegades a terra, al encallar-se l’única roda. Finalment, esbufegant i renegant, arribaren a destí i després d’arrambar unes quantes pedres que dissimulaven el forat de la cisterna, sense miraments deixaren estimbar-s’hi el cos des del carretó estant, tombant-lo el suficient perquè hi rellisqués sense necessitat d’empentar-lo. Al tocar fons, va sentir-se un lleuger clapoteig.
45
  Els que, atenent el repic de la campana, es dirigien obedients cap a la casa de les ànimes, es creuaren sorpresos amb un foraster desarborat que, cames ajudeu-me, corria cap a la casa del turó. Tot just obrí la porta es posà a buscar desesperat al seu company de ronda. El que estava de guàrdia, el va interpel·lar, alarmat pels seus sanglots histèrics: - L’Alex no hi és, aquí. Que no rondàveu junts, vosaltres dos?
- Sí, però ens han atacat – l’home armat que acabava d’entrar, un jove no gaire més granat que els xics, estava a punt de perdre el control dels seus nervis -, al lloc on havien quedat no hi era i mentre l’estava buscant han aparegut una colla d’intrusos, acabdillats pel fill del traductor, que se m’han tirat a sobre i m’han pres l’arma; m’han engegat varis trets, suposo que amb l’arma que han pres a l’Alex, però m’he pogut escapolir pels pèls.
- I a l’Alex què dius que li ha passat? – preguntà en Climent, escamat per alguna de les paraules soltes que havia mig pescat.
-No ho sé, confiava que hagués fet com jo i estigués aquí, però ja veig que no. No hi ha dubte que l’han atacat perquè tenien la seva arma; el que no sé és què li han fet. On para l’Andrea?
- Ja deu ser-hi a aquella merda d’assemblea, acompanyada de l’Iban i la Maria Paz. L’hi hem de fer saber de seguida el que passa – exclamà en Daniel.
- Si hi anem ha de ser tots plegats, perquè ara només disposem de dues armes per defensar-nos – decidí en Climent, assumint per inèrcia una mica el rol de son pare a la comunitat.
- Espereu, espereu! – intervingué en Miles – Els intrusos ignoren de quantes armes disposem i quina és la nostra capacitat de reacció. Si tots sortim per avisar l’Andrea i ens ataquen, no en deslliurarem d’una pallissa perquè som més vulnerables que no pas ells; per tant us proposo que només s’hi acosti un de nosaltres i, mentrestant, els altres ens parapetem aquí dalt, on tenim més possibilitats de resistir i de guanyar temps.
Es consultaren amb la mirada, decidint donar per bona l’estratègia d’en Miles que, a continuació, es va oferir voluntari per posar en marxa el pla i ningú s’hi va oposar, de manera que a l’empara de la fosca, va esmunyir-se d’una gambada cap a la casa de les ànimes.
  A mestre Mateu no li va fer cap gràcia notar l’estranya tibantor que es respirava en l’ambient entre les famílies que incondicionalment li feien costat, liderades per en Quico i en Lluc; les hostils, arrenglerades a l’entorn d’en Guillem i del seu fill, i la representació dels forasters encapçalada per una superba Andrea, que enlloc de triar un lloc discret per a no embolicar més la troca, va asseure’s just a tocar de mestre Mateu, precisament dessota mateix de la llàntia, demostració de prepotència que es va considerar, amb raó, una ofensa que es podia haver estalviat.
Però encara va escalfar-se més l’ambient, quan al anar a prendre la paraula mestre Mateu, un Miquel visiblement trastornat va fer-lo callar, desvergonyit i insolent, palplantant-se davant seu, al mig del passadís central:
- No temin temps per perdre escoltant jeremiades; ha arribat el moment d’agafar la paella pel mànec i decidir si hem de seguir aguantant-vos o, per sortir-nos-en del mal tràngol que passem, cal que sigui un altre qui us prengui el relleu com a mestre. Natros proposem substituir-vos per qui considerem més adequat que no pas vós, per portar la batuta a sant Feliu: mon pare i únic descendent d’aquells Poll, que eren els vertaders amos del refugi al que vàreu venir a arreplegar-vos els de la Conselleria, quan no teniu-ho ni on caure morts.
- Les coses no es fan amb aquesta malapata – protestà mestre Mateu, molt afectat pel que escoltava -, un altre cop et comportes com un ganàpia, que amb les teves caparrades irresponsables ens desacredites i ens poses en evidència davant dels forasters.
- Què us empatolleu ara, vell xaruc? La única autoritat aquí la tinc jo a les meves mans – exclamà un Miquel cada vegada més envelat, alçant els braços i mostrant a la mà dreta una arma idèntica a la dels forasters, i a l’esquerra una gaiata, que ni se’n va adonar que estava tacada de sang .
  Abantes que mestre Mateu pogués intervenir, l’Andrea es posà dempeus com impulsada per una molla, i dirigint-se més a en Guillem que al seu fill, que sabia no l’entendria de res, va requerir-li: - Què significa aquesta pantomima? D’on ha sortit l’arma de la que galleja el teu fill?
  En Guillem estava tan pàl·lid que se li notava que aquella irrupció violenta d’en Miquel l’havia agafat a contrapeu. Però el que més el consternava era la sospita que n’hagués feta una de grossa. Per tota resposta, s’arronsà d’espatlles i abaixà el cap, com si pretengués fer palès que es desentenia d’aquella insensata iniciativa.
En Miquel, per la seva banda, conscient del que s’hi jugava en l’aposta, no tenia mes remei que seguir apujant l’envit. De quatre gambades es situà entre mestre Mateu i l’Andrea, a qui va apuntar sense contemplacions directament al cap, obligant-la a callar. En Carles, empunyant ràpidament l’altra arma, féu costat d’esma al seu amic, encanyonant l’Iban i la Maria Paz. La resta dels que li feien costat corregueren de bòlit a donar-li suport amb les gaiates. Tots, llevat d’en Pasqual que es va arronsar en un racó del banc, amb el cap cot i prement-se els ulls amb els artells de les mans.
  En Miles havia arribat a la porta de la casa de les ànimes tot just quan va començar aquella saragata. Al fer-se càrrec de com s’anava complicant la situació, aprofitant que ningú s’havia fixat en ell, va esquitllar-se dissimuladament cap a fora, i refent, a corre-cuita, el camí cap al turó, va donar un bon esglai als seus companys, que no se l’esperaven tan aviat de tornada.
- Vinga, preneu les motxilles i les bicicletes i fotem el camp! Han fet presonera l’Andrea i als altres dos. El fill del traductor, aquell intrús que varem alliberar tan a la lleugera, s’ha tornat boig i encapçala una mena de revolta contra els seus. Aquí pinten bastos i no podem fer res per aturar-lo: val més que fugim cap al districte a buscar reforços, abans no prenguem mal.
 Després, dirigint-se als dos homes armats prosseguí: - Vosaltres us hauríeu d’amagar fins que tornem, i estar a l’aguait per si podeu ajudar l’Andrea i als nostres companys, però sense exposar-vos.
  Tothom entengué que no era el moment de fer preguntes ni de discutir la jugada, i acataren el que en Miles havia decidit, sense fer-s’ho repetir dues vegades. Procuraren travessar el poblat fent el mínim de remor possible, i gràcies a que la nit era de lluna plena, en Climent pogué orientar-se, sense fer gaire marrada.