EL DIA DE REFLEXIÓ, DE VERITAT

            Avui sí que és el dia de reflexió, quan li has vist el cul a la gallina, i no pas el dia abans que, es digui el que es digui, tothom ja té decidida l’aposta i, la majoria de les vegades, el sobre preparat ala butxaca des de fa dies. El dia de reflexió abans de la jugada és un d’aquells anacronismes que es mantenen, pensant que si es remata amb una meditació col·lectiva, la campanya es legitima més. Però la realitat desmenteix la teoria i mentre s’ha de reflexionar en silenci ni els mitjans de comunicació emmudeixen ni els candidats paren quiets i des de les xarxes, el bombardeig de consignes polítiques és constant. Per tant, de reflexió poca. És avui quan toca reflexionar, i força; però, no a nosaltres sinó als partits polítics, a la vista dels resultats de la consulta. I malgrat en el primer anàlisi, com sempre passa, de cara a la galeria han trobat explicacions i justificacions inversemblants per a tot, la veritat és que ja es poden posar les piles per veure com se’n surten d’aquest atzucac en que s’han ficat.

            Com que el que està escrit es pot consultar de pe a pa, si repasseu les reflexions i les cartes al vent penjades al bloc veureu que no anava tan desencaminat quan demanava que no estaquéssim el carro davant dels cavalls, a l’hora de posar fil a l’agulla per assolir els objectius impulsats l’11 de setembre, perquè el camí no seria una catifa de roses, sinó d’espines i que s’havia d’anar pas a pas, no començant la travessia fins que tothom no estigués ben equipat. Però vet-aquí que qui tenia de marcar el pas, el partit de govern, va considerar que a rebuf de l’èxit de la manifestació podia treure el ventre de penes i convertir-se en el partit hegemònic, en l’àrbitre i guia d’un poble que, per la via de la independència, del concert o del que sigui, esperava sortir-se’n de la ratonera de la crisi i de les retallades de l’estat del benestar. Amb el principal adversari grogui i amb els independentistes dividits, pensava fer festa major. Però el poble, vot a vot, ha dictat sentència i el desengany costarà de pair, malgrat quedi el consol que la majoria sobiranista, sobre el paper ha resistit el vendaval. Però no ens fem massa il·lusions: lligar els dos reptes principals a que s’enfronta la nova legislatura – seguir el full de ruta cap a l’estat propi i reconduir les polítiques socials – amb el panorama que ha quedat al parlament l’ànima em cau als peus. I tot, per voler córrer massa, en contes d’anar amb peus de plom. Ja se sap, no es pot matar tot el que és gras, i ara ja veurem si per Nadal matarem el gall.