EL DEBAT REPUBLICA - MONARQUIA NO ES POT BASAR EN L'ANÈCDOTA SINÓ QUE S'HA D'ANAR AL FONS DE LA QÜESTIÓ

CARTA AL VENT

            Volia que aquesta Carta al Vent us arribés ahir, 14 d’abril, però els darrers esdeveniments que ha protagonitzat la monarquia m’han convençut de la necessitat de mesurar molt bé el sentit del meu comentari i no donar la impressió d’elevar l’anècdota a nivell de categoria. A la meva manera de veure, si no centréssim el debat república – monarquia en les idees i només ens afegíssim al carro de la desqualificació personal i de la befa cometríem un gran error de tàctica. De ben segur, ens ho podríem passar molt bé traient-li punta a les darreres relliscades de la corona, doncs aquesta gent de palau els en passa cada una que n’hi ha per llogar-hi cadires, però aquesta no és la qüestió. El debat, si és que s’ha d’encetar ara, ha de gratar més el moll de l’os. Perquè, aquesta és una altra pregunta: enmig del naufragi polític i econòmic que patim, és un bon moment per obrir aquest meló?

            Jo m’atreviria a contestar que sí, considerant que de totes les institucions d’un país, la del cap d’Estat hauria de servir de referent en molts de sentits, sobretot quan tot sembla que s’ensorra. I a partir d’aquesta simple constatació és quan hauríem de considerar si ens fa més peça que l’Estat es regeixi per un sistema republicà o per un de monàrquic, començant per tenir en compte un argument de pes: el cap d’Estat no pot situar-se per sobre del bé i del mal per definició i, per tant, la seva figura no pot ser inqüestionable. Al meu entendre, al marge d’altres raonaments diversos i estimables, aquest és el que defineix perfectament la diferència entre tenir un president de república o un monarca al capdavant de l’Estat. En totes les democràcies modernes - llevat de poques excepcions, com França i EE.UU. – la figura del cap d’Estat és més aviat simbòlica i protocol·lària, però imprescindible per, en un moment donat, mantenir dempeus la nació sacsejada per convulsions internes o externes: en tenim un bon exemple amb recordar com un veterà Napolitano va trampejar l’agonia d’en Berlusconi a Itàlia o en el rei dels belgues que, sense donar cops de timó ni prendre partit, va mantenir unit un país sense govern durant mesos i mesos.

El cap d’Estat, però, en una república no és un personatge eteri, una mena de primer ciutadà exemplar, sinó una persona de carn i ossos com qualsevol altra, amb totes les seves virtuts i flaqueses, que ha estat distingida per la seva trajectòria política, professional o humana, per assumir la responsabilitat de “representar” durant un determinat període de temps el país i de mantenir una estricta neutralitat en quan a la seva governació. En cas d’una monarquia, la missió ve a ser la mateixa, amb la diferència que la responsabilitat i la confiança per representar la nació pel que fa als monarques és hereditària. A efectes pràctics, sobretot tenint en compte el paper testimonial i decoratiu dels caps d’Estat, potser no es noti gaire la diferència, però mirat des d’un punt de vista estètic els matisos poden ser més apreciables. El més important de tots, esclar, que un president de la república pot veure’s obligat a dimitir si se li descobreix alguna relliscada, mentre que en cas d’un monarca la cosa ja es més complicada. Recentment hem vist dos o tres exemples, a Alemanya o a Israel, de com les conductes “irregulars” dels seus caps d’Estat els han escombrat de l’escambell, sense que ningú s’hagi estripat les vestidures o n’hagi fet un sagramental. Us imagineu el panorama si aquest mateix procés hagués esquitxat una monarquia?

Per lo tant, aquesta seria la reflexió que tocaria fer al nostre país, si algun dia ens volguéssim plantejar en serio refer els deures que es varen deixar a mitges amb les presses de la transició. Doncs, tot allò que he dit abans i que és d’aplicació arreu, a Espanya té un grau de complicació notable: si bé legalment l’acceptació de la monarquia anava inclosa en el mateix paquet constitucional, no podem pas amagar que tot plegat va anar com va anar més aviat per por de fer una trencadissa, que no pas per convenciment. Més endavant, cadascú ho ha emmascarat d’acord amb les conveniències del moment, però a la llarga el “pecat original” és el que és i un dia o un altre aquest tema s’haurà de tractar, amb tota naturalitat. Jo estic força d’acord amb la línia d’opinió del notari Lòpez-Burniol sobre aquesta qüestió i la de la bandera. Un país que es respecti i no vulgui ensenyar l’orella davant de les altres nacions, ha de començar per fer-se respectar les seves institucions.

Per tant, repeteixo, em sembla que farem un mal negoci engreixant la producció d’acudits sobre les peripècies de la genteta de palau, que tan fàcil ens ho posen; i que, en canvi, d’una vegada no posem damunt la taula les vertaderes qüestions de fons. Al cap i a la fi, la família real no pot estar per sobre del bé i del mal a l’hora de comentar les anades i vingudes dels seus membres, però com a la més alta institució de l’Estat ens n’hauríem d’estar de ridiculitzar-la. Jo reivindico el dret de qüestionar la monarquia com a tal, però em resisteixo a que enlloc d’agafar el toro per les banyes, l’anem matant a pessics, aprofitant les facilitats que ens donen. Fent-t’ho de mica en mica, només aconseguirem anar-nos-hi consumint, en l’espera del moment tàctic apropiat. Però, mentrestant, ja veurem com des dels polítics complaents i tapavergonyes com des dels propis altaveus de palau, ens expliquen això que quan com a país estem a l’última pregunta, el nostre primer ciutadà vagi a caçar elefants a les quimbambes. S’equivoquen els que ara demanen quan va costar l’alegria. El que importa no és quan s’hi va gastar el rei en aquesta xefla, sinó el gest inoportú que va tenir.