diumenge, 31 de març del 2013

PER QUATRE DIES QUE HEM DE VIURE...


            No acabo de comprendre com es menja que dels quatre dies que hem de viure ens en passem la major part posant pals a les rodes i fastiguejant als que ens envolten. És possible que no ho fem expressament i que moltes vegades ni tan sols en som conscients que estem fent patir algú i que, només afluixant una mica la santa intransigència ho podríem evitar. No cal entendre “fer patir” com si fos un sinònim de “torturar”. Jo diria que el patiment més cruel que es pot causar el d’esperit: aquell que no és conseqüència de l’odi, ni de la maldat, ni de la malícia, sinó d’un simple “tant se me’n fot”o d’un displicent “ja ens ho mirarem demà”. Deixar per l’endemà, per exemple, resoldre un problema quina solució tenim a l’abast de la mà pot causar un patiment insuperable a qui està neguitós o angoixat i l’espera per ell és un suplici. Aplicar la solució immediatament costaria un petricó de generositat i de diligència.  A la meva manera de veure, el món seria molt més suportable si tots procuréssim, per pura humanitat, que aquesta mena de patiments, que jo en dic d’esperit perquè no es curen amb analgèsics, desapareixes de la vida quotidiana.

            I si tots ens hi hauríem d’esforçar pel sol fet de ser persones, aquells que es dediquen a la política en el sentit més ampli de la paraula, haurien, precisament, de tenir com objectiu evitar el patiment d’esperit dels ciutadans. Ho subratllo, aquesta hauria de ser la prioritat d’un polític: que ningú es consumeixi d’impotència veient com assumptes que simplement amb una petita dosi de sentit comú es resoldrien, acaben podrint-se entre piles de burocràcia insolidària i incomprensible. De ben segur, ara mateix us falten dits per posar exemples; però, jo només us en diré un: els repetits desnonaments de la vivenda principal per falta de pagament de l’hipoteca. Si els polítics que tenen a les seves mans la capacitat de resoldre aquest drama a cop de decret, en el transcurs dels darrers quatre anys s’haguessin posat en el lloc d’un desnonat, entendrien què vol dir que et treguin de casa i no tinguis on anar a viure. No caldria massa imaginació per establir, per exemple, una moratòria en el pagament de la hipoteca per part d’aquells que hagin perdut la capacitat de complir perquè s’han quedat sense feina, pactant durant aquesta treva una quota simbòlica de manteniment, fins que les circumstàncies millorin. ¿Us imagineu la quantitat de patiment que podria estalviar-se la societat i, sobretot, la quantitat de diners i d’esforços que la hisenda pública no malgastaria en tràmits de llançament? Oimés quan la vivenda queda buida i entra en una fase de deteriorament. Penseu-hi una mica i, si us sembla, un altre dia en tornem a parlar amb més detall. Però que quedi clar, no hi ha cap solució que sigui impossible, si hom té la valentia d’arriscar-se a aplicar-la. Per quatre dies que hem de viure, a sobre no ens posem pedres al fetge. Bona Pasqua.             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada