Follow by Email

diumenge, 30 de setembre de 2012

FOCS ARTIFICIALS .- Conte


FOCS ARTIFICIALS

Ara passo el temps fent memòria, i no ben bé per a reviure el passat, sinó per comprovar si es cert que algunes històries són clavades a d’altres viscudes en temps reculats. Per exemple, aquest romanço que us explicaré a continuació, va passar fa més de quaranta anys; però, potser trobareu que té més d’una retirada amb les escaramusses entre Madrid i Barcelona per guanyar-se a un tal mister Adelson i el seu projecte Eurovegas.  

1
Aquell dia de juliol la campana semblava talment com si s’hagués tornat boja.
 Potser era degut a l’alenada de xafogor anguniosa que des de feia quasibé quinze dies atuïa la comarca dels dos rius. No solia passar que el desmarxat i gandul nunci i agutzil municipal, tot d’una peça, estigués en dansa a aquella hora reconsagrada de la migdiada. N’havia de passar una de molt grossa perquè aquell pocapena, sobreposant-se a la nyonya d’havent dinat, fes repicar amb tanta energia l’única campana que li quedava al cloquer de l’església.
Per entendre aquell esverament, s’havia de tenir en compte que el poble travessava una temporada força regirada, per dir-ho suau.
El veïnat, que malgrat arrossegava la mala fama de maimó i de fetjut, en realitat era de capteniment més aviat sociable i assossegat. Però, de cop i volta, s’havien tornat tots intractables i esquius.
Tot plegat començà a canviar el dia que va esclatar la rivalitat entre els dos alcaldes més gallets de la comarca, per culpa d’haver-se fet córrer que uns inversors de fora s’havien encapritxat d’aquells verals per engegar-hi, vés per on, una fàbrica espatarrant. La comarca dels dos rius havia prosperat els darrers anys gràcies a les feixes de vinya i als milers d’oliveres que donaven vida i renom als cellers i trulls de mitja dotzena de cooperatives, després de superar primer l’agonia dels ceps delmats per la fil·loxera i, més tard, les penúries derivades de dos guerres consecutives: la nostra i la dels altres. Si adés, uns capitalistes tenien el capritx de portar-hi industria, atrets pel bon clima, l’aigua abundant, les bones comunicacions i, sobretot, per la promesa de màniga ampla emparaulada de sotamà amb els que remenaven les cireres a cada banda del riu. En efecte: tant els manaires de Riuprimer com els de Riusegon estaven disposats a abocar-hi el sac, perquè no se’ls hi escapés aquella mamella inesperada. El problema, i el motiu de la discòrdia, esclar, era que només a un dels dos pobles podia beneficiar-lo la moma.
            En Sebastià va desvetllar-se d’una morrada, amb la sensació que se li havia entravessat alguna cosa al païdor, deixant-li un regust de llet agre a la boca. Va buscar les sabates que s’havia descalçat sota la taula del menjador, abans de quedar-se ensopit al balancí. Encabat, es va cordar el coll de la camisa, mentre demanava ajuda a la seva dona: - Maria, vine’m a passar la pinta!
 Sempre era igual: en quan sonava l’alarma, s’havia de deixar el que s’estigués fent i a córrer s’ha dit, sense torbar-se, cap a la casa de la Vila. Fos l’hora que fos i es tingués el que es tingués entre mans. En Manel, que fou escollit coordinador d’aquella moguda, va tenir des de bon principi les idees molt clares, sobre com n’era d’important que tothom passés per l’adreçador, a l’hora de formar.
- Si no actuem com si fóssim un sol homeva sentenciar al acceptar l’encàrrec de competir amb els veïns -, els de Riusegon us passaran la mà per la cara i us quedareu caçant papallones com uns babaus.
            De manera que tot va quedar dat i beneït en un tres i no res. Feia ben bé quatre mesos llargs que a Riuprimer es vivia pendent de les xafarderies i d’una campana que, per cert, només havia repicat unes tres o quatre vegades i sense que el toc a rebato estigués massa justificat. Raó de més perquè aquella tarda tot s’hagués tornat a trastocar, i els veïns, al sentir-la tan esvalotada com si estigués folla, deduïren que potser sí aquesta vegada en passava una de grossa.
En Sebastià va ser dels primers d’arribar a la casa de la Vila, eixugant-se la suor del front mentre corria el parell d’espesses cortines de la sala de plens, com si embarassant l’entrada del ressol, servís per alleujar la sensació de calor sufocant. En Sebastià era el batlle, i també qui se la jugava més en aquell desafiu tan singular entre pobles germans. Per aquesta raó, tot i que li disgustava repartir joc, va resignar-se a deixar el timó en mans d’en Manel i d’en Pasqual, que en sabien un cabàs, més que no pas ell, de llagoteries.
Entre les quatre parets del seu despatx, però, va pasterejar abans un compromís de conveniència amb els dos cappares: ells podrien fer i desfer com volguessin, sempre que li respectessin el protagonisme quan arribés el moment de penjar-se les medalles. En Manel no s’hi va oposar a aquesta pretensió del batlle, tal vegada especulant que ja trobarien, rai, la manera de passar-se l’acord pel forro, si se n’arribaven a sortir del marro.
            A la sala de plens, mentrestant, els concejals i mitja dotzena dels principals contribuents, prenien seient a mesura que entraven, més o menys en cercle com a la primera reunió. Malgrat que la presidència formal pertocava a en Sebastià, era evident que tothom estava més pendent d’en Manel que, precisament, va ser qui va prendre la paraula, quan en Sebastià li ho va indicar, amb un moviment quasi imperceptible del mentó: - Segons que m’acaben d’avisar de ca la Berta, del cafè dels quatre cantons, des del mostrador estant ha vist passar el camió del Perís en direcció a Riusegon, carregat a vessar de xeixa.
- Això només significa que aquells ximplets en preparen alguna de sonada, doncs no crec que paguin un camió de petards sense solta ni volta. M’hi jugaria el coll, que se n’està covant una a la nostra salut – va ficar-hi cullerada, precisament, el gendre de la Berta, zelós del seu paper de vigia.
En Felip, l’amo de l’adrogueria i propietari, per part de la seva dona, d’algunes de les finques rústiques més adinerades del terme, va aprofitar l’ocasió per amorrar el batlle, a qui se la tenia jurada per suposats i misteriosos greuges que venien de lluny: - És que tu, Sebastià, i perdona que t’ho digui, no has sabut manegar-t’ho per escombrar cap a casa sense mirar prim, tal com vam quedar. A aquest món, qui no arrisca no pisca i, en aquest sentit, s’ha de reconèixer que el taral·lirot del teu col·lega se n’ha fet un tip de pagar fartaneres i xefles per tenir contents i guanyar-se els inversors, mentre que tu no sé a quin sant li posaves ciris.
En Felip continuà els retrets, sense fer cas de la cara d’emprenyat d’en Manel, ni de les protestes del batlle: – No s’explica de cap manera que després d’assegurar-nos una i altra vegada que no patíssim, que per aquest cantó ho tenies tot apamat, amanit i relligat, ara aquells cabrits de l’altre costat s’estiguin preparant per tirar tronadors a tremuja, sense que sigui la festa major ni tregui cap a res. Per tant, o us poseu les piles d’una vegada o d’aquest suposat negoci que ens havia de fer rics, no en recollirem ni les esclofolles.
- Jo no m’esveraria abans d’hora; més aviat diria que ens volen fer sortir de polleguera, i que tot plegat és una més de les fanfarronades d’en Quico va aventurar en Sebastià, per treure ferro a la polèmica.
- No et pensis pas – va fer com si reflexionés en veu alta en Manel -, quan el mal parit d’en Quico afluixa la mosca i es fa portar una carretada de coets, és perquè en deu estar molt segur de tenir tots els trumfos a la mà. Quin un aquell, per cremar pólvora en va!
- Escolta Manelva interrompre l’Eloi -, d’en Pasqual què se n’ha fet?
- De seguida veen Manel va aixecar-se de la cadira per estirar les cames, però es va quedar palplantat al bell mig de la rotllana i - abusant de la fascinació de la seva mirada que un dia algú, per fer-lo gabiejar, va definir de color d’esquena de llangardaix - va festejar els veïns amb qui tenia més complicitat: - Des de bon començament heu estat d’acord amb mi, que la millor estratègia era no perdre la iniciativa, anar sempre un pas per davant dels demès... Doncs ara ha arribat el moment de posar tota la carn a la graella, per no perdre pistonada. Tant aviat com arribi, en Pasqual us explicarà amb pèls i senyals el pla que se li ha acudit per sortir-nos-en d’aquest atzucac. Mentrestant, Pep, per què no obres d’una vegada els maleïts finestrons, abans no ens asfixiem?
            En Pep - agutzil, nunci i escarràs tot d’una peça - al sentir-se al·ludit va buscar amb la mirada l’aprovació del batlle, com feia sempre, abans de moure un dit. Però com que en Sebastià semblava massa encaboriat per adonar-se’n d’aquell gest de subordinació, va començar a obrir els finestrons de mala ganya, tot remugant: - No sé quin aire vols que circuli, si a fora no es mou ni una fulla!
Quan anava enllestint, va entrar en Pasqual amagant una disculpa pel retard, mostrant una mà dreta plena de papers. Es va deixar caure, literalment, a la cadira que li havien guardat al costat del batlle i, després d’un toc d’atenció d’en Manel, reclamant silenci, va començar a explicar-se: - Ens hauríem de moure de pressa, ja que desconeixem de quines martingales s’han aprofitat aquells sòmines de l’altre costat per enllepolir aquesta gent que vol deixar pela llarga aquí; però, hem de ser més vius que ells i anar directament al grà. Passejar-los només per restaurants o sales de festes resulta molt carregós i no ens ha ajudat gaire, a hores d’ara... Penso que ens convé guanyar-nos-els amb més picardia. Per net i endreçat que tinguem el poble quan hi treuen el nas, o per molt que ens fem els simpàtics i repetim que estem disposats a deixar-nos donar pel sac sense protestar, no n’hi haurà prou per decantar la balança. Hem de ser més imaginatius i trobar un valor afegit a la nostra oferta, tal com em feia veure ahir el meu hereu, el que se les campa per Estats Units com si fos per la nostra era... Diu que aquestes empreses modernes, sobretot les americanes, quan es volen plantar a l’estranger valoren més que res els equipaments per fer sentir els seus empleats com a casa, quan pleguen de la feina. I si els hi prometeu que disposaran d’un camp de golf amb totes les comoditats? - m’ha engaltat tot d’una en Martí. Ell opina que ens els posaríem a la butxaca amb un detallet així. D’aigua en tenim de sobres i només caldria un petit esforç: posant-hi el terreny.   
- Aquesta sí que és una bona bajanadaprotestà en Felip, que s’havia anat encenent a mesura que se l’escoltava -, digues al teu fill que ja n’estem tips de fer el tòtila.
- Si comencem a posar pals a la roda, val més que ho deixem córrerva interrompre’l enèrgicament en Manel, sense pensar-s’ho dues vegades, per a tallar les protestes de bon començament..
            El senyor Ferran, que no havia deixat de vantar-se tota l’estona amb un diari, i que no parava de remoure’s contínuament a la cadira, degut a la seva generosa carnadura, va aixecar el braç reclamant la paraula: - Només ens faltaria abaixar-nos els pantalons! Això que proposeu ara és una bestiesa com una casa de pagès, que solament ens portarà a un carreró sense sortida: gastarem el que no tenim, i ens quedarà un empantano per sempre. Jo penso que ja ens vam arrossegar prou oferint, a benefici d’inventari, els terrenys per a la refotuda fàbrica.
            Un murmuri va acompanyar la intervenció de l’amo de l’única fonda de Riuprimer. No era la primera vegada que la seva veu s’alçava, expressament, per trencar les oracions de la concurrència; això de portar la contraria, era el seu entreteniment predilecte.
En Sebastià va considerar que tenia l’obligació d’imposar, llavors o mai, la seva autoritat, i li va parar els peus amb sornegueria: - No em negaràs que tu en fores un dels més beneficiats si, al final veiéssim aquesta maleïda fàbrica i el poble tingués més vida. Aleshores ja no et faria cap mandra ampliar el teu xeringuito sense rondinar, de manera que ja pots estalviar-te d’etzibar tantes guitzes, quan es tracta de gratar-te la butxaca.
- Apa, a prendre pel cul! el senyor Ferran no podia amagar la tírria que li tenia al batlle i a tota la seva camarilla, no reprimint-se ni un pèl a l’hora d’escollir vocabulari -. Esteu encegats, per pura enveja de pati d’escola. Ni negocis ni punyetes! Ningú s’hi posarà les botes amb aquesta entelèquia de can recony. El que passa és que a tu i als quatre que has entabanat, se us inflen els dallonses només de pensar que els de Riusegon us facin la patota. Però, fora de fer-te passar el punt d’orgull, ja m’explicaràs què coi en traurem de profit per tirar a l’olla.
            En Manel no havia badat boca mentre la polèmica s’anava enfilant de to, però la cigarreta que li penjava dels llavis estava tan mossegada, que la va escopir quasi desfeta, xopa de saliva. Al adonar-se de la marranada que acabava de cometre, va recollir la burilla de terra, tot dissimulant.
Com a responsable de la parida, tot i les desavinences puntuals amb el batlle per com s’ho havia manegat fins aleshores, en Manel no podia pas estar d’acord amb l’esbroncada del senyor Ferran, que anava tan fort perquè li guardaven les espatlles des de la prepotent Cambra de Propietaris de Riuprimer, que amb la instal·lació d’una fàbrica i l’arribada de mà d’obra forastera, veia perillar la seva influencia tradicional en aquella bassa d’oli. Però tampoc no podia desentendre’s de l’efecte fastigós d’unes crítiques tan severes, venint de qui venien.
Feia quasi quatre mesos que havien començat a fer l’aleta a uns inversors, dels que en sabien poca cosa, llevat que tenien pela llarga. No obstant això, era cert que al poble no li feia cap falta una fàbrica, ja que gràcies a la bona marxa de les vinyes i de les granges de conills, que alguns pagesos havien engegat feia poc com a complement de llurs explotacions, tothom s’hi guanyava la vida i els jornalers tenien feina assegurada a les cooperatives per anys i panys, si no ho espatllava res.
Fou quan els de Riusegon s’hi van ficar pel mig del festeig, en pla d’esgarria cries, que les forces vives de Riuprimer – alguns botiguers, una dotzena de menestrals i, sobretot, els principals propietaris de terres – van embolicar els de l’ajuntament en una guerra absurda amb els de l’altra banda del riu, per ensibornar aquells inversors caiguts del cel. En la seva decisió, de ben segur, havia pesat més, com retreia el senyor Ferran, l’amor propi abonyegat que no pas la necessitat de rescabalar-se de cap perjudici real. En Manel, per dir-ho clar, era responsable, més que d’aconseguir que la fàbrica virtual anés a parar a Riuprimer, d’evitar que fessin senes els de Riusegon.
I, en funció d’aquest objectiu tan galdós com contradictori, tenia carta blanca del batlle per recórrer a qualsevol tripijoc, si calia. Per tant, no podia permetre que el senyor Ferran, ni cap altre de la seva corda, els hi aixafés la guitarra. Es va posar dempeus, assegurant que discutint per discutir no arribarien enlloc, i que el senyor Ferran valia més que es mossegués la llengua, ja que tothom sabia quins interessos se li cremaven a Riusegon, si la fàbrica se l’acabava emportant Riuprimer: vaja, que feia trampa, jugant a dues bandes.
L’hostaler es va posar vermell com un pigot, i les venes del coll se l’inflaren a punt de rebentar de fúria; era tanta la seva indignació que les paraules se li engargamellaren a la gola i no les pogué escopir, accident que va evitar una bona escandalera.
Aprofitant l’ennuegament del seu veí de cadira, el metge del poble va prendre la paraula per intentar posar-hi pau. Solia parlar en un to de veu tan baix que, malgrat només fos per no perdre’s res del què deia, sempre aconseguia que quan badava boca es fes el silenci al seu voltant. El doctor Ramon Fina era un home desnerit, amb la fesomia amagada darrera d’una poblada i ruda barba. No obstant aquesta aparença desguitarrada, era un home força respectat perquè tenia fama de no parlar mai a la babalà, i sempre que intervenia en una conversa li donava a la polèmica, fins i tot sense pretendre-ho, el cop de gràcia adequat i precís.
No dirigint-se a ningú en concret, i fent com aquell que s’ho mira tot plegat des de lluny, va dir: - Em fa l’efecte que ja n’esteu una mica tips d’aquesta comèdia, encara que no goseu reconèixer-ho, per a no baixar del burro. Però les coses són com són, i el que ha dit el senyor Ferran resumeix allò que tothom pensa, més o menys. Aquest assumpte se us ha escapat de les mans, i si us veiéssiu per un forat mentre el defenseu, us adonaríeu que esteu a punt de fer el ridícul.
 En Manel, tot i el respecte que li tenia, el va tallar en sec, perquè veia a venir que les seves assenyades reflexions esverarien el galliner una mica més: - Mireu, doctor, de franc ningú dóna res. Vós ho sabeu millor que jo, què us he d’explicar ara!
- Jo el que veig és que aquí tothom es fa el llest, quan li ha vist el cul a la gallina en Sebastià no va quedar-se enrere, a l’hora de fer palesa la seva decepció, a mesura que anava escoltant el parer dels uns i dels altres -; quan varem començar-ne a parlar tothom trobava que això de la fabricota seria un gran què, i que no ens podíem permetre deixar perdre l’oportunitat. Què ha canviat? Res! I que consti que durant aquests mesos us hem emprenyat ben poc, però ara que s’ha de rematar la jugada, sortiu amb ciris trencats.
            En Pasqual va aixecar-se de la cadira empipat, fent el gest d’anar-se’n: - Mireu, per mi ja està tot dit, si és que ni me’n foteu cas!
- No t’ho creguis pasva aturar-lo el senyor Ferran, tibant-li la camisa -, ja que ens heu fet venir, ara no se’ns podeu treure de sobre perquè no us agrada la sonada que escolteu. Ja n’estic fart de veure que en tots aquests mesos no heu fet altra cosa que empenyorar el poble com bojos, prometent fins i tot allò que ningú us demanava, per caure simpàtics a una colla de farsants, que només saben arrufar el nas i mantenir la boca closa, si no és per endrapar com lladres. Ja n’hi ha prou d’aquest pal! Un camp de golf diu el teu bordegàs que els hi hem de fer? Sí home, ara li fan el mànec! Que no saps quan costaria de mantenir-lo? I si encara servís d’alguna cosa, rai! En fi, mireu on estem, després de quatre mesos de marejar la perdiu...
- Això ho dius perquè et convindria més que la fàbrica anés a parar a Riusegon, ja que el terreny que li tenen reservat és de la teva parenta; un terreny pel qual no li’n donaven ni quatre xavos i ara us en voleu fer la barba d’or. O et penses que em mamo el dit? en Manel va quedar descansat després que, finalment, havia  pogut fotre-li pels morros al prepotent del poble, allò que feia dies portava al pap.
- Ets un mal parit que no saps de què parles – el contradigué un senyor Ferran, a un pas de la congestió.
- Prou!en Sebastià s’aixecà de la cadira enfurismat-, ja n’hi ha prou de barallar-nos com criatures. Si ens hi hem de fer tanta mala sang, val més tancar la paradeta.
- Perquè no fem mitja part, i ens prenem uns dies de coll per pair tot el que s’ha dit? Ara, a cop calent, no afegirem més que disbaratsproposà el metge.
- Potser serà el millor – en Sebastià s’hi apuntà de seguida a la proposta en Sebastià, donant la reunió per acabada -, vinga, penseu-vos-ho i demà passat en tornem a parlar! 




2
            La rivalitat envers els de Riuprimer venia de lluny a Riusegon. Quasi des que a algun capsigrany toca-sons se li va acudir de batejar amb tanta poca vista els dos principals nuclis habitats de la comarca dels dos rius. Estava cantat, que amb una carta de presentació tan desafortunada, un dia o un altre els “segons” es rebel·larien contra la seva condició d’inferioritat ordinal, respecte dels “primers”.
Des de Riusegon, sempre que s’havia intentat renegar del seu llinatge era en debades perquè s’havien topat amb la negativa estúpida o arrogant d’algun dispers funcionari curt de gambals, de la capital. De manera que arrossegaven, com un pecat original, aquell greuge administratiu que venia de temps reculats. I des de la legitimitat dels ressentits per un menyspreu històric, potser més semàntic que no pas real, es feien les víctimes contínuament, no desaprofitant cap escletxa per fer, en tots els sentits, la més ferotge i escandalosa competència a Riuprimer.
Aquesta dèria, en teoria, només pretenia refermar l’autoestima, però en realitat provocava la reproducció quasi mimètica de qualsevol iniciativa, activitat o celebració engegada a Riuprimer, sempre intentant superar descaradament el llistó assolit en qualsevol matèria pels de l’altra riba. Amb un exemple de mostra n’hi haurà prou per entendre el que intento explicar: la festa major a Riusegon durava sempre un dia més que la de Riuprimer. Mireu si n’era de ridícula aquella rivalitat!
            El senyor Francisco – en Quico, com li deien a Riuprimer per a desdenyar-lo - era el batlle de Riusegon i, també, l’hereu d’una nissaga d’apotecaris que, com aquell qui diu, sempre havien administrat la principal farmàcia de la vila i, a més a més, potser una de les persones més fanàtiques en la llarga cursa de despropòsits empescats per a xafar la guitarra als seus veïns.
D’aquí ve que quan va arribar-li el rumor que uns inversors anaven al darrera d’uns terrenys d’aquells verals, per a portar-hi una fàbrica espatarrant, sense preguntar ni què fabricaria, va afanyar-se a prémer totes les alarmes. Només faltaria que fos veritat, es va dir!
            La primera decisió que va prendre fou convocar els presidents de les dues cooperatives – que pràcticament arreplegaven tots els pagesos i donaven feina, de pico de picada, a bona part dels tallers auxiliars i vida al comerç –, i a la seva mà dreta, el concejal Fermin, fill d’un guàrdia civil d’Osca, que havia sabut trepar socialment, fins a ser fitxat com a soci de la gestoria de més renom a tota la comarca.
Quan el senyor Francisco va expressar les seves ànsies, precisament fou en Fermin qui va reaccionar amb el pragmatisme quadriculat que el caracteritzava: - Abans de posar el crit al cel, hem de saber què hi ha de cert en aquesta brama. I per saber-ho, no tenim altra remei que anar a beure de la font. Si no vaig errat d’osques, hi ha uns americans que remenen la cua per aquí; si és així, deuen ésser els mateixos de qui parleu, doncs no crec que tinguem tanta requesta. Miraré de fer córrer la veu per treure’n l’entrellat.
            En efecte, des que va posar fil a l’agulla trigà poc a obtenir resultats: aquella mateixa tarda va confirmar al batlle que uns ianquis papallonejaven per Riuprimer, i confirmant la reputació d’eficient i d’expeditiu, per l’endemà mateix ja tenia aparaulat un dinar de treball amb aquella misteriosa gent.
            La trobada, molt cordial, entre els representants de l’ajuntament de Riusegon i els presumptes inversors ianquis es va celebrar en un discret reservat de can Poc Oli: sense discussió, els millors fogons de la comarca dels dos rius. Una vegada assabentats del seu interès per invertir al poble del costat, el senyor Francisco es va posar com una moto i, sense rumiar-s’hi gens, va deixar-los-hi entendre que a Riusegon els farien millors tractes. En Fermin va permetre’s d’afegir-hi la guinda al pastís que volia vendre, amb cara de murri: - I amb una bona propinota, si cal.
 Els representants de les cooperatives - que els acompanyaven perquè, a fi de comptes, pagaven la factura del tec - van procurar que no se’ls hi notés massa que això de fer el gitano tan descaradament, els feia sentir com peixos en un rostoll. Però, quan varen quedar-se a soles amb en Fermin i li varen demanar explicacions, aquest els va convèncer que els bons negocis es tancaven sempre d’aquella manera: - Untant les frontisses quan convé, portes que semblaven tancades i barrades, s’obren de bat a bat.
            El senyor Francisco no en tenia cap dubte, ni de l’experiència ni de la traça d’en Fermin, en aquells afers ja que moltes vegades els bons consells i els contactes del gestor li havien servit per desencallar atzucacs personals, que semblaven condemnats a acabar en tragèdia. Per aquesta raó se’l va emportar a l’Ajuntament, convertint-lo en la seva mà dreta; la qual cosa volia dir, que feia i desfeia com li rotava.
            A còpia d’anar passant els dies sense que els ianquis acabessin de definir-se, tant l’un com l’altre varen sospitar que es farien més savis que rics entretenint i convidant a mansalva aquells barruts. De fet, no varen engegar-los a dida perquè els de les cooperatives, al final, s’havien fet massa il·lusions, i ja tenien a punt unes quantes quarteres d’erma, especulant treure’s el ventre de penes, gràcies a aquell inesperat negoci plogut del cel. Per altra banda, estaven al corrent que a Riuprimer també movien els fils a la desesperada, per assegurar-se de fer caure el peix al seu cove.
Però, finalment, el senyor Francisco va arribar a la conclusió que aquells petimetres li estaven prenen el pèl, i després de donar-hi mil i una voltes, va assumir que a cap de les dues bandes del riu en veurien una engruna d’aquell quimèric projecte. I que potser, fins i tot, eren víctimes d’una engalipada colossal.
A partir d’aquell moment, des de Riusegon van tractar els presumptes inversors a baqueta, sense contemplacions, com si almenys d’aquesta manera poguessin rescabalar-se dels tips de fer el tòtil, que els hi havia costat festejar-los. Mentrestant, rancorós de mena amb els seus rivals, deixava que es filtressin notícies enverinades en direcció a Riuprimer.
- No t’arronsis donant-los corda, quan més s’hi enredin, la trompada que es fotran serà més fortal’animava en Fermin, que ja n’estava més que convençut que els inversors tenien molta terra a l’Havana -, jo, fins i tot, hi afegiria més llenya encarregant un castell de focs artificials, i passejant-los-hi el camió dels coets per davant del nas, perquè els hi faci ballar el paraigua una bona estona i s’hi trenquin les banyes, rumiant com ens poden passar la mà per la cara, parint alguna bestiesa de les seves.
3
            Eren una mica més de les cinc de la tarda quan la casa de la Vila de Riuprimer va buidar-se, un cop ajornada la reunió. En Manel, va sortir l’últim, amb cara de pomes agres per com s’estava desinflant la bombolla, després d’haver-se’n fet tantes pagues. Era cert que els inversors només s’havien deixat estimar sense comprometre’s absolutament a res; però, que a Riusegon estiguessin per xerinola, només podia significar una cosa, en la seva opinió: que havien aconseguit - no se’n sabia avenir de quina manera – lligar la partida.
Si així fos, va pensar, ja podia anar-se comprant taps per a les orelles; de ben segur, tothom li’n faria pagar a ell els plats trencats. Mentre caminava, capficat amb aquestes cabòries, quasi va anar de trompis amb en Benet, el carter, que muntat en el seu ferreny tricicle, esbufegava després d’haver superat puigmercadal.
Al encreuar-se, el carter li va preguntar si sabia on parava el batlle.- Mira a la botiga, que si no hi ha arribat, no pot tardar.
- És que li porto una carta certificada, d’aquests a qui aneu tant al darrera.
            En Manel es va plantar en sec, com si li acabessin de clavar un mastegot al clatell, i un mal averany va pujar-li per l’espinada. Es va posar al pas del tricicle d’en Benet, desitjós de trobar de seguida en Sebastià. El batlle, efectivament, estava a la porta de la seva botiga, fent-la petar amb una parroquiana.
- Corre!li va fer en Manel, acompanyant l’advertència amb un gest imperatiu -, llegeix la carta que et du en Benet.
            En Sebastià, parsimoniós, es posà les ulleres de veure-hi de prop, va esquinçar el sobre, i amb dos dits fent pinça va treure la carta, que era d’una sola fulla. Primer la va llegir només per a ell i al arribar més o menys a la meitat del contingut va escopir, més que no pas embarbussar, un renec que confirmava el pitjor pressentiment d’en Manel, que li arrencà el paper dels dits, posant-se a llegir-la en veu alta: - “... Li agraïm l’interès envers el nostre projecte. L’entusiasme tant de vostès, com el del seus veïns de Riusegon, ens mereix tot el respecte. Li demanem que ens dispensi per les molèsties, però la direcció de la nostra Companyia ha decidit que no és el moment apropiat per a una inversió d’aquesta importància...”      
En Sebastià, sense badar boca, va despenjar el telèfon i va marcar el número del batlle de Riusegon que, pel que li convenia, es veu que se sabia de memòria.
Quan aquest s’hi va posar, li va preguntar sense embuts: - Escolta Quico, que sóc jo... Sí, sí ja hem rebut la carta, per això et truco... Em vos explicar què dimonis en voleu fotre’n d’aquesta carretada de coets, que em diuen us heu fet pujar?
Després d’escoltar gairebé un minut les explicacions que li devia donar l’altre, de repent va engegar-lo, penjant l’aparell d’una revolada: - Ves-te’n a la merda!
            Els que en foren testimonis d’aquella escena s’esperaven per saber-ne l’entrellat, però no se’l veia al batlle passant ànsia per complaure’ls. Al contrari, en Sebastià va tibar dintre la botiga en Manel. Quan estigueren sols, el va sorprendre amb una irreprimible i sorollosa riallada. Allavonces, petant-se de riure, va exclamar: - Vols saber perquè tiraran aquest vespre un castell de focs artificials? Doncs per celebrar que nosaltres no hem aconseguit la puta fàbrica. No et refot, el molt cabró!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE DUES BAJANADES I UNA PROVOCACIÓ DE L'ALÍCIA


Per al·lusions, em veig obligat a replicar l’Alícia, per dues bajanades i una provocació. La primera bajanada és que ha profetitzar que si Catalunya aconseguís la independència, recularia 25 anys. Puc arribar a comprendre que això de l’estat propi el vegi la líder popular com una entelèquia i, per descomptat, com un pas enrere; però, m’agradaria saber per quins set sous afina tant la punteria, referint-se a 25 anys. Per què no a 15 o a 40? Què té d’especial l’any 1987? Ara mateix, per molt que m’escarrasso no li trobo cap sentit a la profecia; per tant, he de concloure que es tracta d’una ximpleria de nena consentida i inconsistent. La segona bajanada ha estat fer-se la desentesa i sortir per petaneres quan se li ha preguntat, concretament al telenotícies de TV3, si abonava les paraules del seu col·lega Vidal Cuadras, reclamant l’ocupació de Catalunya per la guàrdia civil, amb tots els serrells de tensió i violència que podria portar. La xerraire Alícia s’ha fet la sorda, fent-me dubtar del seu pedigrí democràtic.

I en quan a la provocació, tots els que seguiu amb certa assiduïtat les meves reflexions i cartes al vent comprendreu que - a més a més com a dirigent de jubilats - no li pugui deixar passar a aquesta dona cap potineria sobre pensions: l’afirmació que “en cas de continuar burxant la independència, el milió i escaig de pensionistes catalans ja ens podem preparar per anar a cobrar al riu”, són paraules que mereixen anar de pet al jutjat de guàrdia, per temeràries i bordisseres. L’Alícia, per molt que fardi d’intel·ligent i de superdotada, no té cap evidència que justifiqui una amenaça tan gratuïta i, en canvi, ha provocat en molts de pensionistes terroritzats pel seu futur, un estat de xoc lamentable. Si fos una mica persona, s’hauria de retractar del que ha dit i reparar el mal que ha fet. Si no és així, es pot trobar que ser tan bocamolla ho pagui car a les urnes. Perquè, com sempre dic emulant el mestre Josep Pla, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. O com diuen els castellans, per si ho entén millor, “Alícia, estarías más guapa con la boca cerrada”.    

dissabte, 29 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LES LLEIS DE LA SENYORETA ROTENMEYER


La vicepresidenta de l’executiu central, en el seu paper d’aplicada senyoreta Rotenmeyer, amenaça la mainada catalana que si som díscols i rebecs ens tancarà al quarto de les rates, emparada en la llei. Totes les senyoretes Rotenmeyer ja ho tenen això: no saben dissimular la impertinència, malgrat s’hi esforcin amb un posat de no haver trencat mai cap plat i de ser les més llestes de la classe. Però, sovint aquestes institutrius tan picalloses es troben que la canalla les deixa plantades amb alguna marraneria de les seves i encara que aconsegueixin imposar per la força les seves normes, mai més aquelles criatures les podran veure. I això els hi passa a les senyoretes Rotenmeyer perquè, tan sàvies com són, no han aprés una cosa tan elemental com que no hi ha cap llei que no es pugui adaptar a la realitat de les persones.

Dit això, resulta com a mínim sorprenent que en un país com el nostre, que hem consagrat la llei de l’embut i el principi de que “feta la llei feta la trampa”, tota una vicepresidenta del govern vulgui tapar la boca als catalans i vetar-nos el dret a decidir, invocant la llei. Ella, com que és tan fina, no s’emmerda amb paraules més gruixudes; però, un feligrès de la seva parròquia, un tal Alejo, amb la seva cara d’emprenyat compulsiu no s’està de reclamar que la guàrdia civil ocupi Catalunya per posar una mica d’ordre i fer net d’espanyols renegats. L’estirabot no passaria de ximpleria, si no fos que aquest botifler ressentit ostenta un càrrec institucional al parlament europeu. A mi em sembla que de tan legalistes que volen ser tota aquesta patuleia es fan un embolic amb les lleis i han perdut el sentit de la prioritat i de la jerarquia. El dret a decidir s’empara en una llei de rang molt superior: la declaració dels drets humans, que deixa en calçotets la Constitució espanyola i tots els seus articles junts. Les constitucions les fan les persones, no a l’inrevés; per tant, no es pot dir que no es pugui adaptar a la realitat, oimés quan no fa pas gaire la varen grapejar per conveniències, de pressa i corrents. Que ja no és verge, carai!  

divendres, 28 de setembre de 2012

JA N?HI HA PROU DE JUGAR AMB LA PACIÈNCIA DELS PENSIONISTES!


CARTA AL VENT

El passotisme recalcitrant de l’executiu espanyol abocarà inevitablement a una revolta social de conseqüències imprevisibles, si no es dóna un cop de timó sever en la política de retallar prestacions socials. Escric passotisme i no directament incompetència, perquè no saber-ne més d’alguna cosa, fins a cert punt es pot dispensar; sobretot, considerant que els dirigents que tenim són criatures parides per la voluntat popular expressada en les urnes, i com que no ens els varen donar pas embolicats, alguna culpa ha de recaure en els que els varen votar. Però és que a més a més d’anar completament peixos en l’assignatura de governar, aquesta genteta es passen el dia marejant la perdiu i perdent el temps amb històries que no toquen, i que només serveixen per emprenyar més al personal, enlloc de per resoldre els autèntics problemes sense manies ni contemplacions. Des de la primavera del 2010 l’executiu espanyol està intervingut de mala manera, i totes les mesures que s’han pres des d’aleshores han estat dictades, amb punts i comes, per l’UE. Els que manen de veritat no se n’amaguen pas de reconèixer que ens tenen ben agafats pels dallonses; són els porucs i pobres d’esperit dels nostres governants els que - començant per la nefasta gestió del capsigrany d’en Zapatero i acabant pel Rajoy de la mirada esbiaixada - han volgut fer combregar els ciutadans amb rodes de molí, enredant de passo als que els hi busquen les pessigolles des d’Europa  

Passotisme és amagar el cap sota l’ala i refiar-se de que qui dies passa anys empeny. Fins i tot un bordegàs gallec pot entendre que si retalles despesa corrent amb mà de ferro i al cap d’un any de fer empassar, si us plau per força, aquesta amarga píndola als ciutadans més dèbils i, sobretot, a la classe mitjana que havia estat el motor del creixement fins a no fa pas gaire, i resulta que els interessos que pagaràs pel deute que s’ha anat acumulant, puja tant com l’estalvi obtingut passant-les magre, val més que apaguis el llum i baixis la persiana de la paradeta. Cap governant que tingui cinc dits de front pot tenir la barra de proposar noves retallades i a la vegada el cinisme de prometre que demà faran efecte. Per favor! Mentre no es generin ingressos substancials per omplir la caixa això no ho arregla cap déu ni els seus profetes. Per fomentar ingressos s’hauria de donar la volta com un mitjó a la política d’escanyar als que poden moure la roda del consum interior. Però, afegint cada dia més treballadors al cementiri de l’atur i barrant portes als que busquen la seva primera feina per a guanyar-se la vida i no dependre dels pares o dels avis, el resultat no pot ser altra que l’explosió de la caldera.

Sembla mentida que en Rajoy i tota la seva camarilla no s’adonin de la insatisfacció social que estan covant a marxes forçades, i que el gallec tingui els nassos de passejar-se per la quinta avinguda fumant-se un robust de Partegàs fent-se el fatxenda, després de treure pit reclamant una poltrona al consell de seguretat de les nacions desunides i renyar els britànics - amb ínfules d’estadista que no pot dissimular el posat de trist registrador de la propietat, propi d’un relat esperpèntic d’en Valle Inclan -, perquè ens tornin Gibraltar. I, mentrestant, com que té eleccions empantanegades a tres comunitats, sap que ara no es pot permetre tocar les pensions encara que la temptació sigui llaminera; però, una vegada més, utilitza els pensionistes com a moneda de canvi d’un grapat considerable de vots captius: com si preservar el poder adquisitiu de les pensions contributives fos una mena d’acte graciós de generositat per part del manaire de torn, i no un indiscutible dret adquirit.

Fa uns mesos, el Fons de Reserva de les Pensions comptava amb 67.950 milions d’euros, una mica més del 6% del PIB. El cost mensual de les pensions frega els 7.400 milions d’euros i fins fa mig any, pràcticament, amb les cotitzacions dels treballadors actius n’hi havia prou per fer les paus; però, des de fa uns mesos s’ha hagut de tibar de la bossa uns 3.000 milions per sortir del pas. El 90% d’aquest Fons, malgrat encara està a les beceroles perquè es va crear no fa pas més de vint anys, diuen que s’ha invertit en deute publica espanyola: és a dir, que renta un 3.9%. És possible que aquest any i potser també el vinent s’hi hagi posar la mà altra vegada; però, per això es va crear: per mantenir el poder adquisitiu de les pensions contributives, en època de vaques flaques. I escric “contributives” amb tota la intenció, perquè seria impresentable que el Fons aixoplugués també les pensions “no contributives” i d’altres serrells d’una solidaritat malentesa. Si el Fons és de pa xocat amb oli, comparat amb el d’altres països, és perquè des de l’any 1967, que es va posar en marxa l’actual sistema de seguretat social, el superàvit entre cotitzacions recaptades i pensions pagades, enlloc d’anar a parar al Fons, servia per tapar forats de partides pressupostaries alienes o, simplement, per pagar les xefles de l’administració franquista. A Suècia, per exemple, amb una sexta part de la nostra població, el Fons de Reserva puja a més de 220.000 milions d’euros, perquè des del primer dia no van fer jocs de mans. Però aquí les coses van anar, com varen anar.

En resum, ja n’hi ha prou de treure l’espantall de les pensions per collar els vells, passant d’arremangar-se a retallar l’administració pública improductiva o les institucions innecessàries i a generar ingressos enlloc de pèrdues, començant per desencallar l’aixeta del crèdit perquè les empreses i els particulars puguin tirar endavant els seus projectes de creixement, en el marc d’una política econòmica regenerada, no dissenyada només per a vegetar i anar-se morint a pessigades. Hi ha molta indignació oculta darrera la població que No es manifesta; que no s’enganyin els governants pensant que els que compten són els que No van a la manifestació: a part d’una bajanada més del senyor Rajoy i companyia, és un argument propi dels totalitaris,en el que cauen tant les dretes com les esquerres perquè, no ens enganyem, el poder crea addicció. 

dijous, 27 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL COST ELECTORAL


Us sembla bé que faci una pregunta tan impertinent com: quan ens costarà als ciutadans la febre electoral dels propers mesos? Jo no sé massa com va i per aquesta raó pregunto, però em sembla que quan es toca a rebato per anar a les urnes es fa una provisió pressupostària per pagar tant la despesa directa derivada de la logística, com la despesa indirecta - però molt important - que ajuda a finançar els partits polítics compensant-los per tota la parafernàlia publicitària i mitinera, en base a un tant per escó. La meva pregunta, però, va més enllà: voldria saber concretament si cada vegada que s’avancen les eleccions - com és el cas a Euskadi, Galícia i Catalunya -, el mecanisme de compensació per vot obtingut que els hi pertoqui d’aquests comicis als partits que hagin obtingut representació parlamentària, contemplarà el descompte de la part proporcional no meritada, una vegada trencat el compromís d’esgotar fins al final la legislatura anterior. Potser sigui una pregunta que no toca avui, però m’abellia de fer-la; què voleu que us digui!

I és que de la mateixa manera que en la vida quotidiana no et raca la factura que et presenten després d’un bon dinar, si allò que has menjat t’ha satisfet en tots els sentits, quan es posen les urnes per testimoni de com pensa el ciutadà, s’espera que la moguda serveixi almenys per treure’n l’entrellat, i suposo que a la immensa majoria de la gent pagaria de gust si el resultat acaba amb la incertesa. Però m’ensumo que aquestes convocatòries - llevat de la basca que ha d’esmenar un error històric de representació d’una part de la ciutadania a les institucions - les altres dues pequen de certa improvisació; sobretot la catalana, que dóna la sensació de no haver-la precuinat entre les executives i les bases dels propis partits, ni entre les diverses branques de la societat civil, a les que en la majoria dels casos la convocatòria els ha agafat amb el peu canviat. En aquestes circumstàncies, qui sap si enlloc d’un bon rostit de festa major, del forn en surti un bunyol que obligui a repetir la jugada al cap de quatre dies.             

dimecres, 26 de setembre de 2012

PROCUREM QUE EL CASTELL NO FACI LLENYA


A la barberia, quan m’hi vaig deixar caure ahir a mitja tarda, l’ambient estava rescalfat. Acabava de saber-se l’avançament de les eleccions i en Rafa feia estona que se les tenia amb la clientela: - “No m’agrada que em diguin com tinc de pensar, què tinc de fer o quan tinc d’anar a passejar el gos. No m’ha agradat mai, de fet; però, com molts d’altres de la meva generació varem pujar aprenent a mossegar-nos la llengua, a trampejar les situacions delicades sense ensenyar massa l’orella, sobretot si teníem el cul llogat i ens hi jugàvem les mongetes. I ara que semblava que bufaven uns altres vents resulta que ens volen collar, com si enlloc d’anar endavant anéssim enrere; i fins i tot els militarots retirats ensenyen les dents, mentre alguns polítics no paren d’escalfar-nos  la bragueta amb això de la independència. Que vagin en compte, que encara prendrem mal!”

Rumiant-hi més tard en aquella filípica em sembla que el propers dies sentirem uns quants Rafa esbravant-se com el meu barber, perquè mentre es divagava construint castells a l’aire, ningú no s’ho prenia gaire en serio tot plegat; però, ara que ja estem en dansa ja no es tracta només d’un joc per entretenir la mainada bellugadissa, sinó de tirar cap amunt el castell més ambiciós i complicat de l’imaginari casteller català: un estat propi. Els que ho volen impedir a tota costa miraran que quants més Rafa millor facin tentines, esverats per brames catastrofistes de tota mena; de fet ja han engegat el ventilador de la por i de l’amenaça a tot drap. No ajudaríem gaire els Rafa acollonits, debilitant les institucions encasquetant-nos al cap barrets a tort i a dret, per sortir a la foto. L’empresa que hi ha entre mans requereix molt de tacte, poc soroll i que no hi hagi tants de caps com barrets. No sé si els destralers oportunistes i els maldestres operaris sense ofici ni benefici, es retiraran a temps per deixar que un bon cap de colla remati la feina amb tranquil·litat, i el castell no faci llenya. Per fer pinya, no cal anar amb barret.    

dilluns, 24 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ELS PELACANYES HEM DE SALVAR LA BANCA?


            El nord-americà republicà candidat a dirigir la poderosa i orgullosa nació especialista en ficar el nas a totes les cuines del món, és la fotocopia més comprometedora i esperpèntica del capitalisme sense escrúpols que ens ha portat a un cul de sac. Per molt que s’entesti a explicar que és molt sà per a l’economia global, que els que tenen més diners en facin encara més, i que als seus guanys se’ls hi apliqui una taxa considerablement inferior a la que tributen els pelacanyes; aquests no entendran mai que les rendes de quatre rals suportin una queixalada fiscal molt més considerable que la pessigada que fa pessigolles a les rendes milionàries. No va a missa l’excusa que s’ha de tractar millor les grans fortunes, per la simple raó que, en números absoluts, deixen més diners a la caixa, que no pas un regiment de pelacanyes. La única regla de joc que faria respectable el capitalisme seria que sota la seva capa tothom contribuís progressivament al benestar general, en funció del patrimoni real. A partir d’aquí, potser no hi hauria res a dir sobre com cadascú se’ls guanyi o se’ls gasti.

            Tanmateix, com que no es pot mesurar tothom pel mateix raser, tampoc no són del tot certes algunes maldats, com que ningú es fa ric treballant. El que passa és que en l’arrel d’algunes d’aquestes consideracions pejoratives hi ha una doble i lamentable confusió, una de caire semàntic i l’altra de caire moral: es confon massa sovint “fer-se ric” amb “guanyar-se la vida” i “treballar” amb “especular”. Hi ha molta gent que només treballant sí que s’ha guanyat i es guanya honradament la vida i, també, un grapat considerable que especulant es fan la barba d’or, fins i tot en temps de crisi, i arrepleguen més quartos dels que necessiten i poden gastar en viure simplement bé. Però el joc dels disbarats que defensa el candidat Romney, en la mateixa línia que d’altres titelles descarats dels interessos capitalistes purs i durs, rau en que després de quatre anys de l’enfonsament de l’especulació organitzada que gairebé va col·lapsar el sistema financer internacional, es continuen injectant a tremuja diners del contribuent pelacanyes per mantenir una banca, la regeneració de la qual no es nota per cap costat. I per mostra només un botó: el que costaria pagar els dos punts de diferencial d’IPC als pensionistes espanyols, en Rajoy ja se’ls ha gastat injectant-los a Bankia la setmana passada, perquè arribi a final de mes.           

diumenge, 23 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: CANTANT LES VERITATS ES PERDEN LES AMISTATS


            Cantant les veritats es perden les amistats, segons diuen; però, les amistats que superen aquesta prova del nou, queden més enfortides que mai. I és que el millor amic seria aquell que fa adonar dels desencerts, a temps de no enganxar-s’hi els dits o fer el ridícul. Però, quants acceptem que se’ns porti la contraria? El més freqüent és que s’engegui a dida el poca-solta que trenca les oracions, malgrat a la llarga se li hagi de donar la raó, tot i que aleshores ja no serveixi de res. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre tenim la barra de retreure-li que un amic de debò no les fa aquestes marranades. Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no sol caure bé en els cercles propers a l’establishment, perquè es considera un detall de mal gust; de poca educació, vaja. Ni tampoc als perepunyetes per sistema, perquè s’aplica el principi més elemental del món: qui no està amb mi, està en contra meva.

            Aleshores, què s’ha de fer? Cridar l’atenció al que desbarra, per molt bon amic que sigui o deixar-li passar? Si en la vida privada ja es prou fotut respondre la pregunta, en la vida política és preocupant que es faci costat per pura conveniència a esgarriacries o capsigranys; malgrat calgui mirar cap una altra banda. Això ens porta de cap a la reflexió del dia: qui actua pitjor, el covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar i exposar-se a pagar amb un clatellot el peatge de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni del seu millor company de viatge,  que li faci notar que pixa fora de test? Jo ho tinc clar: la por guarda la vinya i per pura por a perdre alguna cosa, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen. Aquesta regla de tres no és d’aplicació als crítics d’ofici, entre d’altres raons perquè saben que sumen amics en la mesura que canten les quaranta vomitant mitges veritats i alguna que altra calumnia. La qüestió és si les poques amistats que es guanyen dient la veritat, compensen les moltes de poderoses que es perden. Serà aquesta la raó que explica que hi hagi tants ineptes tallant el bacallà en llocs de màxima responsabilitat?          

dissabte, 22 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LES CAUSES DE LA CRISI DE LIDERATGE


            Em dóna la impressió que malgrat ens pensem ser tan espavilats, en democràcia ens queda molt de camí per córrer, si no tenim clar que el lideratge polític no s’ha de confondre amb la capacitat d’aconseguir coses, de fer miracles o d’enlluernar les masses. El líder que ens falta ara mateix, com el pa que mengem, per a sortir-nos-en de l’atzucac tant de la crisi econòmica com de la identitària, no ha de portar una vareta màgica enganxada als dits sinó que ha de tenir la convicció que pertany a una comunitat humana capaç de fer grans coses si troba qui la dinamitzi, qui la convenci de que només posant-hi tots el coll traurem el carro del pedregar. Un líder ha de tenir, sobretot en temps convulsos, la capacitat de saber escoltar sense prejudicis, afinant la percepció i la sensibilitat, per a no repetir els patrons del passat; tenint clar que fracassar no és cap desmèrit, si s’ha provat de triomfar posant-hi els cinc sentits i sense fer trampes; sobretot, si de la derrota se n’aprèn per tornar-ho a intentar amb més empenta.

            El problema que sovint tenim, com a societat que reclama lideratges responsables, és que no hem entomat que perquè hi hagi bons líders hi ha d’haver primer molta gent compromesa, activa, preocupada de veritat amb el destí de la comunitat; no simples badocs que el que volen, en definitiva, es anar tirant o que vingui algú que els hi resolgui els problemes. Potser la crisi de líders s’hauria d’analitzar a partir d’aquests nombrosos col·lectius de ciutadans de totes les edats i procedències que, si bé es veritat que reclamen canvis i millores, s’arrisquen poc per aconseguir-ho, quan se’ls insinua que han de començar canviant els seus propis hàbits de consumidors malcriats i de ciutadans al bany maria. Si necessitem el líder perquè rebi totes les bufetades, incloent-hi les nostres pròpies crítiques quan toqui desfogar en algú les frustracions, ja tenim la resposta a la crisi de lideratge. D’altra banda, qui vulgui fer carrera de líder ha de tenir clar que escoltar no significa deixar parlar una estona als altres, sinó configurar un silenci interior des del qual sigui possible rumiar què t’han dit per després respondre amb arguments; no només reaccionar des de la bel·ligerància o de la prepotència.

dijous, 20 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LES DIPUTACIONS A L'ULL DE L'HURACÀ


  Encara que s’hi ha tirat terra a sobre momentàniament, l’executiu espanyol no s’ha oblidat pas de la reforma local, sinó que serà una de les pedres que es guarden a la faixa per demostrar als socis europeus que fan els deures com alumnes aplicats. En principi, estava previst buidar de competències els municipis inferiors a vint mil habitants en benefici de les diputacions provincials i la reducció d’un 30% dels regidors; però, les associacions municipalistes espanyoles varen demanar temps mort per mirar que la menjadora no se’ls hi aprimés tant i en aquest estirà i arronsa ens trobem. D’altra banda, la Generalitat vol tirar endavant una llei pròpia que blindi l’autonomia de les mutilacions que pretén Madrid sense contemplacions, proposant-se recuperar el vell projecte d’organització territorial en base a vegueries, desdibuixant la preponderància de les diputacions, aprofitant que les quatre estan a la butxaca de CIU i poden fer-les ballar la tonada que més interessi. Els propis presidents d’aquests organismes, així ho varen declarar solemnement a la UCE de Prada, el passat agost.

