Follow by Email

dimarts, 6 de novembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA SOLEDAT


            Avui, al arrancar el full del calendari, el primer esforç del dematí, m’he adonat que era sant Lleonard, solitari. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home que el fessin sant, perquè normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal, malgrat en Nietzche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar penjada a l’esquena”. En canvi en Rousseau era més pessimista i va empastifar l’imatge del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats estan sols”. Per  sort pixava fora de test: fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la sentència tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís, no estan sols i es comuniquen per sorolls convinguts. I és que la soledat absoluta, pura, no existeix. És més, en un moment donat així com posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari, si se n’abusa de voler estar sol es pot acabar malament. Pera  la única cosa que la soledat no fa nosa es per fer quelcom tan original com escriure, pintar o pensar. En general, en l’art, no es pot concebre una gran obra que no s’hagi gestat en solitari.

            Hi ha moments que vols estar sol i d’altres que t’estimes més estar acompanyat; però, vet-aquí que precisament de com s’administra l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn la convivència, ja sigui en l’àmbit quotidià familiar com en les reunions amb amics. Existeix la falsa impressió que quant més junts, millor; però, si bé sembla que és veritat, en general no és així, sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup ben avingut, per aficions i per ritmes, hi ha molts moments en que les persones necessiten estar soles per pura supervivència anímica. El que passa, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa un no què, i per a fugir-ne, per tenir companyia, a vegades es paguen preus massa cars. No sé que va fer en Lleonard perquè el fessin sant, però s’ha quedat sol al santoral: és l’únic que hi ha arribat per la seva condició de solitari. I és que quan t’hi acostumes, a la soledat, el pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada