dissabte, 30 de març del 2013

DÉIEM AHIR...


            Fa just un any vaig proposar-vos aquesta reflexió:

“·Pels que, jo el primer, comptem amb els dits de la mà, explicar-nos les causes de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - entabanà els petits manaires de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudà” a lligar els gossos amb llonganisses a canvi d’endeutar-se fins a les celles fins. I quan els tingueren amb la soga al coll tibaren fort exigint la devolució dels crèdits, malgrat sabien que estaven més escurats que les rates. Aleshores, es van arrencar la careta de germanetes de la caritat, ensenyant les cartes sense complexes: el seu joc consistia en prestar diners a dojo cobrant interessos cada cop més alts. I com que el gep s’anava engreixant, els prestamistes aviat tingueren el peu al coll dels que, no veient un burro a quatre passes, estaven encegats per projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat seria prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com preferiu. Però els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen els escanyats a treure forces de flaquesa, per alimentar els seus botxins.

            Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb senderi, ja que suposo que uns “mercats” tan recargolats hauran previst la reacció dels indignats per la mala jugada, i si aquests perdessin els estreps, de ben segur que ja tenen a punt la recepta per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita, si no és que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar la saga dels líders autèntics, perquè ningú els hi pugui fer ombra. ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics actuals només fan que marejar la perdiu amb retallades eixorques, atents a les consignes d’austeritat que se’ls imposen en nom del nou ordre polític i econòmic que prediquen els “amics” alemanys? La meva àvia em deia: hi ha amics que t’estimen tant, que t’abonyeguen. A la meva manera de veure, i d’aquí plora la criatura, ens hem deixat estimar massa per uns amics de conveniència, sense adonar-nos que les magarrufes i els favors no eren a benefici d’inventari, i que, potser, els petons eren tan falsos com els de Judes”.                   

            Això ho vaig escriure fa un any i escaig; per desgràcia, res ha canviat tant com fer-me’n desdir del que pensava en aquell moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada