N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES

CARTA AL VENT

            Rellegeixo en Pla sempre que estic emprenyat, i cada dia n’estic més al veure com als polítics els hi agrada d’embolicar la troca. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava en Pla a un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu per a descriure-li clar i català al seu imaginari oncle la gatzara que s’ha organitzat per culpa de la maleïda reforma laboral, que els guerrillers del president gallec han corregut a vantar-nos entre pit i espatlla, encara no consumits els cent dies de governants primerencs. O si arribaria a entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que pretenen fer l’anàlisi de la jornada de vaga d’ahir, la manca d’ètica i de vergonya d’alguns líders de pacotilla. Sense anar més lluny, molts dels blasmes que se sentien ahir pel carrer, en boca de manifestants d’esquerra, eren calcats a les acusacions apocalíptiques que una tal Soraya, portantveu de la dreta al Congrés l’any 2010, feia a un govern socialista tocat de l’ala que acabava d’editar la primera part de la reforma laboral que venia reclamant Europa. Malgrat no ser ni de bon tros tan de mal rossegar com la segona part suara imposada, també li va costar al desconcertat president que ens manava abans, un assaig de vaga general. Bufa! Si en Pla visqués ens donaria un consell contundent: “vigileu només una cosa dels polítics, que no us fotin”.

I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Com és pot ser tan cínic per arribar a dir fa dos anys des de la bancada de l’oposició, que la reforma laboral Zapatero només tenia per objecte facilitar els acomiadaments i ara, escarxofats al govern, recolzar-ne una segona part que dinamita tots els drets i garanties dels treballadors? Tanmateix, com poden els dirigents socialistes i els seus escolans d’amén, posar-se darrera una pancarta cridant fàstics de la reforma abonada per la dreta, quan ells varen fer una cosa tant lletja com abolir els salaris de tramitació o carregar-se el poder adquisitiu dels pensionistes? Mentrestant, però, darrera l’enfrontament dels partits hi ha la tragèdia de la manca d’unitat per treure aquest país de la misèria, no fos cas que anant de bracet poguessin encomanar-se alguna malaltia. Trista conseqüència d’un sentit de la democràcia malentès: els que manen poden fer el que vulguin sense encomanar-se a ningú, i els que estan a l’oposició poden apallissar d’entrada totes les iniciatives de l’altra banda, inclús abans de repassar-les. Aquest ambient de confrontació constant cada dia fa més fortor. I trista perspectiva, de rebot, per a un poble que desitjaria, almenys mentre la nostra economia estigui intervinguda pels socis europeus, oblidar-se de tot allò que ens divideix i sentir-se només ciutadans remant tots en un mateix sentit.

De manera que, al meu entendre, aquesta classe política que tenim la desgràcia de patir, li hauríem de respondre a en Pla que ja ens està fotent en un aspecte tan important com el de fomentar la falta d’entesa i la divisió. I aquesta miopia no és patrimoni només de la dreta, l’esquerra tampoc sap per on navega. Sense anar més lluny, ni ahir que semblava tots tenien un adversari comú i un objectiu compartit varen ser capaços de sortir al carrer darrera una sola pancarta. Però aquesta crítica que faig, que és ben certa, no voldria que servís d’excusa per carregar-nos els partits polítics ni els sindicats. Els partits i els sindicats són unes males eines, però fan falta. El món és com un pollastre i hi ha molta gent que voldria una eina perfecta per tallar-lo, i això no existeix. Jo no mitificaré els partits polítics ni els sindicats, perquè estan trenats al voltant de persones imperfectes, però que quedi clar que són les úniques eines possibles si volem viure en democràcia. Ara bé, cal que facin una cura d’humilitat i que s’ensabonin tres vegades al dia amb sentit comú.

Avui mateix o la setmana vinent es demanarà al Parlament de Catalunya que es constitueixi una comissió d’investigació dels darrers aldarulls durant les manifestacions a Barcelona. El tema de la violència antisistema continua estant d’actualitat, sobretot pel que fa a les misterioses causes que determinen la seva propagació contra natura. No obstant això, encara no s’ha fet res per crear una xarxa eficaç de prevenció i no se’ls hi acut als capdavanters de les manifestacions condemnar amb l’energia dels fets i no només amb la vacuïtat de les paraules, les aparicions d’aquests malparits que només busquen escalfar els ànims per veure si en passa una de ben grossa. El problema de la violència gratuïta, igual com la derivada de l’incivisme, no és una qüestió únicament responsabilitat de la policia, sinó de tota la societat. I això no és retòrica: si no donem el primer pas tots plegats per esclafar la violència tenim mala peça al teler. Sobretot, si per una deformació ideològica inexplicable, potser inconscient, acabem escridassant la policia i encobrint el brètol. Ahir vaig escoltar a un recluta sindicalista queixar-se que a la manifestació hi havia infiltrats policies de paisà, i que això era una provocació. Per favor! Potser que algú els hi ensenyi a aquests passerells que una policia democràtica ha de tenir informació per evitar incidents. I que tant culpable de la violència és el que tira la pedra, com el que amaga la mà. La llàstima és que malgrat tota la claredat amb que, seguin els consells d’en Pla, he intentat escriure aquesta carta al vent, com si fos al meu oncle, a vegades no hi ha res a fer, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

QUINA ÉS LA PRIORITAT, EL DEUTE O LES PERSONES?

CARTA AL VENT

            Veient com es va reconduint la crisi arreu del món, arribes a la conclusió encara que no vulguis, que els que manen estan obsessionats per l’objectiu de esborrar el deute acumulat com sigui, per tranquil·litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que van crucificar els creditors, que els hi demanaven diners quan ja tenien l’aigua al coll. Però, en canvi, es passa de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobem empantanegades en aquests maremàgnum d’interessos. És com si les persones, al costat del deute monetari, tinguessin un pes específic menor, un valor afegit devaluat, negatiu. Eixugar el deute és el que importa, peti qui peti. Tots els governants hi estan d’acord, i el que gosa desafinar es condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel·les al quarto de la les rates, com si fos una criatura  a qui se l’ha d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.

A mi, francament, em sembla que per aquest camí no anem bé i que, malgrat arribem a treure’ns el ròssec de sobre algun dia - que ho poso en quarantena a curt termini - el preu que s’haurà pagat per aconseguir-ho esllomarà la capacitat de recuperació d’un benestar passable. Abandonar les persones a cures pal·liatives, és una confessió d’impotència tan barroera que ens passarà factura.

            Quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’endollen al poder, la gent passa a un segon pla en l’ordre de les seves prioritats, i enlloc de ficar-se en els problemes personals, prefereixen diluir els danys col·laterals a les persones en estadístiques fredes i abstractes; el problema no són els milions de gent que s’ha quedat sense feina, per exemple, sinó els drames que cadascuna d’aquestes situacions suposa per a l’estabilitat psíquica dels que han caigut dintre del forat. Guanyar-se la vida és un dret natural, i encara que sigui suant la cansalada al rengle, és la manera decent de sentir-se útil. No tenir cap més recurs per a sobreviure que parar la mà a la caixa dels encantats, mina la dignitat de les persones i desactiva tot el seu potencial de confiança en la bondat de qualsevol sistema. Les persones, sense voler-ho i sense adonar-se’n, es van tornant amargades i ressentides, i això cap país pot permetre-s’ho, doncs no surt de franc.

            La qüestió és, qui està dictant les regles de joc enmig de tot aquest caos? La resposta em sembla que admet poques variables: els mercats. I qui són els mercats? Jo no crec massa en teories de la conspiració ni en l’existència de dotze apòstols manegant-ho tot des de l’ombra, però és evident que el concepte “mercat” s’ha de materialitzar d’alguna manera entenedora per a la gent corrent. Es fa córrer la brama que són un dogma del sistema capitalista, però els dogmes que abans no es discutien per res del món, fins i tot els religiosos ara són qüestionats pel davant i pel darrere. A la tertúlia de la meva singular barberia, que com ja us he explicat alguna altra vegada és un parlament de pobre, un que se les dóna d’entès li va treure importància al misteri: “els mercats son els que tenen els diners a punta pala per deixar-te, quan no arribes a fi de mes, però fent-te pagar pel favor el gust i les ganes”.

A partir d’aquell moment, tothom s’hi va atrevir a ficar-hi cullerada a la conversa, i un que anava cremat va afegir: “i quan no pots tornar el préstec el dia que toca, et diuen que no t’amoïnis que ja te’n deixaran més si t’estrenys el cinturó i renuncies a uns quants drets adquirits, com si fossin privilegis. Això sí, els diners te’ls deixen clavant-te una bona picossada d’interessos. Fins que t’entrampes tant que se s’asseuen a la cuina de casa amb la pretensió d’administrar-te la bossa, el rebost i el lleure, assegurant-se que els hi demanaràs nous crèdits, a un preu cada vegada més impossible, i no per anar fent la viu-viu, sinó per tornar-los els rèdits. És el peix que es mossega la cua contínuament”.

            En arribar a casa hi vaig pensar-hi una mica en tot allò que havia escoltat, i no em van semblar cap bajanada aquelles teories. De fet, retraten a nivell casolà el que el ciutadà percep i no pot arribar a entendre d’aquest sidral que va desencadenar l’amenaça de fallida del sector financer a nivell mundial, com a conseqüència de l’espifiada de la bombolla immobiliària que havien impulsat i alletat els mateixos que es presentaven com a víctimes. Malgrat la neteja obligada dels bancs més tocats, en conjunt el sector financer serà l’únic que en sortirà reforçat de la crisi, però haurà estat a costa de les persones. L’aposta i la prioritat dels que manen ha estat apuntalar el sistema financer sense excuses i empassar-se el deute públic a corre-cuita. I les persones que s’apanyin com puguin!

L’obsessió malaltissa per retallar despesa pública a tota costa ha obligat a prendre decisions covardes, injustes i desproporcionades, ensorrant les famílies que ja venien de la pobresa i arruïnant les que trampejaven la situació des d’una classe mitjana i prefabricada de petits comerciants, emprenedors, professionals o funcionaris, desmotivant tota una generació de jovent que se’ls hi està covant l’arròs i no estimulant el consum perquè la roda comenci a girar. I el pitjor de tot plegat és que el model econòmic que enyoren recuperar algun dia, quan es vegin les orelles, és calcat al que ens ha portat a l’atzucac fa quatre dies. Mentre no se li busqui un recanvi sostenible al sistema, pensant més en les persones que no pas en el diner, tenim mala peça al teler.     

                     

QUI SE'N RECORDA DE LA CRISI DEL 77?

 

CARTA AL VENT

            Estem igual per no dir pitjor que a l’octubre del 77, quan es varen signar els Pactes de la Moncloa que avui més d’un dirigent polític enyora, malgrat allò de que mai les segones parts surten bé. Aleshores es va vendre aquella operació d’enginyeria política d’alta volada, com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a la pell nafrada del país, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, aquells Pactes no foren més que un conjunt de declaracions de propòsits i un garbuix de bones intencions, que es van abocar sobre la taula dels buròcrates de l’Estat  perquè posessin fil a l’agulla. Ara ens semblen aquells pactes qui sap què, però de resolucions a curt termini només se’n van concretar dues: control democràtic dels expedients de crisi i endegament d’estudis sectorials. El primer objectiu mai es va portar a terme, perquè la patronal de llavors tot just prenia mides de l’edifici on s’instal·laria la seva parafernàlia administrativa, i no es va comprometre en serio a gaire res. En quan al segon punt, va arrossegar-se de despatx en despatx dels ministeris, acabant a la paperera la majoria de vegades, un cop digerit el triomfalisme dels primers dies després d’estampar la signatura en aquell paper mullat que es venia com la Bíblia en vers. I és que, com ara, no era només Espanya qui estava a la corda fluixa sinó tot el conjunt del sistema econòmic global. De manera que aquells pactes, per molt que ens semblin avui un referent en què emmirallar-nos, tenien més de mític que no pas de pràctic.

            Els socialistes que llavors feien de comparses, perquè encara no havien tocat poder, tampoc no es feien gaires il·lusions i preferien veure-les venir: “...podrem arribar a diagnosticar les causes de la crisi, però no podem fer altra cosa que buscar-li col·lusions pal·liatives per a sortir-ne tan bé com puguem...” Per la seva part la Banca, si fa o no fa com avui, tocava a morts, i enlloc de donar exemple d’empenta es despenjava amb un seguit d’excuses de mal pagador: “...la política monetària del govern és tan restrictiva que s’ha reduït el diner en circulació i, per tant, el crèdit a concedir. Tanmateix, en empreses amb plantilles desproporcionades i estructures antiquades no és aconsellable que bancs o caixes d’estalvi s’hi emboliquin”. No us sona de res, aquesta cantarella?

            La patronal i els sindicats tocaven al llavors superministre Abril Martorell la mateixa saragata que avui ha d’aguantar en Rajoy. La solfa i els músics són els mateixos, només ha canviat els destinatari. En aquest sentit, estem encallats en dialèctiques passades de moda que no serveixen ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides. Aquell any 1977 la crisi tenia un conjunt de factors similars a l’atzucac actual, sobretot un: l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, havia caigut de forma espectacular i els més optimistes preveien deu milions d’aturats forçosos abans de fi d’any. A les comarques gironines, per exemple, tradicionalment sense problemes greus per manca de feina, l’atur havia augmentat un 50%. Per la seva part, els polítics i els economistes feien barrila, com si a la babalà s’anés arreglant el negoci, deixant-ne anar una de freda i una de calenta. Era freqüent escoltar a les tertúlies, que també n’hi havia a dojo, declaracions com aquestes: “O definim una política econòmica en un termini de quatre anys o no sortirem de la crisi” (Fuentes Quintana, l’arquitecte dels pactes de la Moncloa); “Els bancs guanyen diners encara perquè la crisi no ha arribat a la banca, la qual cosa vol dir que hi haurà dies pitjors” (Banc Popular dixit). I una patum de casa nostra en matèria d’Hisenda Pública, en Trias Fargas, es limitava a repetir: “Hem d’estudiar més a fons el fenomen de l’atur”.

            Es veu que, com passa ara per desgràcia, tampoc no li tenien a la crisi les mides ben preses i les previsions del propi Jordi Pujol, un dels polítics amb el cap més clar, no podien ser més pessimistes: “... la crisi serà llarga, de deu o quinze anys”. Fins i tot els abats i els provincials de les ordres reliquioses establertes a Catalunya, es varen reunir a la cartoixa de Montealegre per fer una crida a la solidaritat catalana com a remei per apedaçar els esquinços de l’atur en la societat. I com a detall anecdòtic, però sintomàtic que l’eufòria era més aviat poca, un reclam a “La Vanguardia” oferia: “deixar el seu vell “trajo” (sic), reformat com nou”. Jo mateix, que d’economia més aviat anava peix, vaig escriure un comentari que resumia la tragèdia: “Un país que comença a aprofitar la roba és un país que va endarrere”.

