És molt decebedor que
en una societat que es considera ben administrada s’hagi de plorar per
aconseguir que t’atenguin com cal o que es respectin els teus drets. Si per “plorar”
també hi entenem sortir al carrer a protestar, ens adonarem de les moltes vegades
que “plorar” en aquest sentit tan ampli ha servit perquè els savis que havien
pres decisions amb caràcter irrevocable, acabessin revocant-les. El darrer
exemple el tenim amb la proposta de tancament de Flix, que quan la gent s’ha
posat a plorar i a picar de peus, els responsables s’han tret la son de les
orelles. I així, tantes vegades! La qual cosa ens porta a la conclusió, amb tota
la raó del món, que moltes de les decisions que es prenen i es notifiquen amb
cara de set jutges com si fossin la bíblia en vers, amb quatre crits i una mica
de publicitat es desinflen i s’hi troben solucions. Aquesta realitat, a la meva
manera de veure, ens fa palès que massa sovint els que decideixen no es prenen la
molèstia de consensuar amb els afectats directament, tractant de minimitzar les
conseqüències i els danys col·laterals.
Ningú hauria de plorar
ni de sortir al carrer a defensar els seus drets, si realment les decisions es
prenguessin tenint en compte les persones i no els interessos, els beneficis o
els galons que s’hi juguen intermediaris o comissionistes, per fer empassar
l’embolada sense massa retocs. Quan els plors o les protestes no s’aturen, els
assessors dels que prenen decisions solen aconsellen als seus clients polítics
o particulars: “s’haurà d’afluixar una mica”. Francament, em sembla fastigós
que una societat democràtica es regeixi per la llei d’e l’estira-i-arronsa, obligant
a omplir el carrer de crits i d’alguna trencadissa perquè “s’afluixi”. No seria
més democràtic “no collar” tant l’administrat des de bon principi i enraonar
una mica més? Però, encara hi ha molts de llestos, tant en la vida política com
en afers civils, que aconsellen la tàctica de l’executiu agressiu: “si cola
cola i en cas de protesta, ja en parlarem”. Suposo que moltes encolomades de preferents,
per exemple, es varen consumar en aquest context poc ètic. I ara, quan les primeres
víctimes van posar el crit al cel per l’enganyifa, els bancs es treien les puces
de sobre amb un: “ara no s’hi val a plorar! Però, vet-aquí, que com que la
ploranera no es va estronca, els que deien que no s’hi podia fer res s’han tret
cartes amagades dessota les mànigues de l’americana. Com us ho dic, amb aquest
procediment de prendre decisions a la babalà, el ciutadà aprèn que plorant o cridant
aconsegueix més resultats que acotant el cap i generalitza aquest comportament.
El problema rau en que hi ha un grapat de gent que tot i fer-se un fart de
plorar pels racons de casa seva, té por de fer-ho en públic, per no “molestar”
potser als que prenen decisions injustes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada