EXCEPCIONS A LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

CARTA AL VENT

Quan vaig saber que l’expresident del govern balear, el senyor Matas - que estava cridat a declarar com a testimoni, en les diligències obertes per aclarir si tenia martingales amb el cas Noos del duc - es treia les puces de sobre, acollint-se al seu dret a no badar boca per no perjudicar-se, em vaig preguntar si en determinats casos caldria no ser tan garantistes i anar més per feina. No us esvereu: no abono pas la desprotecció jurídica de temps enrere, ni poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que no es demostra, sinó que només pretenc que reflexionem tranquil·lament si, en segons quins casos, no s’hauria de tenir en compte la conveniència de fer una excepció. La meva proposta crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita de malversació de diner públic o de corrupció, aprofitant-se de tenir un càrrec públic, no em semblaria pas una bajanada que cap funcionari o servidor públic, imputat o vinculat en un cas d’aquesta naturalesa, pugui emparar-se en el dret a no dir res, per posar bastons a la roda de la investigació.

Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar, per exemple, que uns individus particulars com són els senyors Millet i Montuy – malgrat que siguin xoriços confessos - guanyin temps fent-se el tòtila cada vegada que els criden a declarar; però, per la mateixa regla de tres, tampoc no em sembla honest que qualsevol servidor públic, tingui el ranc que tingui i se’l cridi al jutjat en caràcter d’imputat o de testimoni, entrebanqui la recerca de la veritat amb el còmode i legal pretext de negar-se a contestar preguntes concretes sobre els fets en qüestió, sigui per amiguisme o per no sortir-ne escaldat. Quan es tracta d’aclarir un delicte de corrupció o de malversació de cabdals públics, penso que un servidor públic ha confessar tot allò que sàpiga sobre el cas, i que ho ha de fer per estricta obligació, com aquell qui diu perquè li va inclòs en la nòmina. Com se li pot consentir a un personatge que treballi o representi l’administració pública que, per camàndula de la presumpció d’innocència, pugui negar-se a col·laborar amb la justícia? Com diria en Pla, seria com si a sobre de robar-nos encara se’n fotessin!

A part de la lentitud endèmica de la justícia que eternitza la resolució dels casos i allunya la percepció, per part de la ciutadania, que s’apliquen escarments exemplars, hi ha el problema de les prescripcions per temps i dels arxius per manca de proves de procediments encetats sovint amb tota la parafernàlia mediàtica. No cal fer-ne la llista d’espectaculars inicis d’investigacions que han acabat en un no res. El que passa és que tants despropòsits, coincidint en una època de crisi tan forta com la que vivim, revifen els calius de la indignació i de la frustració i poden provocar un incendi. I si això no és bo mai, avui és francament suïcida, doncs si es vol apuntalar el sistema polític, econòmic i social en que hem pujat, cal prendre mesures expeditives ja, i no entretenir-se en carrinclonades. Per exemple: és pot permetre que el capità del Bankia, l’oracle de les finances senyor Rato, abandoni el vaixell quan ja feia aigües per tot arreu i se’l deixi marxar tan panxacontent, amb l’esquena dreta i un feix de bitllets a la butxaca com a premi de consolació, sense que se li enviï la guàrdia civil a casa per acompanyar-lo a la garjola?

Hi ha, a més a més, una altra pregunta que em balla pel cap sobre aquesta llufa de Bankia. Creieu que el seu president tenia accions de l’enredo? Si en tenia, ja sap el pa que si dóna quedant-se a la ruïna. I si no en tenia, era perquè no li mereixien confiança? Ja seria gros que el propi president no hi hagués cregut mai i que mentre predicava als altres que en compressin, ell es feia el ronsa. Tanmateix, hi ha una altra possibilitat, no sé si hi heu pensat: que se les tragués de sobre quan va veure que anaven mal dades. Potser valdria la pena d’investigar-ho tot plegat, si voleu amb tanta presumpció d’innocència com convingui per no matxucar un personatge tan important, doncs el president d’un banc no és un accionista qualsevol. En fi, ja n’estic tan tip de tot aquest joc dels disbarats, que si no fos perquè em desfogo escrivint de tant en tant una carta al vent, ja hauria tirat el barret al foc. Us ho recomano, amb això d’explicar coses al vent potser no arreglareu el món, però us quedareu ben relaxats.  

DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ

CARTA AL VENT

            Veus interessades que mai se sap d’on surten, però que sempre bufen en la mateixa direcció, han fet córrer la brama - amb tanta insistència que s’ha convertit en dogma -, que l’origen de la crisi rau en que les autonomies tenien les mans foradades i que, per tant, dejunar una mica és la medicina adequada perquè posin seny i no malgastin. Quan, en realitat, l’augment del dèficit públic ve donat per la caiguda dels ingressos corrents i, per tant, és una conseqüència i no pas una causa de la crisi. Per aquesta raó, des de Catalunya s’insisteix tant en el pacte fiscal: perquè és l’única manera de garantir uns ingressos estables, que permetin créixer sense haver de passar angúnies. El que passa és que des del govern central surten amb la cançó enfadosa de la solidaritat, i que qui més riquesa genera és qui més ha de repartir-la. La partitura no es que sigui tronada, sinó que els musics són sapastres i no saben interpretar-la. Perquè la mare dels ous és que la solidaritat amb la resta de l’Estat, s’ha de traduir, pel que respecta a Catalunya, en una disminució del seu dèficit fiscal. La quantia de la contribució a la solidaritat no és una qüestió tècnica, sinó política; una qüestió que passa, entre d’altres factors, pel grau d’identificació que els catalans puguin sentir amb els ciutadans espanyols. Diguem-ho clar!

            Al meu entendre, però, utilitzar precisament la paraula “solidaritat” no ajuda a centrar la qüestió en les seves estrictes dimensions: un fons d’anivellament en el qual hi participi tothom, per garantir a tot el territori una prestació equitativa dels serveis bàsics. Ara bé, dit això en que segurament tots hi estem d’acord, s’ha de posar un límit a la contribució catalana perquè la solidaritat no encobreixi un espoli fragant, com està passant avui dia aplicant un ràtio que a cap país de tradició federal arriba ni a meitat del que als catalans ens fan pagar. Per aquesta raó, les balances fiscals estan desequilibrades permanentment, i ens deixen sense recursos mentre aboquen el sac en altres territoris, per finançar sovint res més que capricis polítics. No és un problema d’ara; aquest greuge ve de lluny. Però l’estil dialèctic gallec que s’està imposant és el de la vexació: ens volen tapar la boca, amb la cantarella que si no arribem a finals de mes ja ens faran bestretes. És a dir: a sobre, es vanten de fer-nos almoina amb els nostres diners. En aquestes condicions, esperen que els catalans es resignin i s’empassin la indignació?

            Quan des de tota mena de cavernes, els poders fàctics intenten grapejar el legítim orgull de la societat civil d’un país amb vocació de nació, no ha de sorprendre que s’estigui covant un sentiment d’indignació que tard o d’hora esclatarà en un clam alt i clar; un sentiment que, per desgràcia, una classe política encegada pels seus interessos partidaris, no sap o no vol prendre’s en serio. Ara mateix estem en ple funeral d’un gegant amb peus de fang, Bankia, que segurament arrossegarà l’economia a mal borràs. Fa mesos que veiem ensorrar-se, innecessariament en alguns casos, unes institucions com les Caixes d’Estalvi, que abans de desembarca-hi polítics-corbs als consells d’administració, eren l’exponent de una societat civil sana i ansiosa de crear riquesa per a la gent del seu territori. Tanmateix, ningú sembla atrevir-se a posar noms i cognoms als culpables d’un fracàs que frega el delicte, i que té el seu origen en les operacions especulatives i d’expansió histèrica durant els anys de la bombolla immobiliària i del diner fàcil, les quals han portat al col·lapse. En un país democràticament madur, tots aquests gestors de pacotilla i els seus respectius guardaespatlles polítics, com a mínim haurien passat per una comissió investigadora. En canvi, a Xauxa bis, pleguen folrats amb indemnitzacions i pensions milionàries. No és amb policies com han d’impedir que els indignats surtin al carrer, és fent les coses ben fetes i escarmentant d’una vegada als aprofitats lladres de coll blanc, començant per fer-los tornar fins a l’últim cèntim que no s’hagin guanyat honradament. A Catalunya, en canvi, alguns d’aquest depredadors fins i tot conserven la Creu de Sant Jordi a la solapa.

            I si quan totes les coses dolentes eren culpa de la dictadura ens consolàvem anant a respirar aire pur per Europa, com podem tenir l’esperança que des d’Europa ens vindran les solucions, si davant de moltes de les seves institucions hi han homes de Goldman Sachs, aquell banc de negocis quins assessors són els culpables, per exemple, de que els grecs entressin a l’euro maquillant el seu deute? A més a més, el govern alemany que és qui dicta les normes d’austeritat no té cap macroeconomista al davant. El màxim bruixot d’aquest aquelarre, Schäuble, és un advocat que està orgullós de ser-ne i de no entendre un bull de mercats. Per rebaixar la sensació d’incertesa que justifica la indignació faria falta tenir referents polítics creïbles i no retòrics. Mentre no sigui així, serà complicat que la gent es resigni a tenir paciència i encomanar-se a sant Pancràs, sense treure el santcristo gros.     

UNA ARCÀDIA ARRAN DELS DITS