            Com ara, les coses anaven malament a tot el món, però el nostre país patia una pulmonia doble: com a conseqüència de la situació internacional i, també, per culpa de la nostra mateixa ineptitud per preveure un futur difícil. Acostumats a no mirar prim, ni varem planificar la industria, ni les infraestructures, ni l’agricultura, ni la investigació. A més a més de la reserva espiritual de l’univers, ens creiem - com proclamava a tort i a dret fa quatre dies el nefast Zaparero i la seva camarilla - el melic del món quan no érem altra cosa que un poble sense valors ni reserves per plantar cara a la crisi. Tampoc no estàvem preparats per a superar-la anant de bracet amb ningú, i quan allò que mancava era imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip, com ara repetim, ens dedicàvem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Els treballadors sortien al carrer a dir penjaments dels empresaris; molts empresaris de bona fe, abandonaven el seu deure moral d’invertir, cansats de ser bescantats fessin el que fessin i l’Administració de l’Estat navegava a la deriva, acumulant disbarats de tota mena, no respectant les seves mateixes disposicions.

            Tot plegat passava l’any 77 i, malgrat tot, ens en varem sortir perquè no hi ha mal que cent anys duri. Els pactes de la Moncloa potser només varen servir per fer-se uns quants una foto històrica, però n’hi va haver prou amb aquella unitat si voleu de tramoia com a revulsiu per un país ensorrat. I és que a vegades, entrellucar la sortida del túnel té efectes espectaculars. 

QUÈ EN FAREM DE L'OBRA SOCIAL DE LES CAIXES CATALANES?

CARTA AL VENT

            La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort les caixes d’estalvis catalanes, que al ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB varen perdre tot el poder de decisió no només sobre el seu futur financer, sinó també sobre què se’n farà de l’obra social al servei de la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social suposarà un cop fort per aquelles necessitats que elles cobrien, entre d’altres raons perquè no les assumia l’administració pública. No estem parlant, precisament, de xavalla: el pressupost de l’obra social de les caixes a Catalunya supera els 600 milions d’euros. És cert que la part del lleó surt de La Caixa, però la implicació de CatalunyaCaixa i d’Unnim en el territori quasi fregava el 75 milions i ara podrien posar el compte d’obra social a zero, si els nous propietaris se’n renten les mans d’aquests compromisos carrinclons.

En el cas d’Unnim, és improbable que el BBVA, que s’ha estrenat anunciant el tancament d’unes quantes oficines a Catalunya i fent fora un 20% del personal, s’entretingui mantenint, per exemple, l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya, ni el festival de músiques ètniques, que des de fa set anys es feia a Girona, o el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès. ¿Què els importa als directius d’una entitat que té la seu i el poder de decisió a la Castellana, donar suport a la cultureta dels catalanets? Que s’ho paguin ells!, encara diran.  

Tampoc no li deurà anar millor a l’obra social de CatalunyaCaixa, en aquest sentit, tant si se l’empassa el Santander com si ho fa qualsevol altra banc. Doneu per fet que es tancaran casals o clubs de gent gran i es donarà menys suport a projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu i formatiu. En el cas de Mon San Benet, la joia de la corona de CatalunyaCaixa, de ben segur no li faltaran pretendents degut al seu valor afegit i que enlloc de necessitar recursos, en genera. No sé si és un símptoma de l’escassa sensibilitat amb que es tocaran per part dels nous propietaris determinats aspectes culturals i socials del territori, el fet que una part del fons editorial apilat en un magatzem de Sant Benet de Bages hagués estat a punt d’anar a parar a la bassa, si no se’ls hi hagués cridat l’alto a temps.

            El desitjable seria que - si bé el perfil de l’obra social difícilment tornarem a veure’l tal com l’havíem conegut - quan la crisi escampi els bancs resultants de l’operació neteja continuïn dotant, sense excuses ni reserves mentals, l’obra social de les antigues caixes. Podrien plantejar-s’ho com un bon reclam per a recuperar la confiança i les bones pràctiques, però quan el que compta no són els sentiments sinó els resultats, veig molt improbable que es prenguin aquesta molèstia si el patrimoni adquirit s’ha valorat a zero. Si serveix de mostra, l’obra social de la CAM, venuda a preu de saldo al Banc de Sabadell, ha quedat reduïda a un àmbit purament testimonial. La qual cosa és coherent amb la filosofia de la banca: un banc ha de retribuir els seus accionistes i no pas a la societat civil del territori que l’acull. Per tant, tot fa preveure que de mica en mica o pel broc gros, es produirà el desarrelament progressiu dels vestigis de l’obra social en els territoris d’origen de les caixes.

            La característica de les caixes catalanes era que no tenien uns accionistes a qui repartir dividends, sinó que era la societat civil en el seu conjunt la receptora dels beneficis, reconvertits en serveis. Però el govern socialista, en contra dels seus principis ideològics, va legislar pensant més en la gran banca i, segurament, també en fer la punyeta a l’excessiu poder financer català, propiciant la desaparició de les caixes. En aquesta operació, els principals perjudicats no foren els capitalistes, sinó els ajuntaments, el tercer sector i els petits impositors.

            L’obra social de les caixes d’estalvis ja va anar de capa caiguda des de l’any 2010, doncs com a conseqüència de la reducció del benefici, la inversió es va retallar en un 17,7%. Tanmateix, les caixes d’estalvi catalanes i les seves obres socials, que havien estat una referència internacional de les escoles de negocis, tant per la seva quota de mercat – van arribar a suposar un 54% del sector financer, mentre que a Alemanya i França no arribaven al 25% -, com pel seu model d’obra social a la que durant la darrera bona “collita”, l’any 2009, hi varen abocar una mitjana del 27% dels beneficis, exactament 2.200 milions d’euros, de cop i volta, varen pagar els plats trencats per l’anatema de la bombolla immobiliària i pel deute tòxic acumulat. D’aquesta escabetxina, per ara només se’n salva La Caixa, fins que no caigui a les urpes de Bankia, i les corresponents entitats basques, que com sempre mengen a part.

I SI EN COMPTES DE RETALLAR, OPTIMITZÈSSIM?

CARTA AL VENT

            No he pogut entendre mai, i n’he parlat d’aquest tema a bastament, que en el transcurs d’aquesta crisi només se sàpiga, per part dels governants, emprendre una retallada brutal de drets i una rebaixa de sous. És de llibre de text que per reduir el deute es pot actuar de dues maneres distintes: augmentant ingressos o rebaixant  despeses. Però qualsevol estudiant de primer curs d’econòmiques sap que per aconseguir més ingressos és fonamental optimitzar els recursos disponibles. Aleshores, per què serà que no hi tenen tanta tirada, els que ens han de treure les castanyes del foc, a aprofundir en aquesta direcció? Doncs, al meu parer, per una raó molt senzilla: perquè l’optimització implicaria trencar molts de plats bonics i desmuntar infinitat de rectories i d’interessos creats. I ningú, des del govern o fins i tot des de l’oposició, s’hi vol arremangar a endreçar i airejar els caus del casalot. Potser perquè tothom en sortiria escaldat? Potser perquè trobaríem esquelets dintre algun armari? Malgrat que oficialment es nega que n’hi hagin, el cert és que, per poc que es grati, dessota la crosta de l’administració pública apareixerien privilegis i bules impresentables i, sovint, inexplicables.

            Com que la majoria dels que governen abans de ser frares havien fet d’escolans, ja saben el pa que s’hi dóna, i prefereixen començar la reforma podant les branques més febres i assequibles, enlloc d’altres de més enrevessades. Però aquesta tàctica és tan negativa i forassenyada, que caurà pel seu propi pes. Fent retallada sobre retallada, no aconseguiran altra cosa que desmoralitzar i empobrir els ciutadans, fins que aquests diguin prou! Quan en les respectives eleccions el poble va fer confiança a CIU o al PP, fou perquè quan van mal dades hom s’agafa a un ferro roent, si convé. Però al cap de quatre dies, en un cas i en l’altre també, ja s’ha vist que allò del “govern dels millors” o “dels que sabem què cal fer”, no passava de ser un miratge cruel, per no dir una burla de molt mal gust. Si, per fer un símil, els governs anteriors, d’esquerres, varen descarrilar un tren a la deriva, després de posar-lo altre cop a la via ens adonem que aquest tren, repintat amb el color blau de la dreta, va directe al precipici.

            Si no impulsen a corre-cuita el creixement, com dimonis pensen sortir-se’n de l’atzucac? Són tan capsigranys que no s’adonen, de veritat, que cada nova retallada directa o indirecta, suposa una destralada a la capacitat de consum, que és el combustible i el motor de la revifada? Com creixerà l’economia, si la gent no gasta? Com esperen que es consumeixi, si es passen el dia amenaçant amb més retallades de sous, de pensions i d’oportunitats de guanyar-se la vida fent de petit emprenedor? Les pimes, a més d’una reforma laboral, necessiten polítiques de reactivació econòmica per incrementar la demanda. Les pimes són les generen el 90% de l’ocupació, però se les manté acorralades en un cul de sac, quan molts petits empresaris han arriscat els seus patrimonis, refiant-se que les promeses dels polítics es farien realitat en dos o tres anys. Ara, en canvi, el gallec pinta un futur més negre que el carbó i temen, amb raó, que dintre de quatre dies s’hauran de veure bescantats i avergonyits sentint-se dir el nom del porc, perquè quan al carrer les masses s’esvaloten fan passar bou per bèstia grossa.

            I, mentrestant, ningú gosa posar el dit a la nafra. Què vol dir optimitzar els recursos? Doncs no amagar més el cap sota l’ala i esporgar l’administració pública de paràsits, d’empreses improductives, d’assessors, consellers i executius prescindibles, de no duplicar i triplicar administracions. Sobretot, d’acabar amb la sangonera que suposen autonomies insostenibles, creades a l’empara de la transició per fer als poders fàctics més mengívola la píndola de restituir a Catalunya i a Euskadi els seus drets històrics. Realment algú, amb tres dits de front, pensa que es pot justificar de cap manera el parlament i el govern autonòmic de Madrid, per exemple, en un país que perd oli a tremuja. Espanya és l’únic país, de l’Europa amb qui ens hauríem d’emmirallar, que en els darrers deu anys ha engreixat l’administració pública en personal i en deute. Serien capaços de justificar, sense enrojolar-se, les seves nòmines i demès serrells els alts  no tan alts empleats d’algunes empreses públiques? Si les retallades haguessin començat per les branques podrides de l’arbre, segurament no passaríem tantes angúnies i no veuríem el futur tan negre.

            Optimitzar els recursos també vol dir posar en ordre la Universitat, incentivant la investigació, passant la rasqueta de la productivitat a les plantilles de docents, penalitzant els mals estudiants crònics, dissenyant una política de beques sostenible, que realment ajudi a qui s’ho mereixi. I en quan a l’administració de Justícia, optimitzar vol dir implementar d’una vegada els recursos informàtics per estalviar temps, tràmits burocràtics i reorganitzant la funcionalitat, evitant la saturació que empudega l’agilitat amb taxes dissuasòries equitatives. I finalment, optimitzar els recursos també vol dir deixar-se de punyetes i abordar l’evasió de capitals, l’economia submergida i el frau fiscal sense contemplacions i amb rapidesa, obligant la banca a obrir l’aixeta del crèdit perquè si no circula diner amb naturalitat, aquest mort no hi ha qui el ressusciti. Esclar que optimitzar en aquestes condicions és com fer una revolució, però és que si la classe política no l’endega i controla des de les institucions, potser demà passat els hi faran incontrolada des del carrer.