PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ELS PELACANYES HEM DE SALVAR LA BANCA?

            El nord-americà republicà candidat a dirigir la poderosa i orgullosa nació especialista en ficar el nas a totes les cuines del món, és la fotocopia més comprometedora i esperpèntica del capitalisme sense escrúpols que ens ha portat a un cul de sac. Per molt que s’entesti a explicar que és molt sà per a l’economia global, que els que tenen més diners en facin encara més, i que als seus guanys se’ls hi apliqui una taxa considerablement inferior a la que tributen els pelacanyes; aquests no entendran mai que les rendes de quatre rals suportin una queixalada fiscal molt més considerable que la pessigada que fa pessigolles a les rendes milionàries. No va a missa l’excusa que s’ha de tractar millor les grans fortunes, per la simple raó que, en números absoluts, deixen més diners a la caixa, que no pas un regiment de pelacanyes. La única regla de joc que faria respectable el capitalisme seria que sota la seva capa tothom contribuís progressivament al benestar general, en funció del patrimoni real. A partir d’aquí, potser no hi hauria res a dir sobre com cadascú se’ls guanyi o se’ls gasti.

            Tanmateix, com que no es pot mesurar tothom pel mateix raser, tampoc no són del tot certes algunes maldats, com que ningú es fa ric treballant. El que passa és que en l’arrel d’algunes d’aquestes consideracions pejoratives hi ha una doble i lamentable confusió, una de caire semàntic i l’altra de caire moral: es confon massa sovint “fer-se ric” amb “guanyar-se la vida” i “treballar” amb “especular”. Hi ha molta gent que només treballant sí que s’ha guanyat i es guanya honradament la vida i, també, un grapat considerable que especulant es fan la barba d’or, fins i tot en temps de crisi, i arrepleguen més quartos dels que necessiten i poden gastar en viure simplement bé. Però el joc dels disbarats que defensa el candidat Romney, en la mateixa línia que d’altres titelles descarats dels interessos capitalistes purs i durs, rau en que després de quatre anys de l’enfonsament de l’especulació organitzada que gairebé va col·lapsar el sistema financer internacional, es continuen injectant a tremuja diners del contribuent pelacanyes per mantenir una banca, la regeneració de la qual no es nota per cap costat. I per mostra només un botó: el que costaria pagar els dos punts de diferencial d’IPC als pensionistes espanyols, en Rajoy ja se’ls ha gastat injectant-los a Bankia la setmana passada, perquè arribi a final de mes.