Follow by Email

divendres, 30 de novembre de 2012

PERDONEU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR


CARTA AL VENT

Molta gent no pot entendre que quan toca mullar-se per assegurar l’èxit d’una causa es facin els desmenjats o els tiquis-miquis; sobretot quan consta que no ho fan per manca d’agalles, per mandra o per por, sinó simplement perquè es consideren un poc per sobre del bé i del mal o, com expressen tan bé els francesos aquestes misèries: “au dessus de la melee”. Sabeu què vull dir, oi? Doncs, francament, aquest sentiment d’incomoditat el pateixen des de dilluns bastants ciutadans decebuts per l’estratègia postelectoral d’ERC. Potser em poso de peus a la galleda dient el que penso, però no seria honest amb els que seguiu el meu blog amb tanta generositat cada dia, ni coherent amb el seu propòsit d’explicar-vos les coses tal com les veig. Si amagués el cap sota l’ala em conformaria fent un paper d’estrassa. Si vaig titllar, des de bon començament, la convocatòria d’eleccions per part de CIU com un rampell oportunista, amb la mateixa autoritat moral no m’he d’amagar de dir-li a la cara a ERC que ara no toca fer l’estaquirot ni l’espanta ocells. I no toca, per vàries raons:

Primera: perquè durant tota la campanya ERC es va atipar de repetir mil vegades que allò que ens convenia als catalans era que CIU no assolís la majoria absoluta, ni tan sols una majoria còmoda, sinó que el que s’havia de fer era votar els seus candidats per actuar com a contrapès de les retallades socials i com a gendarmes borinots perquè els convergents no es prenguessin a la fresca l’assumpte de la consulta secessionista. Molta parròquia de CIU va ser receptiva a aquest missatge assenyat, jo entre ells, i sense cap recança varem fer-li el salt a Mas per donar suport il·lusionat a en Junqueras.

Segona: perquè ERC no pot ser tan escrupolosa amb qui s’acomboia, quan per un trist plat de llenties va embolicar-se set anys amb dos socis de conveniència, que sempre va mirar de reüll perquè no se n’acabaven de refiar. I tot per fotre qui havia guanyat les eleccions, per la simple raó que no el podien veure segurament perquè hi estaven emparentats. La seva parròquia prou que els hi va fer pagar ara fa dos anys, amb escreix, aquest “menàge à trois”.

Tercera: perquè si del que es tracta ara és d’abonar el terreny per quan més aviat sigui possible es faci la consulta que ens encarrili cap a la independència amb garanties, cal un govern fort que representi tot el capital sobiranista sense escletxes ni vacil·lacions, tocant de peus a terra. Un govern afeblit i sota sospita per part dels seus mateixos aliats naturals, no arribarà enlloc i farà riure a mig món. I el que és pitjor: en pot sortir escaldada molta gent de bona fe que s’han apuntat al carro de la secessió, en bona part per mirar de sobreviure a la crisi, doncs no pas tothom es va moure perquè tenia sentiments nacionalistes arrelats. És veritat que a la mítica manifestació hi anava molta gent, però no oblidem les lliçons de la història: els conversos de darrera hora solen ser els més cridaners, però no te’n pots refiar gaire de la seva constància.

Quarta: perquè, sobretot en relació a les prioritats dels conversos, abans de tirar al dret cap a l’aventura d’un estat propi, s’haurien de resoldre primer els estralls de la crisi sobre les persones, tenint en compte que qui ens té un peu a sobre i ens escanya ja no és només el centralisme espanyol, sinó l’avarícia dels creditors europeus que exigeixen cobrar-se la factura per haver viscut de manlleu com milionaris i que ens passen per l’adreçador de l’austeritat sense contemplacions. I si no tenim un govern fort i valent que agafi el toro per les banyes per administrar amb tot el seny que sigui possible l’escàs marge de maniobra entre tants esculls, aquesta empresa acabarà a can Pistraus i s’haurà perdut una oportunitat única de sortir-nos-en. Fracassar perquè ens fa basca anar tots agafadets de la maneta, seria una derrota nacional històrica i potser irreversible. I això un partit que farda de responsabilitat, com ho fa  ERC pels descosits, no s’ho pot permetre de  cap manera. Jo, almenys, no el vaig votar perquè escalfés la trona de cap de l’oposició. Jo, com molts d’altres, li varem donar el vot perquè governés i perquè és mullés. Al cap i a la fi tampoc han sigut els seus resultats per tirar coets, ni tan sols dins del propi partit que resultats millors ha tingut. I que tampoc va saber administrar.

Em sap greu, però algú ho té de dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada