Follow by Email

divendres, 31 d’agost de 2012

SE'N FA MASSA ESCUDELLA DEL QUÈ GUANYEN ELS POLÍTICS?


CARTA AL VENT

Cada dos per tres surten a la palestra els ingressos coneguts dels que viuen a l’ombra de la política, i gairebé sempre hi ha alguna xarnera que grinyola i que fa arrufar el nas de la gent que, amb tot això de la crisi, ho passa magra. Ahir eren les dietes de ses senyories diputats i senadors de províncies, amb una o vàries cases parades a Madrid, i que seguien cobrant el viàtic de 1.800 euros mensuals – una borratxera, en opinió dels mileuristes – com a compensació per a pagar l’allotjament a la capital. En plena canícula, potser per allò de recórrer al calaix de sastre quan les redaccions dels diaris van justes de xeixa fresca, varis mitjans publicaren sengles reportatges analitzant i comparant el cost dels polítics i del seu entorn, recalcant que cansats de les retallades un de cada quatre ciutadans, segons la darrera enquesta del CIS, troba deshonest el balanç de sous generosos, d’amics alliberats, d’assessors personals i de cotxes oficials. No parlem de les xafarderies que s’arrosseguen per la claveguera de les xarxes socials, en un aiguabarreig tèrbol de denúncies certes i de simples calumnies interessades. I, per si no ni hagués prou d’escudella, va i es depenja un diputat gallec dient que les passa morades cobrant “només” cinc mil i escaig d’euros al mes. Encara que el Padrí li fes demanar excuses immediatament, el mal ja estava fet.

Com a conseqüència d’aquest safareig recurrent, vulguis o no, es contribueix a descolorir el concepte de democràcia, encara que això, francament, ningú ho voldrà reconèixer; entre d’altres raons perquè la classe política - els aparells dels partits, llevat comptades excepcions – tenen clar que s’ha de mantenir l’aparador peti qui peti. I que consti que el que enterboleix el panorama no són les murmuracions per si mateixes, sinó la càrrega de profunditat que determinades paraules i, sobretot, el tarannà dels propis polítics, enceba. Per això seria desitjable aconseguir la regeneració de la política, en majúscules. Una regeneració que de ben segur podria començar, senzillament, per dissipar qualsevol dubte respecte del principi que els polítics només treballen, a plena dedicació, pel bé del poble. I que tothom embolicat en política es desempallegui, si és el cas, del rei que porta al cos i, per tant, no practiqui per sistema la mala costum de girar la cara i de ni escoltar els arguments dels que no són de la mateixa corda, quan la raó de la democràcia és que parlant la gent s’entengui i no es tiri els plats pel cap.

Potser, perquè molts de polítics s’han preocupat més de rifar-se la patent de demòcrates, que no pas de desenvolupar la democràcia, al llarg dels anys se n’ha gaudit tan poc d’aquest invent. Les picabaralles constants i la mala maror, per desgràcia, no són patrimoni només dels polítics de casa nostra; també a tot arreu la crispació ha substituït la discussió enraonada i estar a l’oposició, sigui del color que sigui, sembla que doni dret a destorbar més que no pas a fiscalitzar constructivament l’acció de govern. Però ni la democràcia en general, ni aquest país, en particular tiraran endavant malgastant  energies en veure qui sap tocar millor el botet als adversaris polítics. Lamentablement, encara n’hi ha molts que confonen democràcia amb carnaval, i pensen que en política tot s’hi val, començant per viure bé a la seva esquena. I malgrat amb la llei de la transparència semblava que tot quedaria endreçat, la sospita que els polítics amaguen l’ou tant com poden, encara supera la bona fe dels que voldrien creure que tot està net com una patena. I és que el degoteig de notícies d’entremaliadures innocents o de corrupcions en tota regla, no ajuda pas a aixecar la boira.

Quan els ciutadans s’enfurismen i clamen per l’abolició del Senat, de les Diputacions o de les Autonomies de torna, ho fan simplement perquè estan farts de pagar la festa amb els seus impostos, mentre els polítics els hi desmunten peça a peça el mecano de l’estat del benestar. No sé fins a quin punt és possible determinar quan un poble s’ha ennuegat de pressió fiscal i de mala administració; però, el que sí es pot detectar fàcilment és quan els seus ciutadans comencen a estar-ne tips de ser cornuts i pagar el beure. En principi, no hi hauria d’haver cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació, ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat la capacitat de fer-ho. Però avui tenim a l’escenari un poble on la paciència ha tocat fons, enmig d’una crisi que cada dia s’enforteix més.

És aleshores quan el ciutadà passa comptes i veu que, pel que paga està mal atès i acaba preguntant-se a crits: on van a parar els meus impostos? En aquest estat de crispació i de desesperació no és recomanable que se li vagi refregant pel nas el que guanyen uns polítics que la televisió mostra perdent el temps en debats surrealistes, que no tracten dels problemes que es ventilen al carrer, o en comissions masoquistes que enlloc d’investigar només serveixen per tapar-se les vergonyes uns als altres després d’arrancar-se mútuament la pell a tires, sense arribar mai a cap conclusió que serveixi de res. I és que la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar, amb més o menys raó, les retribucions dels polítics, sinó en verificar que aquests treballin realment pel poble, tocant de peus a terra i deixant-se de romanços, i que la seva feina es mereixi el sou que cobren. 

divendres, 24 d’agost de 2012

M'ESTIMO LA POLÍTICA I ELS POLÍTICS, SI NO FOS


CARTA AL VENT

            La única cosa que no se li pot perdonar a un polític, és el cinisme. Ho va dir en Felipe Gonzàlez, a principis dels vuitanta; potser mirant-se al mirall. M’ha vingut a la memòria l’estirabot després d’empassar-me aquesta setmana uns quants exemples de cinisme polític, que fan caure d’esquena: l’estira i arronsa sobre si prorrogar o no l’almoina de 400 euros als pobres desgraciats que s’han quedat a la fresca; deixant podrir perillosament la política penitenciaria, respecte dels presos etarres; contemplant les sessions d’investigació sobre irregularitats en la tramitació d’EROS, al Parlament andalús; sent testimoni dels barroers retrets que s’intercanvien els polítics catalans a compte de la Diada i, per acabar, la propera inauguració d’aquest vergonyós cementiri de porqueria que serà el “banc dolent”... Per les mateixes dades que en Felipe feia aquella confessió que us deia al principi, un altre gran cínic, l’Adolfo Suarez, és mullava un xic més: “en política has d’estar acostumat a moure’t entre la merda, i la única cosa que importa és no embrutar-t’hi”.

            Si hi ha una pràctica política que, a la meva manera de veure, es pot considerar cínica sense pal·liatius, és aquella que juga amb la por, amb l’angoixa o amb la necessitat dels ciutadans. Un paradigma clar d’aquesta definició en seria com s’ha portat l’assumpte dels 400 euros - últim recurs dels que han esgotat la prestació d’atur i que no tenen cap perspectiva de trobar feina, per molts cursets de formació que els hi vulguin endinyar -, apurant fins el darrer moment la decisió de la pròrroga i mofant-se del personal amb un exercici de maquiavelisme que ni el príncep dels cínics hagués superat: apujar de quatre rals l’import de la prestació, però retallant després dràsticament les condicions per a acollir-s’hi. El cas és que ja hi tenen la mà trencada en això d’una de calenta i una de freda: l’endemà mateix de prendre possessió del govern, el malabarista gallec ocupant de la Montcloa va apujar una misèria les pensions contributives, després de d’haver passat dos anys al congelador socialista, i al cap de quatre dies va retallar-ne el poder adquisitiu a cops de destral fiscal. Aquesta immensa capacitat de cinisme il·lustrat fa molt de mal als que l’han de suportar indefensos i acollonits. I sense pretendre caure en el pecat de la demagògia barata, potser el cinisme dels que governen com governen, explicaria l’augment del nombre de suïcidis que, només a Barcelona, ha crescut un 58%.

            El cas de la política penitenciaria que s’aplica als presos etarres, mantenint-los escampats quan més lluny millor del país basc, en seria un altre exemple de política especulativa, en aquest cas inclús contraria a Dret. Però portada fins al límit, com la setmana passada amb el cas de l’engarjolat malalt terminal, és un exercici de ruleta russa que podia esclafar, en un sol instant, tots els passos endavant que s’han fet en el desmantellament del polvorí terrorista. Tanmateix, tota aquesta parafernàlia entorn a la creació d’un “banc dolent” és la representació més genuïna d’un espectacle - que s’ha repetit a la història moltes vegades i en el qual, com uns mesells, els ciutadans fan el paper de figurants -, que se’n diu “fotre’s del mort i de qui el vetlla”. Si això del banc dolent – per cert, als gestors els seleccionaran entre l’escòria de la professió, per estar “a la page” o entre els empleats honestos? -, vol dir que serà el dipòsit on s’enterraran tots els residus tòxics que han quedat després d’esclatar la bombolla del totxo - amortitzats amb el calè del rescat europeu - ¿a partir de l’endemà d’aquest “enterro civil” semblant als de l’època de l’estraperlo, els bancs desintoxicats tornaran a fer de bancs bons i obriran l’aixeta del crèdit perquè el creixement econòmic de la mà del consum arranqui d’una punyetera vegada? No vull ni imaginar-me la cara de cínics que se’ls hi posaria als que poden contestar aquesta innocent pregunta si caiguessin tan baix, en la seva escala de valors, com per llegir aquest comentari.

            Però el que no acabo de pair és la quantitat de cinisme que a mig mes de la Diada, els principals dirigents polítics de casa són capaços de destil·lar cada vegada que obren la boca. Amb unes poques i comptades excepcions, tot s’ha de dir, que almenys palesen que no tota l’ètica s’ha llençat a la bassa. A què treu cap tota aquesta falsa polèmica, sobre si el president ha d’encapçalar o no la manifestació reivindicativa? No ens hem cansat d’escoltar declaracions en el sentit que ja n’hi ha prou d’espoli fiscal i que ha arribat el moment de caixa o faixa? Doncs no perdem el temps amagant l’ou cínicament, a l’hora de portar a la pràctica la teoria. Perquè els de Madrid acabessin baixant del burro, tant el president de la Generalitat com la resta de presidents dels organismes públics i de les entitats emblemàtiques de la societat civil, incloses la patronal i la banca, haurien de desfilar plegats darrera la mateixa pancarta: pacte fiscal demà i engegar el procés per a la independència política demà passat. Seria cínic voler expressar d’una altra manera el sentiment d’una ciutadania, que comença a estar-ne cansada de segons quins numerets.

            Finalment, si voleu fer-vos un fart de riure a costa del cinisme dels polítics, mireu-vos en directe les esperpèntiques sessions de la comissió d’investigació andalusa sobre el tema dels EROS: polítics de segona i tercera fila negant-se a declarar, però vomitant sobre el ventilador perquè la porqueria esquitxi polítics de primera categoria que amaguen el cap sota l’ala. Si seguiu el meu consell i us fixeu amb el posat d’aquella genteta quan declaren, contemplareu la imatge del cinisme més descarnat. I entendreu perquè aquell altre gran cínic d’en Voltaire es preguntava: què és la política sinó l’art de mentir? En Mingote, un dels molts dies que afinava la punteria la va clavar: “el cinisme polític consisteix en voler les mateixes coses, però sense posar-se mai d’acord”. I és que ja us ho he dit, m’estimo molt la política i els polítics, si no fos...          

divendres, 10 d’agost de 2012

ELS RESCATS NO SÓN BONS PER NINGÚ


CARTA AL VENT

Parlem del rescat de la nostra economia com si fos la cosa més natural del món, potser perquè pensem que un cop Europa ens conquisti tot seran flors i violes? I si Europa no ens fa de dida, sinó més aviat de carceller o segons com de botxí? Si algú en té dubtes que això pugui passar, que faci una volta per Grècia o per Portugal i veurà el pa que s’hi dona. Ells també s’ho creien, que posant-se en mans dels amics i socis del nord els problemes se’ls hi haurien acabat, però quan han vist on s’havien ficat i que ja no tenien ni la llibertat de fer-se endarrere, la primera reacció fou tirar-se al carrer a cremar-ho tot. Però d’aquesta manera tampoc no se n’han sortit, perquè la bota que els esclafa no els deixa ni respirar, i aquestes esbravades puntuals se’ls hi permeten perquè després de les protestes queden baldats i sense el poc bleix que els hi quedava. I és que un “rescat” en termes econòmics no té res a veure amb un romàntic “salvament per amistat”, ni molt menys es tracta d’una segona edició del pla Marshall. Rescatar un país, segons la doctrina imperant a l’eurozona, vol dir capar-li tota la capacitat de decidir, en endavant, com organitzar-se la vida en tots els sentits, prioritzant només la devolució del deute sobre qualsevol altre caprici, inclosa la reactivació econòmica o el benestar de les persones. Per molt que ens vulgui daurar la píndola el gallec inquilí de la Montcloa i la seva camarilla, els rescats no són ni tous ni durs, simplement són rescats de merda i prou.

 Un rescat, doncs, és dolent per definició? Evidentment que com en tot, no es pot generalitzar i allò que se’ls hi posa bé a uns, a d’altres els recargola de mal de ventre. No obstant això, si quan es parla del rescat d’Espanya la borsa s’enfila com boja i la prima de risc fa la farina blana, vet-aquí un indici clar de a qui beneficia i a qui perjudica la mesura. No cal donar-hi gaires voltes. Un rescat, en teoria, serveix perquè un país entrampat pugui tornar als creditors el préstec i els interessos amb certa comoditat, però la cosa ja no és tant enraonada si resulta que qui rescata són els mateixos a qui es devien els quartos; per tant, com que els nostres prestamistes d’ahir i els rescatadors d’avui ni són imbècils ni germanetes de la caritat, ens han de collar fort per fer-hi negoci, imposant unes condicions que podrem complir a venciment, ni que ens toqui la rifa. I dintre de quatre dies ja hi tornarem a ser amb la cançó enfadosa de sempre: cal retallar més la despesa per tal d’eixugar la nova remesa de deute. Que exagero, potser em direu? Emmirallem-nos amb Grècia: els hi varen perdonar el 50% del seu gep mitjançant una quita a la desesperada, i al cap de quatre dies ja tornaven a estar amb l’aigua al coll; i quan els oracles del FMI, donant voltes com voltors vetllant la presa, els “amics” europeus no saben fer altra cosa que  receptar-los un 30% més de retallada de les pensions i l’acomiadament no sé quants funcionaris, per fer les paus fins demà passat. No, la medecina del rescat és amarga i de molt mal empassar; però, a més a més de no curar, deixa el malalt amb la pell i l’os per lluitar contra l’agonia.

M’agradaria equivocar-me, però em sembla que encara tindrem una altra sorpresa, molt més difícil de pair: malgrat es vulgui donar la impressió que el rescat ja està dat i beneït, a mi em fa l’efecte que el més calent està a l’aigüera per falta de finançament. Ja sé que el que jo pensi té una credibilitat relativa o cap, si voleu; però, reflexioneu-hi en el que us diré: els ciutadans dels països rics del nord – Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, etc – no volen que ni un euro més dels seus estalvis pagui la fallida dels països malbaratadors del sud. És possible que tinguin certa raó sentint-se estafats i un xic cornuts, després de pagar durant anys el beure i les festes del sud inconscient, mentre ells pencaven i estalviaven. Perquè el quid de la qüestió és ni més ni menys aquest: el nord ric i auster se n’ha afartat d’abocar diners al pou sense fons d’un sud amb les mans foradades; un tipus de greuge que no ens hauria de venir de nou als catalans, ja que són els mateixos arguments que fem servir per exigir a Madrid un pacte fiscal. I els dirigents del govern central, des del somiatruites d’en Zapatero fins al fanfarró d’en Rajoy, no han ajudat a guanyar amics a Europa, sinó que més aviat han aixafat algun ull de poll. I, enmig d’aquest panorama, els esforços sensats dels catalans per a desmarcar-se dels xarons polítics espanyols, serveixen de ben poc per convèncer Europa que el sud no comença després dels Pirineus.

Perquè aquesta és una altra: un cop rescatats, els amics europeus veuran de bon ull la nostra emancipació d’Espanya? Una cosa és que t’escoltin, una altra que t’entenguin però, el que importa dels amics és que estiguin disposats a trencar-se la cara per tu. Els interessos i les conveniències pesen molt més que els sentimentalismes, en aquesta vella Europa dels mercaders. No ens hauria de venir de nou, perquè la història n’està plena d’exemples d’il·lustres caragirats. Ara bé, si l’alternativa és oposar-nos al rescat, anteposant els interessos de les persones als interessos del deute, només es pot plantar cara a Europa anant tots colze contra colze, però això és tan poc probable que passi, com que demà nevi a Manresa. Estant amb l’aigua al coll, ara seria el moment idoni d’un govern democràtic de concentració nacional, per salvar alguna cosa més que els mobles. Però tot indica que no serà així, ans tot al contrari, i si us plau per força ens deixarem rescatar, i com xaiets anirem renegant camí de l’escorxador. I potser no, potser alguns il·lusos encara fins i tot els en donaran les gràcies als rescatadors.        

divendres, 3 d’agost de 2012

EL CAS DE L'ACTA DEL DIPUTAT MARAGALL


CARTA AL VENT

El parlamentari Ernest Maragall no va seguir les instruccions del seu cap de files al parlament de Catalunya, i va votar en contra del que manava el seu partit. I, a les poques hores, va explicar a bastament que no havia estat una errada tècnica, sinó que havia premut el botó que no tocava en ple ús de raó, i sense cap mena de coacció. Aquest exercici de la democràcia pura i no de la tèrbola disciplina de partit, va esverar el galliner socialista, i en una surrealista estratagema dialèctica - que podria encapçalar el llistat dels exemples d’hipocresia política més fastigosos -, li volgueren ensenyar honestedat al diputat honest, reclamant-li que fos conseqüent amb les seves idees i que plegués la paradeta i se n’anés a vendre l’article a un altre barri.
Als que ens ho mirem tot plegat des d’una certa distància, ens sembla que els idearis dels partits no són els que estan en joc en aquesta mena de estires i afluixes, sinó que més aviat els principis tenen una importància relativa, al costat de les conveniències. Que el senyor Maragall tingui idees esbiaixades, els del seu partit es veu que podrien àdhuc deixar-li passar, sempre que respectés les conveniències i les formes; però ell pensa que comportar-se d’aquesta manera cantaria tant, que per higiene democràtica i tranquil·litat de consciència, no s’ho pot permetre. I després d’aquesta marraneria, és quan els barons del partit - que segons l’inefable Felipe Gonzalez arrossega més de cent anys d’honradesa - li reclamen al diputat la seva acta.

Una reacció tan escandalosa com aquesta – que, per cert, no és la primera ni serà la darrera que veiem - palesa que els anomenats “aparells dels partits” no estan per punyetes a l’hora d’imposar una disciplina de ferro als seus militants, sobretot si tenen algun càrrec. I això passa perquè els manuals d’instruccions d’una organització política, sense a penes excepcions, parteixen de la base que tots els càrrecs interns o públics són propietat de l’aparell del partit, que és qui ha decidit en un moment donat a qui es tenien d’arrendar. Potser em direu que això no és ben bé així, almenys pel que fa als càrrecs electes. I jo us replicaré, amb tot respecte, que no us ho penseu pas: que mentre no es vagi a les eleccions amb llistes obertes, tothom que figura en una llista tancada ha hagut de passar pel sedàs de l’aparell, i qui no està prou domesticat a criteri dels seleccionadors no passa la prova. Oimés si es tracta d’algú amb antecedents de no fer la farina blana; aquest ja està condemnat a l’ostracisme o a presentar-se en posicions tan endarrerides, que només té la possibilitat d’escalfar banqueta en un lloc més o menys decoratiu. Els aparells dels partits són implacables i insubornables, la majoria de les vegades integrats per alumnes avantatjats d’un tal Maquiavel.

Dit això, en un exercici d’enunciar sense embuts el punt febre de la majoria de partits polítics, la conclusió principal que se’n desprèn és evident: ser diputat imprimeix caràcter i, en opinió de l’aparell, des del moment que es guanya l’escó el diputat electe deixa de pertànyer als que l’han votat i, per tant, ha de prioritzar les lleialtats, tenint clar que no es pot servir a tres senyor a l’hora: al partit, als votants i a les pròpies conviccions. Uns de seguida s’hi amollen a aquestes exigències, però d’altres s’hi senten incòmodes i, de tant en tant, se’ls hi escapen rampells de sinceritat. El diputat Maragall és un dels més mesells en pensar que es pot ser fidel a l’ideari genèric d’un partit, sense passar per l’adreçador de les seves estratègies polítiques de conveniència. Per a no fixar-nos només amb les males pràctiques dels seus correligionaris, fa quatre dies a un diputat popular asturià també se li demana l’acta perquè en el litigi sagnant del govern amb els miners, va escollir donar la cara pels seus votants i no pel partit que pretén esborrar-los del mapa industrial.

La pregunta és: les rebequeries del diputat Maragall o d’aquest altre representant asturià van el contra de la doctrina identitària dels seus respectius partits? Jo diria que de cap de les maneres: el que posen en qüestió és simplement l’oportunitat d’una tàctica política determinada. En el cas d’en Maragall, si s’ha de dir prou o no a l’espoli fiscal de Catalunya. No s’està discutint l’essència de l’ideari socialista en aquesta discrepància puntual i un diputat hauria de tenir la independència suficient per opinar sobre la tàctica i, per respecte als interessos dels seus votants concrets, votar-hi en contra, si cal. Però això no serà realitat mentre l’elector no pugui votar directament el nom de la persona que li mereixi més confiança d’entre un ventall de possibles candidats que li avala el seu partit, enlloc de fer confiança en bloc als components d’una llista tancada.

Al diputat Maragall li volen fer veure que ha de tornar l’acta perquè la roba bruta es renta a casa, i que és una deslleialtat manifesta escampar la mala maror per la plaça del poble. El diputat diu que d’aquesta aigua no en beurà, i l’aparell respon que no té pressa, que ja en parlarem tornant de vacances. I és que els aparells confien que, de moment, tenen la paella pel mànec...