Follow by Email

divendres, 9 de novembre de 2012

EL 25N HEM D'EVITAR FER EL PRÈSSEC


CARTA AL VENT

La gran manifestació de l’11 de setembre va canviar el pas dels ciutadans, però també va sorprendre amb el pas canviat bastants polítics que, com s’ha dit tantes vegades, al pontificar sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya hi passaven de puntetes, fent la puta i la ramoneta. Però, davant l’evidència d’una gentada que va sortir pacíficament al carrer per dir prou de tentines!, a tothom li varen agafar les presses per moure fitxa. La llàstima és que massa partits ho van fer mirant-se el melic i llurs conveniències: la manifestació només els hi va servir d’excusa. Fem-hi, si us sembla, una repassada en el moment de tallar la cinta d’inauguració de la Fira electoral.

• CIU, el partit de govern, sabia que a penes dos anys d’encetar la legislatura, entre la crisi i el fracàs de les cataplasmes econòmiques “dels millors”, ja no els hi quedava corda al tenir les mans lligades per governar sense hipoteques. Aleshores se’ls hi va encendre la bombeta i, reclamant liderar el sentiment independentista expressat al carrer, varen apostar per convocar uns comicis dissenyats en clau de plebiscit, encegats per l’oportunitat d’aconseguir, aprofitant el rebuf encara calent de la manifestació, la majoria absoluta que els confirmés la seva pretensió de galls indiscutibles del galliner. El que passa, és que si les enquestes sobre intenció de vot l’encerten, tampoc aquesta vegada faran saltar la banca de la majoria absoluta, i tota la festa no haurà servit per res. Tanmateix, aquesta contrarietat a les urnes podria reviscolar les tensions internes entre els socis de la coalició, afegint més incertesa al panorama polític, enlloc de tranquil·litat i bons aliments.

• El PSC, precisament per les notòries desavinences entre famílies i ànimes, s’enfronta cada vegada més escandalosament amb les seves congènites contradiccions identitàries, per exemple marejant la perdiu fins a darrera hora sobre si s’afegien o no a la manifestació de la Diada, o més cap aquí sobre si engeguen o no a pastar fang als germans grans que els hi toquen el crostó des de Madrid, cada cop que gosen esgarriar-se de la doctrina predicada per en Rubalcaba i d’altres velles glories. Davant el cop d’efecte de CIU, han pretès quedar bé amb la vianda al plat per acontentar la parròquia catalanista traient del barret el conill del federalisme ranci, sense recordar-se’n que aquest és un plat rescalfat que, a més a més, des que es varen desempallegar d’en Maragall com a xef del seu establiment, ja no el posaven ni a la carta. D’altra banda, s’han muntat un embolic ben fastigós amb una interpretació força desafinada del dret a decidir; pagarà la pena de veure com el venen l’article i qui els hi compra, enmig d’aquest joc dels disbarats.    

• ERC, en veure tanta gent caminant il·lusionada darrera la bandera del soberanisme que ells havien arrossegat en solitari, a empentes i rodolons des de la transició, van fregar-se les mans convençuts que, finalment, traurien el ventre de penes amb la collita madura que tants de sacrificis els hi havia costat conrear, des de llaurar un erm fins a regar-lo i tornar-lo a sembrar sense defallir, malgrat les inclemències del temps no els hi varen posar gens fàcil.

• Els antics psuqueros d’ICV, camuflats de verds i oportunistes com sempre a la que salta la llebre, pensen que poden sucar el melindro fent la gara-gara als indignats i als desencantats a la deriva, amb una retòrica arnada de temps reculats.

• Els del PP i Ciutadans, a partir de la Diada es poden ensacar plegats, doncs malgrat discrepin en qüestions de detall i de matís per allò de marcar paquet propi, quan apareixen a dojo senyeres i estelades per tot arreu, toquen a rebato i comencen a disparar a tort i a dret, amb els vells trabucs de les guerres carlines, bales de por, de mentides i de vertadera mala bava.

I pareu de comptar, perquè no val la pena d’entretenir-nos amb la morralla de petites formacions independentistes, quins líders llepafils, repatanis i ressentits no  han estat capaços de la generositat patriòtica necessària per fornir una candidatura unitària, ni en uns moments en que s’hauria d’anar per feina i passar dels personalismes i tonteries de canalla malcriada.

Feta aquesta breu composició de lloc, m’agradaria pregar humilment als candidats que siguin prou responsables per a no fugir d’estudi en els mítings, deixant clar que allò que toca votar el dia 25, no és res més que si s’està o no d’acord amb que els ciutadans exerceixin el seu dret a decidir quin tipus de relació política volen amb l’Estat espanyol. Els candidats, doncs, no s’haurien d’embolicar amb llibres de cavalleria, perquè si d’allò que es tracta és de convocar quan més aviat millor un referèndum d’autodeterminació, convindria que una majoria aclaparadora hi donés suport. Ara no toca decidir si ens surt més a compte decantar-nos per la independència, pel federalisme o per deixar-ho tot tal com està: aquest serà el següent pas. Però, perquè no ens hi posin traves ni des de Madrid ni des de Brussel·les dependrà molt de si els resultats de les urnes són inequívocs o tebis. En teoria, si vivim en una democràcia, cap demòcrata pot discutir, enterbolir o oposar-se al dret a decidir; si algun partit s’hi atrevís a fer-ho hauria de quedar ben retratat. Per això cal que començant pels propis candidats, passant pels mitjans informatius i acabant en les tertúlies d’opinió, s’orienti bé l’electorat i no es vulguin fer jocs de mans, en uns moments tan delicats. El 25N no toca votar independència sí o no, simplement s’ha de votar pel dret a poder-ho fer demà passat i no fer més el préssec. 

1 comentari:

  1. Estic d'acord, ja és hora de ser valent i començar a donar passes per ser el que hem de ser

    ResponElimina