RETALLADES POLÍTIQUES I NO SOCIALS
Demà no es farà la
cimera de polítics catalans per parlar de com ens en podríem de sortir de la
crisi, sense masegar la paciència dels ciutadans, sobretot dels més perjudicats
No penso malgastar ni una ratlla en analitzar els motius d’aquesta marxa enrere:
siguin quins siguin, ni són nobles, ni solidaris, ni presentables, ni res de
res. Segurament reunint-se no haguessin aconseguit cap miracle, però hauria
estat almenys un gest d’acostament a la realitat, per part d’una classe política
que sembla viure en un altre món, confonent les prioritats del poble i fotent-se
la punyeta els uns als altres per pur egoisme. I aquest retret tan serveix pels
de Madrid com pels de Barcelona. En uns moments tan frustrants com els que
vivim – no ho oblidem, per culpa de la miopia i la ineptitud de tots, tant fent
veure que governaven com decantant-se-la a l’oposició –, enlloc de buscar solucions
per desencallar el carro estimbat, perden el temps jugant al que no toca, empitjorant
cada dia que passa el clima social, en comptes de posar-hi remei. Tant costa
entendre que les retallades s’han de fer en estructura política i no i no en
teixit social?
Ahir, el partit que motoritza
des de l’ombra l’acció del govern, va acceptar fent-se el desmenjat passar per
l’adreçador que imposa Madrid, retallant una paga al funcionariat. I corra la
brama a tall de globus sonda, que l’executiu central està desfullant la
margarida abans de queixalar la jugular dels pensionistes. Mentrestant, cap de
les llumeneres que juguen a governar la nau s’ha plantejat fer una bona endreça en despesa
política improductiva, de conveniència o supèrflua. Per exemple, pel que fa als
funcionaris s’hauria de distingir entre els professionals adscrits per conveniència
política a la funció pública - docents, investigadors, metges, personal
sanitari qualificat, bombers, policies, jutges,,, -, de la resta d’empleats en
la “administració pública”, que si s’han de mirar amb lupa, adequant les
plantilles a la realitat com passa en qualsevol empresa privada abans de fer
fallida, admetent que moltes vegades aquestes plantilles sacralitzades com a
propietat vitalícia, s’han inflat per decisions estrictament polítiques incompatibles
amb la productivitat i la competència professional. El funcionariat “polític” espanyol,
vés per on, inclús en temps de vaques flaques ha estat l’únic sector laboral
que ha augmentat lleugerament. Si a aquesta administració pública sobre dimensionada
hi afegim assessors tutti quanti, càrrecs de confiança, administracions
duplicades i tot un llarg etcètera de paràsits polítics, començant pel mateix
Senat, passant per aturar la despesa militar i acabant en la parafernàlia del “cafè
per a tothom”, segurament tindríem recursos de sobres per estalviar-nos més retallades
socials. Ara bé, per aconseguir-ho fa falta coratge, sentit comú, idees clares
i poc egoisme; virtuts que no abunden, per desgràcia, entre la majoria de la classe
política que engreixem. Però, que no oblidin una veritat com un temple: allà on
no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada