Pels que comptem amb els dits de la mà, perquè les
finances públiques han fet crac, és molt senzill i entenedor: qui en realitat ha
tallat tota la vida el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital -
emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als manaires amb deliris
de grandesa, als quals “ajudava” a fer realitat els seus somnis, endeutant-los
fins a les celles per poder jugar amb ells com titelles. En efecte: quan els tingueren
amb la corda al coll, començaren a tibar-la fort exigint la devolució dels crèdits,
sabent que els pobres capsigranys estaven més escurats que les rates. Aleshores
es tragueren la careta, descobrint el seu gran negoci: deixar capital, a interessos
cada cop més alts, procurant que la roda no pari de girar en aquest sentit pervers
i que la bola cada vegada es faci més grossa. Doncs l’objectiu d’aquests “benefactors
prestamistes” no és pas que les hisendes públiques es recuperin dels excessos
comesos, sinó que tinguin d’anar manllevant i que ells puguin seguir cobrant interessos.
Dit d’una altra manera:
els estats financers de la disbauxa, altrament dits “mercats”, tenen tan agafats
pels dallonses els seus escarnits i escanyats deutors, als quals obliguen a
treure forces de flaquesa per evitar la vergonya de la fallida. Continuant amb
aquell símil del compte de la vella, això vol dir que si no es canvia ràpidament
de sistema, ni després de tota una vida pencant com negres n’hi haurà prou per
treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim el
capítol d’ingressos eixut, per arribar a fi de més ens han de fiar a canvi de
pagar un interès d’usura. Doncs, aquesta és una altra: com que estem tan
fotuts, ningú més que els nostres benvolguts creditors s’avenen a fer tractes
amb nosaltres. Per tant, cada dia que passem fent-los aquest joc estúpid estarem més i més penjats i, al final,
potser amb els interessos ja no en tindran prou, i gosaran demanar-nos l’ànima
com a penyora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada