divendres, 6 de juliol del 2012

LA CORTINA DE FUM DELS HORARIS COMERCIALS


CARTA AL VENT

És que no tenim res més a fer que tirar-nos els plats pel cap discutint, en plena agonia del consum per culpa de les dietes d’austeritat, si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, fem-nos-ho mirar! I encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial. Amb aquesta que ara es proposa, de reformes del comerç ja en portem la tira, i per més vergonya moltes no han coincidit amb un canvi de truita política, sinó que en una mateixa legislatura si canvia el ministre, el nou vol deixar la seva empremta i es treu de la màniga la seva partitura particular, perquè com diuen els castellans castissos, a aquest país “cada maestrillo tiene su librillo”.

El que passa és que no sempre que es canvia la solfa és per millorar la sinfonia, sinó que la majoria de vegades, enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats. El cas és, pel que fa a la regulació del comerç, que sempre hi ha un sector que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Ja sé aquesta característica reformista no és exclusiva de la política comercial, sinó que també la pateixen els rams de la cultura, de l’educació, de la justícia, de la sanitat o del món industrial, que per cert en menys d’una dècada ha vist parir més d’una dotzena de “reformes laborals definitives”, sense que cap hagi resolt la taxa d’atur, ni l’absentisme, ni la productivitat. I és que les reformes sempre es queden curtes per uns o es passen de rosca, per altres.

Els polítics que les apadrinen, suposo que prou voldrien que cada reforma fos com un vestit a mida, i que tothom s’hi sentís còmode; perquè no crec hi hagi ningú tan mesell com per dedicar-se a fer entrar els claus per la cabota, sistemàticament. I és llei de vida que el que va bé per uns, toca la pera a uns altres. Inclús a l’hora de posar-se d’acord sobre qüestions tan poc susceptibles, en principi, de discrepància com por ser una ordenança de civisme, es fa palès que la regulació dels comportaments ciutadans per evitar que la llibertat es converteixi en llibertinatge, no tothom l’entén de la mateixa manera. Fins al punt que el que per uns no passa de ser el foment de la convivència basada en el sentit comú, per altres ratlla gairebé la repressió ilustrada. Doncs, no és estrany que en un sector com el del comerç, on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, interessos, cada vegada que es retoca alguna norma saltin espurnes.

El que ens hauríem de preguntar és si realment les reformes responen a necessitats o, simplement, consisteixen en cortines de fum hàbilment administrades per entretenir el personal i que es distregui d’altres cabòries. A priori, podríem arribar a aquesta conclusió, però no és així quan deixem de banda les qüestions de detall de la reforma que sigui, i ens endinsem en les qüestions de fons. Aleshores ens solem adonar, llevat de comptades excepcions, que hi ha interessos creats, interessos de grups de pressió més o menys organitzats, interessos, en definitiva, dels grans per cruspir-se els petits. És el que passa, per exemple, amb aquest intent del govern espanyol de reobrir el debat sobre els horaris comercials i definir les zones turístiques de barra lliure. En el rerefons d’aquestes preteses mesures liberalitzadores, no es pot dir que hi hagi un intent descarat d’afavorir les grans superfícies i de perjudicar els petits botiguers, però el resultat de l’aplicació d’aquesta reforma seria precisament aquest. I d’aquí plora la criatura.

La legislació europea del comerç obliga que els establiments comercials només s’han de sotmetre a requisits que siguin necessaris, proporcionats i no discriminatoris. I a poca cosa més. De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, s’havia de recórrer a l’intercanvi. Avui tot plegat ha evolucionat molt i des del culte al consumisme global, tots els governs d’arreu escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les entenguin com puguin amb les rufagades i la mala mar. Potser seria massa agosarat demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat?  Potser sí ens passaríem una mica, però seria just.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada