CARTA AL VENT
La única cosa que no se
li pot perdonar a un polític, és el cinisme. Ho va dir en Felipe Gonzàlez, a
principis dels vuitanta; potser mirant-se al mirall. M’ha vingut a la memòria
l’estirabot després d’empassar-me aquesta setmana uns quants exemples de
cinisme polític, que fan caure d’esquena: l’estira i arronsa sobre si prorrogar
o no l’almoina de 400 euros als pobres desgraciats que s’han quedat a la
fresca; deixant podrir perillosament la política penitenciaria, respecte dels
presos etarres; contemplant les sessions d’investigació sobre irregularitats en
la tramitació d’EROS, al Parlament andalús; sent testimoni dels barroers
retrets que s’intercanvien els polítics catalans a compte de la Diada i, per acabar, la
propera inauguració d’aquest vergonyós cementiri de porqueria que serà el “banc
dolent”... Per les mateixes dades que en Felipe feia aquella confessió que us
deia al principi, un altre gran cínic, l’Adolfo Suarez, és mullava un xic més:
“en política has d’estar acostumat a moure’t entre la merda, i la única cosa
que importa és no embrutar-t’hi”.
Si hi ha una pràctica
política que, a la meva manera de veure, es pot considerar cínica sense pal·liatius,
és aquella que juga amb la por, amb l’angoixa o amb la necessitat dels
ciutadans. Un paradigma clar d’aquesta definició en seria com s’ha portat
l’assumpte dels 400 euros - últim recurs dels que han esgotat la prestació
d’atur i que no tenen cap perspectiva de trobar feina, per molts cursets de
formació que els hi vulguin endinyar -, apurant fins el darrer moment la
decisió de la pròrroga i mofant-se del personal amb un exercici de
maquiavelisme que ni el príncep dels cínics hagués superat: apujar de quatre
rals l’import de la prestació, però retallant després dràsticament les
condicions per a acollir-s’hi. El cas és que ja hi tenen la mà trencada en això
d’una de calenta i una de freda: l’endemà mateix de prendre possessió del govern,
el malabarista gallec ocupant de la
Montcloa va apujar una misèria les pensions contributives, després
de d’haver passat dos anys al congelador socialista, i al cap de quatre dies va
retallar-ne el poder adquisitiu a cops de destral fiscal. Aquesta immensa
capacitat de cinisme il·lustrat fa molt de mal als que l’han de suportar indefensos
i acollonits. I sense pretendre caure en el pecat de la demagògia barata, potser
el cinisme dels que governen com governen, explicaria l’augment del nombre de suïcidis
que, només a Barcelona, ha crescut un 58%.
El cas de la política
penitenciaria que s’aplica als presos etarres, mantenint-los escampats quan més
lluny millor del país basc, en seria un altre exemple de política especulativa,
en aquest cas inclús contraria a Dret. Però portada fins al límit, com la setmana
passada amb el cas de l’engarjolat malalt terminal, és un exercici de ruleta russa
que podia esclafar, en un sol instant, tots els passos endavant que s’han fet
en el desmantellament del polvorí terrorista. Tanmateix, tota aquesta parafernàlia
entorn a la creació d’un “banc dolent” és la representació més genuïna d’un
espectacle - que s’ha repetit a la història moltes vegades i en el qual, com
uns mesells, els ciutadans fan el paper de figurants -, que se’n diu “fotre’s
del mort i de qui el vetlla”. Si això del banc dolent – per cert, als gestors
els seleccionaran entre l’escòria de la professió, per estar “a la page” o entre
els empleats honestos? -, vol dir que serà el dipòsit on s’enterraran tots els
residus tòxics que han quedat després d’esclatar la bombolla del totxo - amortitzats
amb el calè del rescat europeu - ¿a partir de l’endemà d’aquest “enterro civil”
semblant als de l’època de l’estraperlo, els bancs desintoxicats tornaran a fer
de bancs bons i obriran l’aixeta del crèdit perquè el creixement econòmic de la
mà del consum arranqui d’una punyetera vegada? No vull ni imaginar-me la cara
de cínics que se’ls hi posaria als que poden contestar aquesta innocent pregunta
si caiguessin tan baix, en la seva escala de valors, com per llegir aquest comentari.
Però el que no acabo de
pair és la quantitat de cinisme que a mig mes de la Diada , els principals
dirigents polítics de casa són capaços de destil·lar cada vegada que obren la
boca. Amb unes poques i comptades excepcions, tot s’ha de dir, que almenys
palesen que no tota l’ètica s’ha llençat a la bassa. A què treu cap tota aquesta
falsa polèmica, sobre si el president ha d’encapçalar o no la manifestació
reivindicativa? No ens hem cansat d’escoltar declaracions en el sentit que ja
n’hi ha prou d’espoli fiscal i que ha arribat el moment de caixa o faixa? Doncs
no perdem el temps amagant l’ou cínicament, a l’hora de portar a la pràctica la
teoria. Perquè els de Madrid acabessin baixant del burro, tant el president de la Generalitat com la resta
de presidents dels organismes públics i de les entitats emblemàtiques de la societat
civil, incloses la patronal i la banca, haurien de desfilar plegats darrera la
mateixa pancarta: pacte fiscal demà i engegar el procés per a la independència
política demà passat. Seria cínic voler expressar d’una altra manera el sentiment
d’una ciutadania, que comença a estar-ne cansada de segons quins numerets.
Finalment, si voleu
fer-vos un fart de riure a costa del cinisme dels polítics, mireu-vos en
directe les esperpèntiques sessions de la comissió d’investigació andalusa sobre
el tema dels EROS: polítics de segona i tercera fila negant-se a declarar, però
vomitant sobre el ventilador perquè la porqueria esquitxi polítics de primera categoria
que amaguen el cap sota l’ala. Si seguiu el meu consell i us fixeu amb el posat
d’aquella genteta quan declaren, contemplareu la imatge del cinisme més descarnat.
I entendreu perquè aquell altre gran cínic d’en Voltaire es preguntava: què és
la política sinó l’art de mentir? En Mingote, un dels molts dies que afinava la
punteria la va clavar: “el cinisme polític consisteix en voler les mateixes
coses, però sense posar-se mai d’acord”. I és que ja us ho he dit, m’estimo
molt la política i els polítics, si no fos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada