ANY NOU, VIDA NOVA

En el tercer any de la fastigosa crisi en que estem empantanegats fins a les celles, aquella vella dita dels nostres avis s’ha tornat aiguapoll, i cada cop veus  menys gent que la porti escrita a la cara, amb alegria i il·lusió. Avui, més aviat notes una certa fredor en això d’engegar projectes, com si hagués anat calant en l’ànim de la gent una certa por a abusar de l’optimisme, a temptar la sort i, en definitiva, a conformar-se que la vida segueixi igual i no empitjori més que l’any que hem acomiadat. És indiscutible que la passa de pessimisme malaltís, conseqüència del constant bombardeig de previsions i noticies desastroses, a tombar d’any s’han convertit en epidèmia, i els que haurien de posar-se al davant de la corrua de desorientats fent llum per trobar el camí de sortida, només són bons per generar cortines de fum que primer ens irritem els ulls i després acaben asfixiant-nos. Si no fos que és molt gros el que vaig a dir, a vegades penso que tot plegat forma part d’una conxorxa gens improvisada.

            I és que si hi penso detingudament, m’adono que qui l’hagués ideat aquest pla hauria de tenir arrels del Maquiavel més recargolat. I és que no pot ser que portem anys practicant l’austeritat com a única teràpia per vèncer la crisi, aquesta mena de pesta del segle XXI, no notem cap millora. Al contrari, cada dia que passa fem més cara de pomes agres i l’únic remei que ens recepten els metges és una dieta més tova i prendre tasses de paciència. La senyora alemanya que capitaneja la creuada de l’austeritat amb una força de voluntat luterana, ens ha felicitat (?) l’any esbandint tota esperança de “vida nova”, assegurant que el que ens espera són més desenganys.

Un dels dirigents europeus abduïts per aquesta dona de titani, el primer ministre portuguès, ha revelat un axioma dels nous temps: “mireu de no posar-vos malalts, perquè ho teniu fotut”. Penso que ja n’hi ha prou! Que ens hem de plantar d’una vegada, reaccionar i recuperant amb la vella dita “d’any nou, vida nova”, la confiança que ens volen prendre. Si no ho fem a temps, aviat estarem anímicament més morts que els morts del cementiri, doncs sembla que el que busquen és tenir-nos collats, després de sodomitzar-nos, al haver arribat a la conclusió que a l’estat del benestar, només hi tenen dret uns quants que se’l puguin pagar. No esperem que qualsevol dia un altre savi com el ministre portuguès ens reveli un altre axioma: que la solució per a l’atur és que uns quants es facin l’haraquiri.