divendres, 27 d’abril del 2012

EL COMPTE DE LA VELLA DEL SENYOR MONTORO


CARTA AL VENT

            L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat s’ha tret el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que li aixequi la veu o li planti cara. Aquest home s’ha passat massa anys fent la travessia del desert, i quan s’ha reviscolat políticament - després de prometre la lluna en un cove a un electorat atemorit que fugia del caos socialista i s’hagués arrapat a un ferro roent, si d’aquesta manera salvava els mobles de la crema – ha confós els pressupostos amb la bíblia i enlloc d’intentar consensuar-los i repartir joc, s’ha limitat a tirar-los-hi pel cap a l’oposició que li fa nosa. I embolcallat  de prepotència, gràcies a la galdosa majoria absoluta que va esgarrapar a còpia de prometre l’oro i el moro, s’ha convertit en una mostra lamentable del caragirat polític que un cop aconseguit el poder, es fot del mor i de qui el vetlla.

            A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans, però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva escola, tingués tan de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions tan delicades com la dotació pressupostaria de les administracions públiques perifèriques. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme estatal, negant a les autonomies el pa i l’aigua. Vet aquí, però, que la comunitat més perjudicada és la que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi. ¿Com és pot ser tan sarcàstic, senyor Montoro, per dir una bajanada de l’alçada d’un campanar, sent conscient d’estar estrangulant econòmicament Catalunya, retenint-li uns diners que són seus?

            I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i als de Galícia no li convé posar-se’ls en contra, ara que toquen eleccions. En canvi, devia pensar-se que a Catalunya hi trobaria gent més disposada a vendre’s per un plat de llenties. Com que la jugada li havia sortit bé al començament, es va refiar que fins i tot racionant les llenties, el senyor Duran correria a menjar-se-les a la seva mà. Però el tret li ha sortit per la culata, i per aquesta raó ha tret el fuet i ens amenaça descaradament de fer-nos empassar l’orgull amb una intervenció. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part de en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien el deute. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya. Potser, cal recordar-li que l’espoli fiscal no es limita als 219 milions que podien haver aconseguit que el nostre govern es conformés, una vegada més, amb el plat de llenties i retirés l’esmena a la totalitat dels pressupostos. També hi ha els 759 milions que pengen del 2009, i els 1.500 milions que ens pertoquen dels fons de competitivitat. Tanmateix, s’hi ha d’afegir el flagrant incompliment de l’índex d’inversió pública, rebaixat en 7 punts del que diu la llei. I, per acabar-ho d’arrodonir, es contabilitzen pel cap baix en 700 milions més l’import de les retallades en partides finalistes dels ministeris. I ja no parlem, de la befa de les balances fiscals desequilibrades d’anys i panys ençà, en favor de Madrid.

            El senyor Montoro està envalentit pensant que fent passar per l’adreçador a les autonomies – ell parla en plural, però pensa en Catalunya – entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant. I s’equivoca de mig a mig. El ministre d’Hisenda està encegat per la ideologia i, amb tot el respecte, no hi veu tres dalt d’un burro. Posant tota la carn a la graella de retallar la despesa, sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, porta el país a la ruïna i els ciutadans a la misèria. No s’havia de ser gaire savi per endevinar, per exemple, que la reforma laboral, com totes les anteriors, era paper mullat sense activar polítiques actives per recuperar la confiança, reactivar el consum i motivar la inversió. Avui les dades del primer trimestre han fet palès el pitjor dels pronòstics – rellegiu cartes al vent tractant d’aquest tema de la reforma laboral -: en tres mesos s’han duplicat els Eros. Ha de tenir molt de pa a l’ull un ministre d’Hisenda que demani a Catalunya que sigui el motor del creixement, mentre li retalla en un 25% el ja escarransit pressupost dedicat a la recerca en I+D, i se li escapça brutalment l’entrada d’oxigen.

            Les retallades en sanitat que s’han cuinat són tan barroeres, improvisades i inaplicables que l’estalvi real serà pràcticament nul, ja que costarà més el suc que els moixons. En resum, el compte de la vella que ha fet el senyor Montoro no s’aguanta per enlloc i els mercats, també avui, ja li deixen clar el seu rebuig posant els nostres bons gairebé al nivell del racó de les escombraries. En què pensa, senyor Montoro? Ara no és hora d’experiments amb gasosa ni de treure pit com si tingués l’exclusiva de les receptes per sortir de la crisi. Ara és l’hora de deixar-se de tantes martingales de partit i d’aconsellar al gallec que cridi tothom a participar en una sortida consensuada. Mentre cadascú s’entesti en fer la guerra pel seu compte, que campi qui pugui i el darrer que tanqui la porta. 

divendres, 20 d’abril del 2012

TANT COSTA DE DIR QUE S'HA ACABAT EL CARBÓ?

CARTA AL VENT

            Per què serà que els polítics remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua veritat? La raó principal, al meu entendre, és que  desconfien de la seva credibilitat i, per tant, prefereixen edulcorar l’amargor de les píndoles que ens hauríem d’empassar perquè ens fessin efecte. I si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura mesquinesa; pensen més en els interessos del seu partit que no pas en el que convé. D’aquí bé que cal un cop de timó, començant per una cura de sinceritat, admeten que mentre es ballen tan magres, s’ha de fer creu i ratlla de les ideologies i de les manies i tibar del carro tots junts, espatlla contra espatlla, fins que no ens en sortim de l’atzucac. Si fossin capaços de reaccionar d’aquesta manera, potser la tropa ens adonaríem que la cosa va en serio i que s’ha acabat el carbó. Si som l’espectacle de mitja Europa barallant-nos per punyeteries, quan tenim un nivell d’atur que fa feredat i que, per molt que ens hi esforcem cadascú pel nostre cantó, el deute que arrosseguem no l’eixugarem pas en molts anys, deu ser per alguna cosa més que per enveja. I tampoc no cola l’excusa que els veïns ens tenen el dit a l’ull.

            No sé si hi estareu d’acord amb mi, però em sembla que som d’una mena de manera que no ens agrada massa fer examen de consciència, i molt menys per pròpia iniciativa. Hem d’esperar que ens hi amorrin, per reconèixer que l’hem vessada. Deu ser per culpa del rei al cos que amaguem com a bons llatins sota la camisa, el qual no ens permet arronsar-nos, sinó que més aviat ens impulsa a explicar sopars de duro, fins i tot quan ja ens tenen calat el tarannà fatxenda a tort i a dret. Tampoc no ni ha per tant: ens hem arruïnat estirant més el braç que la màniga i ara toca posar-nos a dieta severa, abans de parar la mà per les cantonades. Reconèixer-ho sense embuts, planerament, seria la millor manera de començar la remuntada. Però, en canvi, ens entestem en no baixar del burro, en mantenir com sigui un estat del benestar esquerdat que no ens podíem permetre llavors i molt menys ara, i en malgastar com uns mesells els nostres escassos recursos, en péixer una administració pública farcida de clientelisme polític i de falta de ganes de treballar. No ens ha d’estranyar, doncs, que fem més pena que llàstima, i que els maleïts mercats no ens treguin la vista de sobre i ens maseguin sense parar.

            En bona part, la culpa del que ens passa se l’han de penjar els dirigents polítics primer perquè els hi va en el càrrec, però sobretot perquè no varen tenir la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa en que vivíem, quan encara s’hi estava a temps de posar-hi remei. No us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats que s’estaven cometen, per molt inútils que fossin, no tenien pa a l’ull. Però pensaven que la màquina de fer bitllets no s’estroncaria mai, i que aquesta bicoca del capitalisme que et permetia viure de manlleu era l’invent del segle. Ni ells mateixos s’ho podien creure, que fossin tan llestos d’haver inventat la bombolla perfecta. I si algú s’atrevia a portar-los la contraria avisant de l’embolic en que ens podíem trobar, el tancaven al cau de les rates i el castigaven a pa i aigua perquè n’aprengués de dir bestieses. Els polítics tenien la paella pel mànec i el manà celestial per aconseguir començar projectes faraònics, malgrat tinguessin escassa utilitat pública. Els de dretes ho feien per fardar i presumir, i els d’esquerres perquè s’havien proposat que tothom tingués les comoditats arran de casa. Fins que la bombolla va explotar i el benestar artificial es va escolar pels descosits.
Però, en comptes d’admetre-ho d’una vegada, que s’ha acabat el carbó, tant els uns com els altres encara pretenen ensibornar-nos amb cants de sirena, mentre mitja Europa se’ns en fot i qualsevol dia ens posarà de cara a la paret, per veure si d’una vegada ens adonem de la situació i toquem de peus a terra, enlloc de competir com si fossin uns jocs florals amb metàfores i jocs de paraules, per amagar la realitat que s’han de tornar els crèdits i que s’ha de viure potser amb menys de la meitat del que ens havíem malacostumat. Tanmateix, aquest missatge no serà creïble si els galls d’aquells galliner no paren d’esvalotar i de contradir-se els uns als altres com criatures.

 Si no som capaços de posar ordre de bon grat al desgavell, donant exemple de poble orgullós però responsable quan toca, vindran de fora a imposar-nos la cartilla, i contra aquest exercit de carronyers buròcrates no s’hi valen els timbalers del bruc. O aturem les baralles de patí d’escola i ens posem plegats a fer els deures, o aquesta història pot acabar molt malament, mal que ens pesi, doncs per desgràcia allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Les quatre potes de la recuperació es poden simplificar: quantificar el deute, sense amagar l’ou, i repartir-lo equitativament, evitant empobrir la societat més vulnerable; establir un pla de refinançament creïble, que motivi la inversió i retorni la confiança dels mercats; motivar la iniciativa privada, l’empresa i la productivitat; esbandir sense contemplacions l’evasió de capitals, l’economia submergida, la corrupció, l’incivisme i recuperar els valors que fan respectable una societat.    

diumenge, 15 d’abril del 2012

EL DEBAT REPUBLICA - MONARQUIA NO ES POT BASAR EN L'ANÈCDOTA SINÓ QUE S'HA D'ANAR AL FONS DE LA QÜESTIÓ

CARTA AL VENT

            Volia que aquesta Carta al Vent us arribés ahir, 14 d’abril, però els darrers esdeveniments que ha protagonitzat la monarquia m’han convençut de la necessitat de mesurar molt bé el sentit del meu comentari i no donar la impressió d’elevar l’anècdota a nivell de categoria. A la meva manera de veure, si no centréssim el debat república – monarquia en les idees i només ens afegíssim al carro de la desqualificació personal i de la befa cometríem un gran error de tàctica. De ben segur, ens ho podríem passar molt bé traient-li punta a les darreres relliscades de la corona, doncs aquesta gent de palau els en passa cada una que n’hi ha per llogar-hi cadires, però aquesta no és la qüestió. El debat, si és que s’ha d’encetar ara, ha de gratar més el moll de l’os. Perquè, aquesta és una altra pregunta: enmig del naufragi polític i econòmic que patim, és un bon moment per obrir aquest meló?

            Jo m’atreviria a contestar que sí, considerant que de totes les institucions d’un país, la del cap d’Estat hauria de servir de referent en molts de sentits, sobretot quan tot sembla que s’ensorra. I a partir d’aquesta simple constatació és quan hauríem de considerar si ens fa més peça que l’Estat es regeixi per un sistema republicà o per un de monàrquic, començant per tenir en compte un argument de pes: el cap d’Estat no pot situar-se per sobre del bé i del mal per definició i, per tant, la seva figura no pot ser inqüestionable. Al meu entendre, al marge d’altres raonaments diversos i estimables, aquest és el que defineix perfectament la diferència entre tenir un president de república o un monarca al capdavant de l’Estat. En totes les democràcies modernes - llevat de poques excepcions, com França i EE.UU. – la figura del cap d’Estat és més aviat simbòlica i protocol·lària, però imprescindible per, en un moment donat, mantenir dempeus la nació sacsejada per convulsions internes o externes: en tenim un bon exemple amb recordar com un veterà Napolitano va trampejar l’agonia d’en Berlusconi a Itàlia o en el rei dels belgues que, sense donar cops de timó ni prendre partit, va mantenir unit un país sense govern durant mesos i mesos.

El cap d’Estat, però, en una república no és un personatge eteri, una mena de primer ciutadà exemplar, sinó una persona de carn i ossos com qualsevol altra, amb totes les seves virtuts i flaqueses, que ha estat distingida per la seva trajectòria política, professional o humana, per assumir la responsabilitat de “representar” durant un determinat període de temps el país i de mantenir una estricta neutralitat en quan a la seva governació. En cas d’una monarquia, la missió ve a ser la mateixa, amb la diferència que la responsabilitat i la confiança per representar la nació pel que fa als monarques és hereditària. A efectes pràctics, sobretot tenint en compte el paper testimonial i decoratiu dels caps d’Estat, potser no es noti gaire la diferència, però mirat des d’un punt de vista estètic els matisos poden ser més apreciables. El més important de tots, esclar, que un president de la república pot veure’s obligat a dimitir si se li descobreix alguna relliscada, mentre que en cas d’un monarca la cosa ja es més complicada. Recentment hem vist dos o tres exemples, a Alemanya o a Israel, de com les conductes “irregulars” dels seus caps d’Estat els han escombrat de l’escambell, sense que ningú s’hagi estripat les vestidures o n’hagi fet un sagramental. Us imagineu el panorama si aquest mateix procés hagués esquitxat una monarquia?

Per lo tant, aquesta seria la reflexió que tocaria fer al nostre país, si algun dia ens volguéssim plantejar en serio refer els deures que es varen deixar a mitges amb les presses de la transició. Doncs, tot allò que he dit abans i que és d’aplicació arreu, a Espanya té un grau de complicació notable: si bé legalment l’acceptació de la monarquia anava inclosa en el mateix paquet constitucional, no podem pas amagar que tot plegat va anar com va anar més aviat per por de fer una trencadissa, que no pas per convenciment. Més endavant, cadascú ho ha emmascarat d’acord amb les conveniències del moment, però a la llarga el “pecat original” és el que és i un dia o un altre aquest tema s’haurà de tractar, amb tota naturalitat. Jo estic força d’acord amb la línia d’opinió del notari Lòpez-Burniol sobre aquesta qüestió i la de la bandera. Un país que es respecti i no vulgui ensenyar l’orella davant de les altres nacions, ha de començar per fer-se respectar les seves institucions.

Per tant, repeteixo, em sembla que farem un mal negoci engreixant la producció d’acudits sobre les peripècies de la genteta de palau, que tan fàcil ens ho posen; i que, en canvi, d’una vegada no posem damunt la taula les vertaderes qüestions de fons. Al cap i a la fi, la família real no pot estar per sobre del bé i del mal a l’hora de comentar les anades i vingudes dels seus membres, però com a la més alta institució de l’Estat ens n’hauríem d’estar de ridiculitzar-la. Jo reivindico el dret de qüestionar la monarquia com a tal, però em resisteixo a que enlloc d’agafar el toro per les banyes, l’anem matant a pessics, aprofitant les facilitats que ens donen. Fent-t’ho de mica en mica, només aconseguirem anar-nos-hi consumint, en l’espera del moment tàctic apropiat. Però, mentrestant, ja veurem com des dels polítics complaents i tapavergonyes com des dels propis altaveus de palau, ens expliquen això que quan com a país estem a l’última pregunta, el nostre primer ciutadà vagi a caçar elefants a les quimbambes. S’equivoquen els que ara demanen quan va costar l’alegria. El que importa no és quan s’hi va gastar el rei en aquesta xefla, sinó el gest inoportú que va tenir.  

divendres, 6 d’abril del 2012

QUE ENS INTERVINGUIN D'UNA VEGADA!

CARTA AL VENT

            Els que seguiu habitualment aquestes cartes al vent no us vindrà de nou que torni a repetir, una vegada més, que mentre no baixem del burro i ens posem a empènyer tots en la mateixa direcció, a Europa farem sempre el préssec. Primer, perquè ens sobra arrogància i, en segon lloc, perquè en comptes de fer pinya al darrere d’una mateixa proposta assenyada i possible, donem la impressió que tants caps, tants barrets. Com es pot anar a defensar res amb eficàcia, si entre nosaltres mateixos ens destrossem els arguments i els programes? Qui ens ha de prendre en serio, si ens passem les hores desqualificant-nos mútuament? Un país que està amb l’aigua al coll no es pot permetre tenir uns polítics tan inútils i maldestres, que prioritzen tonteries i interessos de partit enlloc d’aplicar-se a fer el que realment convé, d’acord amb el més elemental sentit comú. Cap ni un se’n pot rentar les mans de la responsabilitat que comparteixen, ja que tots tenen roba bruta per rentar i vergonyes per amagar. I el que pensi que està per sobre del bé i del mal, que tiri la primera pedra i li rebotaran als morros de seguida, entre d’altres raons perquè no vivim al segle XIX i les hemeroteques deixen a cadascú on li pertoca, pel que han dit, han fet o han deixat de fer des que l’assaig de democràcia va començar la representació amb el peu canviat d’un nou repertori, sense haver esparracat del tot els tics i els vicis de l’anterior. En podríem omplir un cabàs de disbarats, des de l’entrada a la OTAN defensada a contrapeu pels socialistes i votada en contra pels seguidors de la dreta capitanejada per en Fraga. O l’episodi ridícul d’un Zapatero tan entestat en negar la crisi que va acabar en pilotes i amb els pixats al ventre quan l’octubre del 2010 va tornar a casa amb el cap cot, amorrat per la bota dels alemanys cansats de les seves gràcies, com aquella de l’aliança de les civilitzacions mentre se li posava foc a la paella que tenia a la cuina de casa.

            Ja feia una mica de tuf a socarrim que un president del govern d’un país que es vantava de ser la novena potència i que va armar un escàndol reivindicant una cadira a la cimera dels més rics, no entengués un borrall d’anglès i sempre hagués d’anar amb l’interpreta enganxat a l’esquena. Però el seu successor, el gallec que s’ho tenia de menjar tot i que estava decidit a donar lliçons als europeus mentre a casa li creixien els nans, tampoc no pot explicar-se i entendre el que li diuen, sense esperar la traducció. Potser això fa que tant l’un com l’altre entenguessin sovint l’a per la b. Però a Europa no estan per camàndules i no s’empassen garses per perdius. Ni, molt menys, estan per aplaudir jocs de mans com el de la reforma laboral o com l’amnistia fiscal. A Europa només farien cas d’Espanya si es paleses una unitat real al darrere d’un projecte sostenible. Però, perquè això passés, fora necessari que tothom – governs i oposicions – fessin una cura d’humilitat, deixessin de procurar només per als seus interessos i treballessin de veritat per al poble, que és el que s’ha de fer en democràcia, sobretot si aquesta pot acabar esclafada sota un esvalot el dia menys pensat. O és que algú pensa que a Europa tenen pa a l’ull i es creuran que uns pressupostos que destinen el 60% dels seus recursos a pagar pensions, subsidis d’atur i els interessos del deute acumulat són de fiar? Si no posen remei, tots plegats, a aquest pegat, no trigarem ni dos dies a ser intervinguts sense embuts i a cara descoberta pels esbirros d’uns “mercats” que només volen cobrar i enriquir-se una mica més, sense cap concessió al sentimentalisme.

            A més a més, a Europa potser hi tenim coneguts o saludats, com diria en Pla, però d’amics ens en queden pocs. I d’aliats encara menys. Itàlia fa quatre dies ens ha befat a la cara i un correligionari il·lustre del gallec, com és en Sarkozy, no li raca vendre’ns per un plat de llenties electorals i dir als francesos que mai permetrà que acabin tan malament com els espanyols i els grecs. Això sí que és lleialtat! I perquè ens prenen com el pitu del sereno? Doncs, francament, perquè no els hi fem cap por mentre tothom tiri cadascú pel seu cantó i no fem un front comú per, almenys, salvar els mobles. Si voleu que us ho digui, no em refio que cap dels líders doni la talla i, per tant, ja només espero que ens intervinguin d’una vegada i s’acabi aquesta agonia en que malvivim. Algú enterrarà el darrer i tancarà la porta. Tenim el que ens mereixem i els monstres que ens manen, els hem alimentat nosaltres.