Follow by Email

divendres, 22 de juny de 2012

ABSOLTES AL CATALÀ DE LA FRANJA, DES DE L'ARAGÓ ORIENTAL


CARTA AL VENT

Qui no té feina, gats pentina enlloc de dedicar-se a activitats més interessants, productives i prioritàries. En tot cas, com si els aragonesos no tinguessin d’altres maldecaps uns quants ceballuts s’entretenen embolicant la troca de la identitat cultural per treure’n redit polític. Potser si a alguns polítics els hi sobra tant de temps, que l’aprofitin per tornar a estudi i reciclar els seus coneixements per a no seguir posant-se de peus a la galleda, reivindicant bestieses tan colossals com una mena de denominació d’origen específica per al català que es parla a la Franja des de fa segles. Els que han tingut la boteruda idea de pretendre que els de Benavarri, Tamarit o Fraga no parlen català sinó “aragonès oriental”, no només s’han begut el poc enteniment que Déu els hi havia donat, sinó que tenen ganes de tocar-nos allò que no sona als veïns catalans, sabent de sobres que aquesta atzagaiada gratuïta a la llengua ens mortificarà i ens emprenyarà. D’això, al meu poble se’n diu provocar.

El que deuen ignorar aquests polítics aragonesos desvagats i els escolans d’amen que des del PP català els hi donen suport logístic i dialèctic, és que una llengua és allò que es parla espontàniament al carrer i als carrers de la Franja es parla català, encara que els de Fraga en diguin “fragatí”, els de Tamarit “tamarità” o els de Maella “maellà”. I per molt que, des de temps reculats, els sectors anticatalanistes s’hagin tret de la màniga el terme despectiu de “chapurriau”, la realitat és que a Albeida, Alcampell, Altorricón, Benabarre, Bonansa, Fraga, Cajigar, Tamarite, Beceite, Calaceite, La Fresneda, Penyarroya de Tastavins, Vallderrobres, Fayon, Maella i Mequinenza, per citar només uns quants municipis de la Franja, es parla català i no pas “aragonès oriental”, malgrat pertanyin administrativament a Osca, Terol o Saragossa.

És veritat que d’una nina en diuen munyeca o monya; que enlloc de fer tombarelles fan volteretes, candeletes, figuretes o volantins; que no posen la mà a la butxaca sinó a la botxaca, al boldó, al bossicó, a la faldriguera o a la borxaca; que no fan estrips sinó esgarros o sets, o que del nus en diguin nuc, nugo o nyugo. Aquest és un fenomen que es dona arreu de Catalunya i, a més a més, no és ni propi de les nostres contrades: a qualsevol país del món d’una mateixa cosa se’n pot dir diferent depenent de la comarca, del departament, del land o de la província on et trobes, sense que a ningú se li acudeixi la perversitat de posar en qüestió l’unitat de la llengua de que es tracti.

   Per aquesta raó, potser, tampoc cap lingüista no ha estat capaç d’explicar què és una llengua i què és un dialecte; doncs, d’una banda, qualsevol anàlisi de la realitat lingüística explicita una enorme variació – generalitzant molt, diguem-ne geogràfica, social o temporal –, a la qual correspon un conjunt d’àmbits d’ús perfectament establerts i, de l’altra, perquè quan ens movem en un territori com el format pels Països Catalans, per exemple, sense partir d’idees preconcebudes, hi ha un criteri gramatical en el sentit més ampli de l’expressió, que desacredita acadèmicament qualsevol temptació de defensar cap singularitat lingüística, en funció de la varietat específica local, com un fet determinant d’una discriminació positiva o directament d’una segregació per afeblir la llengua troncal, si no és que es té per ganes de fer la punyeta com va passar amb el sainet dels valencians, posant-se en evidència al intentar remarcar diferències inexistents amb el català.

Però malgrat els esforços dels sectors mes reaccionaris per aparentar rigor i serietat acadèmica, els mateixos que mai s’han preocupat de les llengües minoritàries, que de cop i volta els hi hagi entrat una mena de febrada per les “modalitats lingüístiques” del català, és simplement degut a que els hi fa nosa i que el voldrien veure trencat i esbocinat, des de les Illes al país valencià. Ara que remenen les cireres a tots aquests territoris fan mans i mànigues per potinejar políticament uns sentiments culturals arrelats entre els seus habitants, als quals per cert ni pregunten l’opinió sinó que directament imposen els seus criteris, en defensa de la llengua de l’imperi. Hi ha una lamentable definició de llengua - ben coneguda pels lingüistes, que s’atribueix a Max Weinreich - segons la qual una llengua és un dialecte amb un exercit al darrera. Em temo que la majoria dels que busquen tres peus al gat a la Franja, hi combreguen bastant amb aquesta manera de pensar. Almenys deixem-ho clar!

divendres, 15 de juny de 2012

EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA


EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA

CARTA AL VENT

            Veient el sainet diari que ens escenifiquen els incompetents i desnerits actors de la companyia titular al Teatre Nacional d’aquest país, el més saludable per a no perdre el nord i els estreps seria plantar-los amb la paraula a la boca. No es mereixen ni una engruna de la nostra atenció ni molt menys, encara, una unça de la nostra confiança. I el problema no és el recanvi, com ens volen fer creure per a fer-nos-en desdir de donar-los una bona cossa al cul, sinó que no podem pas - sense córrer el perill d’acabar sent carn de psiquiàtric o candidats al suïcidi si els mantenim dalt de l’escenari - permetre que ens consumeixin l’esperit i el senderi amb les seves parides. El més sensat per tant, de ben segur, seria plantar-los i que s’ho facin; però tampoc no s’arreglaria res amb aquesta actitud de dignitat. El quid de la qüestió és que els espectadors no podem dimitir de la nostra condició de ciutadans amb l’excusa que els actors-dirigents no ho facin, sinó que el que potser cal és que ens plantegem, com a espectadors-ciutadans,  pujar a l’escenari i fotre’ls fora a aquests mals còmics d’una revolada.

            El que més dol de l’espectacle diari no és que els actors siguin dolents, sinó que no se sàpiguen el guió i, sobretot, que ens facin passar vergonya perquè sembla que no els importa ser la riota de tothom, mentre no se’ls faci plegar. Si els hi agrada fer el ximple, que ho facin a casa seva, tancats al quarto de bany, però que no ens vulguin entretenir abaixant-se els pantalons en públic cada dos per tres, tot i desmentint-ho quan els testimonis es compten a centenars. O sigui, que aquests actors tan maldestres, a més de ser-ho en grau superlatiu, és deuen pensar que els espectadors són tan cretins que s’ho empassen tot. De manera que si bé el cop de porta als nassos estaria més que justificat, no podem ni plantejar-nos-ho en serio sense decidir-nos a donar el següent pas: canviar el repertori tronat i llardós d’uns fastigosos i avorrits actors de repartiment per textos frescos, engrescadors, planers i entenedors que ens faci trempar amb una mica d’esperança i d’il·lusió. Potser, inclús, a part de recuperar el somriure, l’autoestima i el sentit comú, l’espectacle el podrem gaudir a més bon preu.

            És a dir, que no ens sortiria a compte engegar-los a dida i anar-nos-en a passejar tranquil·lament a la muntanya, passant dels sainets diaris d’aquesta trepa. Cal implicar-s’hi en la neteja i no deixar racons amagats als armaris o dessota les catifes. Si s’ha de fer net, cal fer-ho a fons. Al cap i a la fi, som més que no pas ells i per poc considerats que ens tinguin, a la platea del teatre i fins i tot al galliner, hi podríem trobar personatges capaços de representar amb dignitat i seguretat històries molt més interessants que no pas les que pengen a la cartellera d’aquest Teatre Nacional per avui, per demà i per a la setmana vinent. I a més a més amb entrades a meitat de preu, com a mínim; ja que totes les companyies que fins ara s’han alternat a l’escenari ens han costat un ronyó i part de l’altre. I és que, a part del que guanyen, necessiten envoltar-se d’un reguitzell de secretaris, regidors, apuntadors, representants, ajudants personals, maquilladors, assessors i guardaespatlles, que més que una companyia de teatre sembla un exercit, entre quins elements, per cert, encara que sigui amb calçador hi han embotit familiars, amics i recomanats perquè, pobrets, no passin gana.

            Deixant-nos de conyes marineres, el que vull dir és que tenim mala peça al teler si els polítics professionals – perquè aquest és el paper que tenen reservat en una democràcia – no exerceixen sense embuts ni hipocresies com a representants del poble, enlloc de com a meritoris o titelles dels partits i de les “famílies” que els han col·locat a prop de la menjadora pública. El poble - o la societat civil millor dit - blasma d’uns dirigents que només saben parlar d’austeritat, de renuncies a drets adquirits, de taxes d’atur, d’utopies forassenyades, de resignar-se a l’empobriment com a penitència per haver estirat més el braç que la màniga, de primes de risc mogudes pels especuladors i de la necessitat imperiosa de rescatar la banca que ha estafat, escanyat i desnonat tothom que ha pogut, sense compassió, per tal de seguir repartint dividends a compte d’uns beneficis maquillats. Que pleguin d’una vegada!, però que el darrer no tanqui la porta, ja que el Teatre necessita airejar-se. La nova companyia, millor que durant una temporada no hi pensi en ocupar-lo: també es pot fer una bona representació des de la plaça pública.

divendres, 8 de juny de 2012

ACLARIM-HO D'UNA VEGADA, A QUINA EDAT TOCARÀ JUBILAR-SE?


CARTA AL VENT

            La decisió del nou president francès de derogar el decret que retardava l’edat de jubilació a França portarà cua. I la portarà perquè amb el decret que fixa de nou l’edat de jubilació als 60 anys, el senyor Hollande fa trampa: afecta a un limitat col·lectiu de treballadors que hagin acumulat 41 anys de cotització, té una clara motivació electoral – la setmana vinent toquen legislatives – i, finalment, és improbable que en el futur hi hagin moltes persones que tinguin la sort d’haver cotitzat tant anys com s’exigirà, per tenir dret a la pensió. Però, en canvi, estableix una fita reivindicativa on emmirallar-se altres països que ja tenien coll avall la doctrina impartida per Brussel·les els darrers anys, que no era altra que si no es reculava l’edat de jubilació, el sistema públic de pensions faria un pet com un aglà. Tot sembla indicar, doncs, que una vegada més, els pensionistes són utilitzats per conveniències polítiques, i hauria de quedar clar que la gent gran ja n’està tipa de brindis al sol.

            Com us deia, fins fa quatre dies asseguraven els encarcarats entesos en la matèria, posant cara de set jutges, que l’envelliment constant de la població faria insostenible a la llarga el grau de generositat dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les pensions contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari entre pensionistes i cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes previsions varen ser tan poc exigents que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar la impertinent senyora Merkel, que no pas per la ferma voluntat de garantir el sistema de protecció social, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava esgotat, i provocaria un desequilibri patrimonial creixent. Suècia, per exemple, en plena crisi dels 90, va optar per una idea desconcertant, al valorar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança l’havien dissenyat, era insostenible. Per aquesta raó, els suecs van definir amb decisió, tocant de peus a terra, un nou model mixt, raonable cop de timó al que també fan afegir-s’hi altres països del seu entorn. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per no perdre vots i no van entomar la situació amb visió d’Estat, que era el què tocava. La covardia dels polítics a l’hora de ser pragmàtics, per no perdre quotes de popularitat, és de jutjat de guàrdia. Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat. Si aquesta gent es pretén que disposin d’una vellesa passable s’ha de legislar des d’abans ahir, amb energia, una política de simultaneïtat de cotitzacions públiques i privades, a través de sistemes de capitalització individual que no facin dependre de l’equilibri entre jubilats i treballadors en actiu, el futur de les seves pensions.

            I no només cal que els joves d’avui prenguin consciència d’aquesta precarietat, sinó que s’ha de regular de forma valenta el sistema de fons de pensions, i legislar de passada mesures fiscals complementàries d’estímul. Però, sobretot, tant polítics com sindicalistes haurien de tenir el sentit de la responsabilitat suficient per no bescantar tant a la lleugera com s’ha fet en el passat la subscripció de fons de pensions, al·legant que era una maniobra per enriquir els bancs i les asseguradores. La demagògia serveix per fer bullir l’olla d’uns quants que viuen a l’esquena del poble, però mai ha afavorit els interessos dels ciutadans. I mentre això no ho tinguem clar, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons pel cap, en un espectacle deplorable. La maniobra electoral dels socialistes francesos és el que és, un brindis al sol, semblant a la supressió aquí de l’impost de successions. Però la demagògia calculada dels polítics ni arregla el present, ni molt menys el futur i, a més a més, dintre de quatre dies se l’hauran d’enfundar. No obstant això, mentrestant servirà per embadocar uns quants somiatruites que encara creuen que els nens venen de París i, a més a més, amb un pa sota l’aixella.      

divendres, 1 de juny de 2012

QUAN LA CLASSE MITJANA I LES INSTITUCIONS FAN L'ÀNEC, LA DEMOCRÀCIA GRINYOLA


CARTA AL VENT

            “Per saber d’on bufa el vent, no et cal escoltar l’home del temps”, cantava en Dylan als indignats de la seva època, que no estaven per empassar-se els dubtes ni les vacil·lacions dels seus governs. Mentre creix el populisme, empitjoren les condicions laborals i les llibertats, i cada vegada més gent ha de pensar com arribar a finals de mes, la principal institució d’un país que vulgui tirar endavant - la seva classe mitjana – no pot fer aigües per tot arreu, ja que si s’ensorra es desbocarà la desafecció ciutadana envers la democràcia. Enmig d’una crisi econòmica esfereïdora i amb una classe política allunyada de les inquietuds de la gent, pinten bastos si els ciutadans que configuren la part més important de la societat, i que tiben del carro en totes les economies emergents, amaguen el cap sota l’ala o directament es fan l’haraquiri, cansats que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta.

            He escrit que la institució que fa rutllar un país és la seva classe mitjana, i no ha estat cap lapsus ni exageració. La gent que nodreix la classe mitjana són els que impulsen el creixement, empenyent cadascú el carro que li pertoca amb responsabilitat, impedint que s’estimbi pel camí del pedregar. La classe mitjana garanteix la democràcia, al mantenir l’equilibri entre els esbiaixats d’un sentit o d’un altre. I les demés institucions de l’Estat s’haurien de limitar a tenir un paper moderador, a no perdre’s el respecte, procurant amb la seva autoritat moral que cap esgarriacries es carregui el sistema.

            Però, ai las!, quan les institucions perden oli pels quatre cantons , qui queda per posar ordre? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No us cregueu pas que tot es degut a la mala llet dels “mercats”: la crisi s’acarnissa, sobretot, amb els països que no mereixen cap confiança per “trileros”. I en aquest apartat, els espanyols encapçalem una vegada més la classificació dels calamitats. Aquesta tendència a fer-nos el fatxenda i de no mocar-nos amb mitja màniga ja ens ve de lluny - recordeu el sonat casament reial de la filla del senyor Aznar o les seves ínfules de nou ric quan anava de visita a la Casa Blanca i s’arrepapava als sofàs - però durant l’època socialista, liderada pel funest i il·lús saltimbanqui de Lleó, a Europa no van trigar gota a veure’ns el llautó, i a meitat del 2010 li van abaixar els fums al president d’un govern que havia confós, escandalosament, els desitjos amb les realitats, i li feren donar un canvi de rumb espectacular a les seves pretensions, amorrant-lo si us plau per força a les primeres retallades.

            Per aquesta raó, perquè fent jocs de mans per amagar l’ou no es pot anar pel món, el recanvi del desastre Zapatero, el seu escuder Rubalcava, va perdre les eleccions davant d’un Rajoy que no havia fet res per merèixer guanyar-les, però que va aconseguir majoria absoluta perquè la gent quan es veu amb l’aigua al coll s’agafa a un ferro roent si convé. Els populars, que s’ho tenien de menjar tot, i que no paraven d’assegurar amb arrogància fins i tot barroera que no patíssim, que ells sabien perfectament què s’havia de fer per endreçar la cort, no varen tardar ni cent dies a ensenyar l’orella: més ben dit, a que els hi creixés el nas fins a l’infinit, amb les seves mentides descomunals. L’Europa que s’havia refiat de les paraules i els gestos de saberuts que prodigaven els nous governants, de seguida va calar-los l’arrel de gitanos. I el que els hi fan pagar ara “els mercats” és que els volguessin fer veure a galet, sabent que els números oficials estaven maquillats amb tres o quatre capes de pocavergonya i que, a més a més, es duia doble comptabilitat. És natural que ningú els hi faci confiança, començant pel que queda de la classe mitjana del país, que no se’n creu un borrall del que prediquen els seus governants. I a Europa són molt sensibles a com respira la classe mitjana.

            Davant una situació tan caòtica, totes les altres institucions fan figa i no estan a l’altura de les circumstàncies: el poder judicial perquè té les frontisses rovellades, la honorabilitat del seu màxim representant està en entredit i el Tribunal Constitucional, a la picota; la monarquia ha malbaratat tota la seva capacitat d’influència arbitral a les revistes del cor i és escarnida per les cantonades; els parlamentaris han demostrat que estan estacats a la menjadora que els hi van posar els seus partits al incloure’ls en unes llistes electorals tancades i no s’atreveixen ni a fer el gest d’investigar el femer de Bankia; els militars van a la seva, com sempre, i només els preocupa que els hagin retallat un dos per cent el pressupost de Defensa i, la jerarquia de l’Església catòlica cada dia es retrata fent el préssec i posant-se la parròquia en contra. 

            En resum: aquest país necessita un cop de timó i que, primer de tot, la classe mitjana recuperi la seva autoestima. Si no és d’aquesta manera, el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.