dimecres, 27 de febrer del 2013

PINTEN BASTOS


            Quan hi ha tantes alarmes d’incendi disparades, els que ens haurien de treure les castanyes del foc no poden perdre el temps amb ximpleries. Ja fa massa temps que dura aquesta cantarella de retallar o congelar sous als funcionaris i als que no en són, prestacions socials als ciutadans en general, i de deixar que tanquin o fugin empreses, per fallida o per deslocalització. Se suposa que un govern com cal hauria de servir per trobar solucions més imaginatives per capejar el temporal que tirar per la borda el llast o abandonar la tripulació a la deriva no com a últim, sinó com a únic recurs. De fer anar les tisores tothom en sap sense tenir cap màster, per això el que se li demana al govern és que s’empesqui com crear ocupació productiva perquè la gent pugui guanyar-se la vida, desencallant la roda del consum familiar i industrial, i tants projectes d’obra pública aturats per manca de finançament. Projectes que, a part de crear llocs de treball, són imprescindible per ser més competitius en infraestructures de tota mena, un valor afegit que motivaria de ben segur importants empreses foranes a “descol·locar-se” cap a casa nostra.

            Ja sabem que el repte és difícil i que no es pot donar la volta al mitjó de la nit al dia, però és que del que plora la criatura és que des que ha començat aquest sarau dóna la sensació que els polítics del que convé no tenen temps ni ganes de parlar-ne amb serio entre tots, perquè prefereixen dedicar-se a pentinar el gat, a confabular els uns contra els altres o a tirar-se directament els plats pel cap. I els governs, enlloc d’estimular l’aportació d’idees constructives vinguin d’on vinguin per entre tots trobar el desllorigador, semblen donar prioritat a marejar la perdiu fent i desfent, bescantant els uns dels altres com criatures de pati d’escola, omplint-se la boca de què s’hauria de fer sense especificar mai exactament en què consisteix aquest remei miraculós que proposen. Però el que sap més greu és que enlloc de parar-se a escoltar els retrets del poble que els ha posat als llocs de privilegi des d’on pontifiquen, el foragiten i l’emmordassen convençuts que el poble no són els col·lectius que s’esgargamellen per carrers i places, sinó ells: els elegits, els ungits per les urnes, o alguns potser inclús pensen que “per la gràcia de Déu” i tot.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada