Follow by Email

divendres, 16 de novembre de 2012

UNA MORATÒRIA QUE NO FA NI PESSIGOLLES AL MELIC


CARTA AL VENT

He observat que molta gent normal es fa un garbuix amb tantes opinions com, els que es consideren uns entesos, garbellen la crisi. Potser seria hora que els governants es deixessin tots plegats de tantes camàndules i anessin de cara a barraca  enlloc d’embolicar la troca com uns mesells, emmascarant la veritat o ajornant, per interessos mesquins, emprendre solucions que tenen davant del nas perquè són de pissarrí, i que menyspreen per la senzilla raó que prioritzen les conveniències d’aquesta entelèquia anomenada “mercats”, per damunt de les angunies de les persones. Si no es compliquessin tant la vida admetrien que de la bombolla immobiliària desencadenant de la crisi en tingué la culpa l’oferta de diner fàcil a interessos baixos per comprar pisos, sense tenir en compte la capacitat de retorn del prestatari. ¿I qui hi havia al darrera d’aquesta fal·lera creditícia que prestava a dojo, fiant-se només d’una garantia hipotecaria inflada descaradament? Diguem-ho clar: tant els bancs com les caixes d’estalvi sobrevaloraven els habitatges, fent somniar els compradors que eren amos d’un patrimoni virtual, i que com a Xauxa, firmant un tros de paper, n’hi havia prou per triomfar en el cel de les oques dels “nous rics”.

Aquestes entitats financeres tan esplèndides, si no tenien prous fons propis  en manllevaven a entitats encara més ambicioses d’arreu del món que, amb la garantia d’actius hipotecaris corcats – en esclatar la bombolla se’n varen dir “actius tòxics” –, estaven encantades d’abocar-hi el sac i quan algú va descobrir que aquelles garanties eren paper mullat i que l’invent se n’anava a can pistraus, les economies més sanejades del món s’hagueren d’endeutar fins a les celles per salvar de la bancarrota a una banca que, per no generar més pànic, amagava sota les catifes la prova del delicte. I com que al estroncar-se la font d’ingressos es va tancar l’aixeta del crèdit, entre d’altres damnificats com empresaris i botiguers, els propietaris d’aquells pisos que tan fàcils eren de comprar encara que es fos un pelacanyes, no pogueren fer front al pagament de l’hipoteca i aquestes es van executar a tremuja, desvetllant alarma social a partir del moment que es va tastar l’enganyifa dels desnonaments: el morós perdia la propietat i, a més a més, d’acord amb la doctrina del capitalisme més ortodox, que el deutor respon amb tots els seus béns, amb la simple dació en pagament no n’hi havia prou  per “matar” el deute.

Per aquells que encara vinguin de l’hort, cal aclarir que això passava perquè les hipoteques es contractaven aplicant al pis una valoració pericial exagerada, en una clara desigualtat contractual, ja que sent l’entitat financera la part dominant en l’operació, el prestatari no tenia l’oportunitat de contrastar mai la valoració que li encolomaven violant totes les normes de l’ètica comercial. Però, en desinflar-se la bombolla, qui havia quedat tocat pels efectes col·laterals de la crisi i es convertia en morós, el banc s’afanyava a recuperar el pis, devaluat a un preu molt inferior del que s’havia estipulat en la hipoteca i, per tant, no n’hi havia prou tornant les claus per quedar en paus, sinó que al pobre desnonat li quedava, a sobre de la desgràcia d’haver-se’n d’anar a viure sota un pont, la llufa de pagar el diferencial entre el valor real del pis i les quotes no pagades a compte d’una hipoteca quins interessos estaven calculats sobre un valor irreal. La banca, és clar, no s’avingué pas a perdonar ni un euro, mentre era qui imposava les condicions als governs. El que no s’acaba d’entendre és per quina raó els bancs tenen tan d’interès en recuperar uns actius, segons diuen tan tòxics. Tractant-se d’una gent tan llesta, és raonable malfiar-se’n i sospitar que no tinguin una estratègia preparada perquè, a fi de comptes, no perdin bous i esquelles com la resta de ciutadans, que han d’anar de mal en pitjor perquè els que van desencadenar la crisi no es constipin.

De fet, en la inauguració del Barcelona Meeting Point , la ministra de Foment va retratar-se sense embuts: “nosaltres estem treballant per sanejar la banca, perquè per rellançar l’activitat immobiliària és fonamental trobar finançament”. Aquest plantejament polític seria acceptable si la crisi només tingués una sortida: reconstruir els esquemes econòmics caducs que ens han portat a aquest atzucac. Ja que potser ha arribat l’hora de canviar el patró de joc i oblidar-se de mesures, com el “banc dolent”, que no pretenen altra cosa que sanejar el sistema financer, no pas l’immobiliari, a costa de més sacrificis per als ciutadans. ¿No seria més lògic que les entitats que van concedir crèdits irresponsables assumissin la propietat dels habitatges, quan no es pot pagar l’hipoteca, i el deute pendent el recuperessin en forma d’un lloguer raonable? Si es fessin els números ben fets i transparents, és molt probable que el cost de resoldre el problema pensant en les persones, fos més rendible que no pas crear un “banc dolent” que compri a preu de saldo el material tòxic, per a malvendre’l quan es pugui. ¿No se’ls hi ha acudit que sense manteniment, tot aquest “totxo” no pararà de devaluar-se i de generar més pèrdues?

Mentrestant, el govern es despenja avui amb una moratòria de compromís que no fa ni pessigolles al melic del problema real, procurant no matxucar la banca que està en l’origen de tot aquest immens daltabaix i, que de moment, no paga cap plat trencat. Potser s’ha de començar a esbombar que la gran tragèdia de tota aquesta situació no l’encarnen únicament els desnonaments de famílies en situació d’extrema necessitat, sinó que s’ha dinamitat, violat i prostituït la classe mitjana d’aquest país, sense la qual la democràcia no s’aguanta enlloc del món. El 60% dels desnonaments que hi ha hagut fins ara corresponen a segones residències. Tenir dues cases qui s’ho pot permetre perquè es guanya la vida treballant no és cap pecat, sinó un símptoma de creixement i de bona salut econòmica. El que s’ha de procurar per part dels governants és que hi hagi feina perquè tothom pugui pagar-se’n una, sigui de compra o de lloguer. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada