PORTO BARRET PERQUÈ TINC FRED AL CAP

            Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat portant barret tirolès, mentre que la gent més gran preferia la boina o la gorra. Quan vaig anar a viure a la Catalunya central em varen fer veure que això de portar barret no feia, si és que no eres una persona important. Em va deixar parat aquest argument tan fals, doncs a Figueres, com us deia, al barri gitano possiblement més integrat de Catalunya, el Garrigal, tots els homes portaven barret. Però, a contracor, per no desafinar el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una altra cosa – a Catalunya. A part de la meva feina a la fàbrica, treballava de redactor i locutor a l’emissora local de set a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’era de molta utilitat per a no passar fred, malgrat quan feia tramuntana me l’havia d’encasquetar ben fort.

            I quan els diumenges recorria els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès anava de conya. De manera que el barret no era una qüestió d’elegància sinó simplement de supervivència sentint-me còmode. I tothom ho entenia. Va ser, precisament en un territori que feia un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’n feia un objecte classista reservat només als “senyors”. El barret fa senyor, deia la meva mare; però, esclar, no parlava dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda per escalfar el cap unes gorretes cosaques que per allò de portar-les els russos devien semblar més proletàries que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo sóc empordanès i no pas rus. Tampoc ni a la boina ni a la gorra, perquè t’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit, més còmode i quan vaig considerar-me prou gran per deixar-me de punyetes i d’agafar un refredat de cap cada dos per tres vaig recobrar el barret, passant de comentaris. Inclús he fet varis adeptes, que no s’hi atrevien per vergonya i ara amb el terrat calent passen uns hiverns esplèndids. Si no hi hagués tanta hipocresia no sé si en veurien més de barrets, però segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades.