dissabte, 8 de setembre del 2012

TASTET LITERARI.- UN CADELL PER A L'ÀNEU


UN CADELL PER A L’ÀNEU
El dugueren a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè a l’Àneu li cagués el tió. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que el metge no els assegurava que la nena arribés al proper Nadal.
Quant el pare va empènyer aquella bola de cotó fluix a treure el caparró de la capsa, que havien deixat damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom. Menys, esclar, per el pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant de por fins que l’Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs. Per fi havia trobat un ésser més desvalgut que ella, que la féu sentir necessària i li desvetllà un fort sentiment protector, quasi maternal.
A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li, a contracor, la contraria. L’estira i arronsa va durar fins que, consultat el metge, aquest es va decantar per la tolerància assegurant que, parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va batejar l’Àneu, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la panxa del tió –, podia tenir efectes beneficiosos per a la malaltia.
L’Àneu patia una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per això, li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre renunciant al que fes falta, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida, fos el màxim de suportable.
Però, vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia cops amagats, reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple, es feia el desentès quan algú el cridava pel seu nom, llevat que no el tingués davant del nas.
El veterinari els ho va aclarir, després d’una simple prova: en Xispa era sord.
El pare de l’Àneu es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la gossera. Son pare era un home arrauxat: - El que vulgui fotre’m, encara ha de néixer - assegurava tant a la feina com a casa, molt convençut de la seva murrieria i de tenir la mar de lletra menuda.
Davant aquella inesperada sorpresa inesperada, tothom que estava al cas de l’alegria que el tió li va donar a l’Àneu, es va disgustar molt perquè la pobra bèstia estigues tarada i trobaren natural que la primera reacció dels pares fos retornar el quisso a la botiga on els hi varen encolomar aquell saldo.
Sort en va tenir el repudiat cadell que l’Àneu se l’arrapés al pit, amb tanta força que no hi hagué manera que poguessin separar-lo dels seus braços. I fins i tot un cadell  tan dolç i indefens com aquell va treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara no li havien sortit, als que el pretenien separar-lo de la nena.
En vistes del terrabastall  tot plegat, el pare de l’Àneu va claudicar, assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més se’l podria a mirar, al cadell, com abans. Doncs era d’aquella mena de gent que voldrien trobar-ho tot a la vida tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que es perden l’afecte tendre, franc i pur que desprenen les criatures escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada