EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA

EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA

CARTA AL VENT

            Veient el sainet diari que ens escenifiquen els incompetents i desnerits actors de la companyia titular al Teatre Nacional d’aquest país, el més saludable per a no perdre el nord i els estreps seria plantar-los amb la paraula a la boca. No es mereixen ni una engruna de la nostra atenció ni molt menys, encara, una unça de la nostra confiança. I el problema no és el recanvi, com ens volen fer creure per a fer-nos-en desdir de donar-los una bona cossa al cul, sinó que no podem pas - sense córrer el perill d’acabar sent carn de psiquiàtric o candidats al suïcidi si els mantenim dalt de l’escenari - permetre que ens consumeixin l’esperit i el senderi amb les seves parides. El més sensat per tant, de ben segur, seria plantar-los i que s’ho facin; però tampoc no s’arreglaria res amb aquesta actitud de dignitat. El quid de la qüestió és que els espectadors no podem dimitir de la nostra condició de ciutadans amb l’excusa que els actors-dirigents no ho facin, sinó que el que potser cal és que ens plantegem, com a espectadors-ciutadans,  pujar a l’escenari i fotre’ls fora a aquests mals còmics d’una revolada.

            El que més dol de l’espectacle diari no és que els actors siguin dolents, sinó que no se sàpiguen el guió i, sobretot, que ens facin passar vergonya perquè sembla que no els importa ser la riota de tothom, mentre no se’ls faci plegar. Si els hi agrada fer el ximple, que ho facin a casa seva, tancats al quarto de bany, però que no ens vulguin entretenir abaixant-se els pantalons en públic cada dos per tres, tot i desmentint-ho quan els testimonis es compten a centenars. O sigui, que aquests actors tan maldestres, a més de ser-ho en grau superlatiu, és deuen pensar que els espectadors són tan cretins que s’ho empassen tot. De manera que si bé el cop de porta als nassos estaria més que justificat, no podem ni plantejar-nos-ho en serio sense decidir-nos a donar el següent pas: canviar el repertori tronat i llardós d’uns fastigosos i avorrits actors de repartiment per textos frescos, engrescadors, planers i entenedors que ens faci trempar amb una mica d’esperança i d’il·lusió. Potser, inclús, a part de recuperar el somriure, l’autoestima i el sentit comú, l’espectacle el podrem gaudir a més bon preu.

            És a dir, que no ens sortiria a compte engegar-los a dida i anar-nos-en a passejar tranquil·lament a la muntanya, passant dels sainets diaris d’aquesta trepa. Cal implicar-s’hi en la neteja i no deixar racons amagats als armaris o dessota les catifes. Si s’ha de fer net, cal fer-ho a fons. Al cap i a la fi, som més que no pas ells i per poc considerats que ens tinguin, a la platea del teatre i fins i tot al galliner, hi podríem trobar personatges capaços de representar amb dignitat i seguretat històries molt més interessants que no pas les que pengen a la cartellera d’aquest Teatre Nacional per avui, per demà i per a la setmana vinent. I a més a més amb entrades a meitat de preu, com a mínim; ja que totes les companyies que fins ara s’han alternat a l’escenari ens han costat un ronyó i part de l’altre. I és que, a part del que guanyen, necessiten envoltar-se d’un reguitzell de secretaris, regidors, apuntadors, representants, ajudants personals, maquilladors, assessors i guardaespatlles, que més que una companyia de teatre sembla un exercit, entre quins elements, per cert, encara que sigui amb calçador hi han embotit familiars, amics i recomanats perquè, pobrets, no passin gana.

            Deixant-nos de conyes marineres, el que vull dir és que tenim mala peça al teler si els polítics professionals – perquè aquest és el paper que tenen reservat en una democràcia – no exerceixen sense embuts ni hipocresies com a representants del poble, enlloc de com a meritoris o titelles dels partits i de les “famílies” que els han col·locat a prop de la menjadora pública. El poble - o la societat civil millor dit - blasma d’uns dirigents que només saben parlar d’austeritat, de renuncies a drets adquirits, de taxes d’atur, d’utopies forassenyades, de resignar-se a l’empobriment com a penitència per haver estirat més el braç que la màniga, de primes de risc mogudes pels especuladors i de la necessitat imperiosa de rescatar la banca que ha estafat, escanyat i desnonat tothom que ha pogut, sense compassió, per tal de seguir repartint dividends a compte d’uns beneficis maquillats. Que pleguin d’una vegada!, però que el darrer no tanqui la porta, ja que el Teatre necessita airejar-se. La nova companyia, millor que durant una temporada no hi pensi en ocupar-lo: també es pot fer una bona representació des de la plaça pública.