            Canviarà l’enfocament d’aquesta qüestió a partir d’ahir, que les diputacions provincials seran imprescindibles a la Generalitat per articular una hisenda pública pròpia? L’executiu central en prendrà nota de la pretensió del govern català, i el projecte de reforma del regim local rebaixarà les competències de les diputacions per aixafar com sempre la guitarra als catalans? És evident que en el clima de guerra freda entre ambdues administracions, les maquinacions de tota mena estan a l’ordre del dia. I com que quan es tracta d’abaixar la cresta a Catalunya, PP i PSOE van sempre de la maneta sense fer-se pregar gaire, no ens estranyem d’alguna maniobra de conveniència per arrabassar als nacionalistes el monopoli de diputacions catalanes. Com afectaria al projecte d’hisenda pròpia, que una sola de les quatre diputacions canviés de mans? De més verdes, en maduren i qui avisa no és traïdor.

dimecres, 19 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA CARTA QUE M'HA ESCRIT EL REI DES DEL SEU BLOG


            M’agradaria saber si el rei, que en teoria, ha de protegir i garantir a l’engròs els drets dels ciutadans, m’empara si vull exercir el dret a decidir, per exemple, si em sembla millor la monarquia o la república. La meva impressió és que tinc reconeguda la plena llibertat de decidir mentre no emprenyi. I, pel que es veu, emprenyaré cada vegada que vulgui ficar el nas en qüestions sensibles, d’aquestes que només hi són per fer maco, de les que es miren però no es toquen. De manera que per no molestar tinc d’aguantar-me les ganes i entomar amb bona cara que d’altres decideixin per mi, com si fos una criatura o un imbècil. I això em passa per no haver llegit la lletra menuda de la versió democràtica que em varen encolomar. Doncs una altra cosa que he anat descobrint, a mesura que m’he fet gran, és que la democràcia és com una franquícia, que cada país adapta al seu tarannà, per sentir-s’hi còmode. Fins i tot alguna dictadura, no fa pas tant, s’amagava les vergonyes sota la careta de “democràcia orgànica”. De manera que això de la democràcia, s’ha d’agafar amb pinces.

            En qualsevol cas, em sembla indiscutible que una democràcia que posi traves al dret a decidir, perdoneu-me la franquesa, és una democràcia de pa sucat amb oli. Però, si el propi rei trenca la seva neutralitat institucional i es decanta descaradament, en la meva opinió pinten bastos per a la monarquia, i esperem que no llepi de retop la democràcia. Els claus no es poden fer entrar per la cabota; això va per a tothom, com ja he exposat a bastament en altres reflexions. Ara bé, llegint la carta que el rei em va escriure ahir a la seva pàgina web, com un col·lega blocaire més, el que em xoca és que s’esparveri per la possibilitat que “es trenqui el sistema que entre tots varem escollir”. Perdoni’m senyor rei, jo no vaig escollir el que vaig voler sinó entre dues úniques alternatives, amanides pels escolans d’amén de l’època. Alguna cosa deu haver passat perquè la pau romana que va acabar amb la transició política del 78 s’hagi tornat aiguapoll i molts de ciutadans no s’hi trobin bé sota la seva capa. És un pecat que puguin decidir què volen canviar per a trobar-s’hi a gust?                               

dimarts, 18 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: QUAN ESPANYA ES QUEDA SENSE ESPERANÇA


Tenir la responsabilitat de dirigir un país enmig d’una crisi que requereix no encantar-s’hi gaire i viure consumit i condicionat pels resultats de les urnes, ha de ser molt fotut. S’ha de tenir un fetge molt gros, francament, per paralitzar la presentació d’uns pressupostos generals, per exemple - que demandaven amb urgència tant els socis europeus com les comunitats autònomes - fins tenir els resultats de les passades eleccions andaluses. Però, encara és més fastigós no haver aprés la lliçó després d’aquella morrada electoral i, que ara es torni a especular amb els resultats a Euskadi o Galícia, ajornant fins a finals d’octubre la decisió sobre el rescat que exigeixen, mitjançant ultimàtum, els mercats de qui depenem per surar. I faltarà veure si també per la mateixa regla de tres s’allargarà sine die la provisió del fons de liquiditat, a les portes del qual ja fan cua quatre o cinc autonomies amb l’aigua al coll.

Aquesta tàctica gallega de fer-se el sordmut, potser li hagi servit a en Rajoy en altres episodis de la seva complicada vida política, doncs des de la trista història del Prestige s’ha especialitzat en minimitzar els problemes i mirar cap a una altra banda per guanyar temps. Però, cada vegada té menys crèdit com a saltimbanqui i si no s’espavila, el que ens espera no és una tardor calenta, sinó un hivern gèlid. Ningú li discuteix que s’han de fer servir les tisores, però no per escurçar sempre la mateixa màniga de la jupa. Ell s’empara darrera el mantra que “fa el que toca fer”, i es queda tan fresc a recer d’una majoria absoluta basada en una enganyifa de l’alçada d’un campanar. Com que allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, tard o d’hora haurà de tallar les costures per on plora la criatura: començant per aprimar dràsticament l’aparell inútil de l’Estat, carregar-se els organismes duplicats o les empreses públiques eixorques i refugi de polítics sense menjadora, i acabant perquè el finançament europeu dels bancs no serveixi per comprar deute i engreixar escandalosament els seus fons de reserva, sinó per obrir l’aixeta del crèdit que desvetlli el creixement. Ho fa tan espès el gallec, que Espanya s’està quedant sense esperança, i no és un acudit.   

dilluns, 17 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ A DUO SOBRE EL SISTEMA EDUCATIU


            El passat dimecres, amb motiu de la inauguració del curs escolar, us vaig proposar una reflexió, que podeu trobar a la cantonada d’aquest bloc. Una amiga professora d'institut des de fa 24 anys, m’assegura que: “ llevat d’alguns casos que a vegades s’utilitzen per desacreditar-nos, la majoria de nosaltres també fem el que bonament podem dintre de les limitacions que tenim. Hauràs sentit a parlar de l’augment de les ràtios, de la disminució del nombre de professors, de l’augment de les hores lectives que ens han imposat. Tot això són, però, dificultats afegides, perquè el sistema educatiu, tal com es va concebre des de fa anys, concretament des de la implantació de la Reforma (de l'ESO, per entendre’ns), té esquerdes per tot arreu, i els docents l'hem hagut d’aplicar mirant de adaptar-lo el millor possible a la realitat que ens trobem a les aules, ben diferent de la que es dibuixa als despatxos d’uns "experts" que en moltes ocasions no han sentit mai el batec d’una aula "real".

Afegeix la meva amiga, que “la prova que el sistema és defectuós són els continus canvis que s’han anat imposant des de dalt els darrers anys i que en el fons no són més que "pegats" per mirar de tapar una colla de despropòsits inicials (com la famosa "promoció automàtica", entre molts d’altres). I mentrestant, nosaltres, els qui estem diàriament a peu d’aula, hem hagut de fer mans i mànigues per tal d' ajustar-nos a la llei i a les ziga-zagues constants d’un reguitzell de normatives i disposicions noves, de la manera més racional possible i sense perdre de vista que són alumnes reals i no animalets de laboratori els qui tenim al davant nostre”. En definitiva, la única discrepància respecte a la meva reflexió es materialitza en que jo afirmava que un sistema educatiu “es basa en la qualitat dels seus docents”. Ella pensa, des de la seva experiència, que el primer que caldria fer és una anàlisi contrastada, real, dels principis d’aquest sistema educatiu que els docents s’han vist obligats a materialitzar moltes vegades a contracor. Sí, amiga, però imagina’t quin seria el panorama si aquest sistema educatiu borni no tingués el contrapès d’uns pigalls com tu, docents vocacionals i sense ànima de funcionari. Aquesta és una reflexió a duo. Què me’n dieu? 

diumenge, 16 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA VAGA DE DEMÀ DEL TRANSPORT PÚBLIC


            Demà el país es col·lapsarà degut a una fórmula inèdita de tocar la pera a tots els ciutadans: aturar tot el transport públic d’una tongada – metro, bus, serveis de rodalies i regionals de Renfe i, en menor incidència, els ferrocarrils de la Generalitat – en una àrea geogràfica on s’hi belluga una població de cinc milions de persones, dos terços del cens de Catalunya. La causa de la vaga es protestar per la retallada de la propera paga extra de Nadal, una bona raó sens dubte per fer palesa la indignació dels treballadors. Deixant de banda si aquesta collada a la ciutadania en general és o no desmesurada i legítima, la qüestió principal és si servirà d’alguna cosa més que per a desfogar-se els que hi participaran.

            L’objectiu d’una vaga tan severa és, per definició de llibre, aconseguir que la patronal es faci enrere d’alguna determinació que perjudica els treballadors i que no s’ha pogut resoldre de cap altra manera. Però la vaga de demà, tot i que la indignació que la motiva sigui justa, no farà que els treballadors recuperin la seva paga i, en canvi, possiblement encara empitjorarà més la situació de l’economia en general i la de la butxaca dels vaguistes en particular. Tots els treballadors quines nòmines depenen dels pressupostos públics ho tenen magre en un país on la caixa està buida; per aquesta raó potser la indignació s’hauria de canalitzar per altres camins menys destralers i, de ben segur, més efectius. Denunciant, per exemple, amb noms i cognoms les estructures burocràtiques improductives que debiliten la rendibilitat de l’explotació d’un servei públic imprescindible. I, per extensió, posar en relleu amb energia tots els òrgans duplicats de l’administració pública que només es mantenen per interessos polítics, en quines despeses inútils comença el llast que impedeix la sortida real de la crisi.  

dissabte, 15 de setembre de 2012

UNA CARTA AL VENT TARDANERA I MOLT PERSONAL


CARTA AL VENT

Durant l’espera a la peixera de l’àrea quirúrgica d’un hospital les hores costen de mastegar, esmicolades en minuts eterns; és com si el temps caminés amb crosses i de tant en tant fes una parada per agafar bleix. Miris on miris - les parets de les peixeres no tenen miralls - la mateixa aflicció que tu se’ns la veus reflectida en les cares dels que t’envolten. Alguns maten l’espera llegint, però la majoria de les persones que van soles tenen la mirada concentrada o perduda en els seus pensaments íntims i les que van acompanyades parlen fluixet, pendents de la veu una mica esquerdada, que intermitentment surt d’una cantonada de la sala. Al cap d’unes hores quasi esmicolades entre els dits com si fossin fulles de margarida, el cor es desboca al escoltar des d’aquell altaveu amagat que reclamen la presencia dels familiars de la teva dona, per exemple, i et precipités cap a la saleta on un cirurgià apareix revestit de Déu, als ulls dels que s’hi acostem cagats de por, per escoltar una sentencia que en gairebé tots els casos, per desesperats que siguin, és una paraula d’esperança. En aquella saleta és possiblement a l’únic lloc de la terra que a la fe en els miracles, no se li tanca mai la porta.

Quan els familiars abandonen aquella mena de confessionari la cara que fan ja no s’assembla en res al posat inexpressiu que feien mentre estaven en remull a la peixera: el neguit s’ha afluixat i encara que cadascú reacciona de manera diferent, el comú denominador en tots els rostres és la distensió. Queda encara estona d’angoixa a l’aguaït de reconèixer en les lliteres, que gota a gota van desfilant des de reanimació, la cara coneguda per qui s’han estat consumint des de qui sap quan. És en el moment en que es reconeix el familiar estimat quan es fixa el temps final d’aquell petit primer calvari individual: la intervenció ha durat cinc hores i tres minuts. Es barregen, llavors, tots els temps en el temps que s’ha estat allà dintre i s’estableix la marca que, quan tot hagi passat bé si Déu vol, es portarà penjada del coll una temporada fins que, com tantes coses que ens passen a la vida, s’enterrarà al bagul dels records.

Mentrestant, ja s’ha tingut temps d’adonar-se que un hospital funciona com un rellotge i que tothom fa el paper que li pertoca. Potser sí que aquest exercit de persones que es mouen amunt i avall tenen més problemes personals dels que tenien ahir, però mentre estan de servei procuren que no se’ls hi notin gaire i, en el pitjor dels casos, es refugien en l’automatisme de la feina per oblidar-se de llurs cabòries. Ara bé, per poc que hom s’hi bellugui enmig d’aquest món de la sanitat s’adona que en la majoria de les vegades, per no dir en totes, el personal d’infermeria renega de l’automatisme i es retrata amb gestos constants d’humanitat i d’empatia que, de ben segur, no han aprés als manuals de bones pràctiques, sinó que els hi surten del cor. Quan es té ocasió de passar-s’hi estones vetllant un malalt, per poc observador que es sigui es copsa d’una sola ullada la sensibilitat i categoria humana que hi ha sota les bates blanques. Tant per part de l’auxiliar a qui se li insinua un braç ple de tatuatges, però que tracta als malalts que trasllada en cadira de rodes amb una delicadesa que mai t’haguessis imaginat en una persona tan ferrenya; com d’aquell cirurgià que va i es presenta a la malalta de més de vuitanta anys, a qui havia operat a vida o mort durant la seva guàrdia de dissabte passat, confessant-li amb humilitat i tendresa : sóc el metge que li va salvar la vida.

Quan es viu per dintre el funcionament d’un hospital de la xarxa pública catalana t’adonés que quan es parla d’un sistema sanitari català de referència, no es parlar per parlar. He pogut comprovar com durant a tot el llarg del procés que m’ha tocat viure de prop, tot ha funcionat més o menys com una seda. Però també he constatat que, massa sovint, els penjaments que s’escolten en contra de la seguretat social, tenen més a veure amb la nostra manca de paciència com a pacients, que no pas amb el tant se me’n fot del personal sanitari, malgrat estigui molt dolgut perquè no se’l tracta com es mereixen, des de l’administració política. Seriem del tot inconscients si no sabéssim conservar, en tant que societat, el que s’ha aconseguit després de tants anys; sobretot, gràcies a la categoria de les persones: tant des dels auxiliars rasos com des dels equips d’investigadors que constantment donen mostres reeixides de la seva contribució decisiva en la millora de la salut. Al deixar l’hospital després d’un d’aquests ensurts periòdics a que solem estar sotmesos, és de rebuda fer aquestes reflexions, perquè no seguim confonent l’estat del benestar de que s’omplen la boca els polítics amb caràcter general, amb les cotes de benestar concret que ens hem guanyat a pols els ciutadans.      

dijous, 13 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ A COMENÇAMENT DEL CURS ESCOLAR


            Ha començat el curs escolar amb mala astrugància: més alumnes, menys mestres, més hores lectives i menys sous; amb l’amenaça que tot plegat afecti negativament el fracàs escolar. El que es calla o no s’explica prou bé és que la frisança dels mestres per admetre més alumnes per aula no és basa només en raons pedagògiques, sinó en la por que no puguin dominar la conflictivitat que la saturació pugui desenvolupar, sobretot en determinades zones geogràfiques. Les baixes laborals per esgotament derivat de la tensió, la falta de respecte als docents i les vexacions psicològiques perverses perquè no es poden demostrar, també fan forat en un sistema que va coix de recursos. Tampoc en aquest panorama enrarit, no arriba al carrer amb suficient transparència la xifra exacta de docents alliberats en tasques sindicals, que si no n’estiguessin potser podrien alleugerir el desequilibri, amb l’afegitó d’aclarir qui paga, directe o indirectament, llurs nòmines.

            És evident que si volem aconseguir per al nostre sistema educatiu públic l’excel·lència paradigmàtica dels finlandesos, per exemple, hem de començar per tocar de peus a terra i no amagar el cap sota l’ala quan es tracta de buscar el desllorigador. Qualsevol sistema educatiu és basa en la qualitat dels docents, i aquesta capacitat d’ensenyar no es mesura – o no s’hauria de fer, en principi – per diners sinó per resultats. El fracàs escolar real és molt més alt del que es diu, si es fila prim: francament, que el 40% dels currículums que s’envien per trobar feina estiguin farcits de faltes d’ortografia, no deixa gaire ben parada l’eficàcia de l’ensenyament rebut i que tants joves tinguin dificultats per entendre el que llegeixen, tampoc no és una bona referència dels seus mestres. Ara bé, cal afegir que la quota de responsabilitat dels pares en l’educació dels fills és baixa, i en aquestes circumstàncies ni el millor mestre del món pot adreçar a l’escola el que es torça a casa. Resumint: ¿no creieu que manquen docents vocacionals i amb menys ànima de funcionari; però, sobretot, pares educadors que complementin la tasca dels mestres?     

dimecres, 12 de setembre de 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL TABÚ DE LA SECESSIÓ


            Després del cop de puny a la taula d’ahir, res tornarà a ser igual. Però no entre Catalunya i Espanya, sinó entre la societat civil catalana - que va organitzar amb tanta contundència com civisme, la primera manifestació secessionista que algú ha tingut els nassos de treure al carrer, des de la restauració de la democràcia -, i la classe política del nostre país. Al govern i a tot l’arc parlamentari, la coratjosa gent mobilitzada per l’assemblea nacional els hi han posat el llistó molt alt; tant, que quan es va pronunciar la paraula tabú “secessió”, sense mossegar-se la llengua, cap dels polítics experts en tirar pilotes fora o, per dir-ho clar, en fer la puta i la ramoneta, va fer cap ganyota ni mal gest. Al contrari, tot varen ser petons i abraçades, encara que més d’un ha passat mala nit per culpa del gripau que es va tenir d’empassar, si us plau per força. Les relacions dels catalans amb Espanya ja no podien empitjorar més del que estaven; en canvi, després de la manifestació el poble a la recerca de líders respectables ha penjat a la teulada dels seus actuals representants polítics una patata calenta: han de moure fitxa!

            Una vegada definit el repte, amb l’aval de la borratxera de gent que va manifestar-se en favor de la secessió, el govern haurà de gestionar molt bé quins passos s’han de donar per començar a posar fil a l’agulla, procurant fer-ho amb transparència i diligència i no deixant-se arrossegar per la impaciència dels més radicals per acabar en un carreró sense sortida, enlloc de en una societat més rica i més justa. Els organitzadors de la marxa l’han encertada del tot, dirigint-se a les nacions europees en la seva pròpia llengua, no per pidolar caritat i amor, sinó per reivindicar un pedigrí nacional més antic que el de la mateixa Espanya. Només s’han de lamentar de la Diada estirabots com la crema de banderes al Fossar de les Moreres- espanyola i francesa - per part de “patriotes” de pacotilla que comencen per no donar la cara. Els independentistes de veritat haurien de començar a controlar aquestes fantasmades, perquè Catalunya no ens pot permetre imatges emmascarin la valent i honesta voluntat del poble que ahir es va tirar al carrer pacíficament i a cara descoberta.