Continuant la reflexió
d’ahir, em sembla que la qüestió de qui posa els llocs de treball no té volta
de fulla: la feina ni es troba dessota d’una col ni la sortegen en cap tómbola.
La majoria de llocs de treball neixen perquè algú ha arriscat el seu capital
per muntar un negoci, del qual espera que ragi prou per viure’n tant els
capitalistes com les persones que necessita llogar perquè rutlli. És a dir,
perquè hi hagi feina a dojo cal una emprenedoria ferma que estigui disposada a
llogar mà d’obra, una expressió per cert que, com moltes d’altres de l’època en
que es parlava clar i català, s’ha disfressat amb succedanis neutres. A Europa,
que no són tan primmirats, el vocabulari del món del treball l’han reduït a “empleadors”
i “empleats”. I aquí s’acaba el carbó: si no n’hi ha força dels primers, els
segons ho passen magre. Ben al contrari de quan la feina surt per les orelles,
que es relaxen les condicions per llogar empleats i tothom es veu amb cor de
convertir-se en emprenedor. En canvi, quan com ara la feina escasseja, els pocs
empleadors que resisteixen, trien i remenen els candidats abans de llogar-los.
És la vella llei de l’oferta i la demanda.
Però, tornant a allò
que va dir aquell sindicalista sobre que en Rajoy s’ha de preocupar més per
crear llocs de treball que no pas per fomentar l’emprenedoria, del que acabo
d’explicar abans es desprèn que si no hi ha emprenedors no hi ha llocs de
treball, per moltes manifestacions que es facin i per molts eslògans cridaners que
s’escriguin a les pancartes. El que sí tenien de procurar els governs com els
sindicats fa anys és que situació econòmica no es podrís de tal manera que el
país quedés entrampat fins el coll i els creditors europeus, per evitar-nos la
fallida ens fessin acceptar coma penitència una austeritat salvatge que va
asfixiar per manca de recursos una emprenedoria que se n’hagués sortit i no
hagués tingut de baixar portes i destruir centenars de llocs de treball, davant
la indiferència de polítics, bancs i sindicats. I, per acabar-ho d’arreglar, alguns
empresaris impresentables van posar aquest col·lectiu indispensable per sortir
de la crisi a la picota. Tampoc va ajudar gens una Reforma Laboral que, en tot
cas, podia servir en moments d’eufòria no de depressió, perquè ha fet més nosa
que servei. Per tant, senyor Fernàndez Toxo, sí que cal fomentar i mimar
urgentment l’emprenedoria, si és que es volen crear llocs de treball; perquè si
no els posen els emprenedors, ningú ho farà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada