Follow by Email

divendres, 24 de febrer de 2012

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO S'ASSEU QUAN VOL

CARTA AL VENT

            Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’assaja als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt el dia de les eleccions, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres comparses coixos els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa on repenjar-se en un moment donat; però, en aquesta faràndula ningú fa favors de franc, ni s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general de l’oposició. De manera que davant les carbasses que els il·lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, varen decidir despenjar la doctrina més rància que s’havia practicat i predicat a bastament, en la prehistòria dels seus orígens: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

            Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que té la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqui a casa seva. Però la família ja en té prou, de moment, amb que se sàpiga que surten junts, perquè encara que no ho vulguin reconèixer massa sovint, els convergents són un bon partit per a una Alícia que malda per trepar tan lluny com pugui. El que passa és que la seva família té un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no està disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros i amenaçar amb tallar la relació, deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. Esclar, qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol. Salvant les distàncies, l’Alícia de casa nostra, vol copiar les maneres de la punyetera alemanya Àngela, que fa anar de corcoll a mitja Europa, amb les seves ànsies d’imposar el dictat que li convé. I no es talla a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es faci amb segons quines companyies, sobretot si són de la ceba. Ara mateix, com que ha tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no ha pogut veure mai ni en pintura, ara aquesta ve i el castiga sense postra.

            No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per sortir-se’n. Potser seria hora de canviar de parella, però les que al començament del ball varen ser repetidament menystingudes, quan s’hi posaven bé perquè no es deixessin ensibornar per una gata maula, ara els farien representar tots els papers de l’auca i fins aquí no hi estan disposats els convergents. Els analistes de la situació que s’ho miren més desapassionadament, ho tenen clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i els seus prepotents amics botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que aquí d’amor res de res – és que ni a l’Alícia els hi varen donar embolicada ni ignoraven quines males peces hi havia a la seva família. Fins fa quatre dies, l’afició preferida d’aquesta gent era jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, ja s’hi havien enrotllat anys enrere i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic que fins i tot varen comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia està de més bon veure i escoltar que no pas aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys sap dorar més bé la píndola.

            Dit això, des del carrer el ciutadà que es limita a observar tantes anades i vingudes d’una classe política que s’entreté tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals de la societat, “fipla”. Dir les veritats, de veritat, no és políticament correcte. Les veritats, de veritat, couen; mentre que les veritats de mentida fan bullir l’olla de molta gent que es fica en política per viure’n. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables, tota aquesta colla de mesells procurarien trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar. Que caient les que cauen, siguin incapaços d’agafar el toro per les banyes, no té perdó de Déu. Amb tots els respectes, que ara com ara el que els tregui la són sigui si al Senat s’eliminarà o no la traducció simultània, i no com s’ha de tapar la boca a un president del govern, que va escampant irresponsablement pel món que la situació desastrosa que diagnostiquen els saberuts europeus per a Espanya encara serà pitjor, em va venir ganes de vomitar.                                       

dissabte, 18 de febrer de 2012

PER QUÈ SE N'HA DE DIR "COPA DEL REI"?

CARTA AL VENT

            Per quin set sous, a aquest país tan peculiar en que vivim, qüestions que són exclusivament esportives s’han d’embolicar políticament? Ara resulta que a on s’ha de jugar la final de la Copa, esdevé quasi un problema d’Estat; com si no tinguéssim prous maldecaps per a entretenir-nos. Vaja, que ja són ganes de complicar-nos la vida! Si resulta que es tracta d’un afer esportiu, per què no ho resolt d’una vegada la Federació corresponent, en aquest cas la de futbol?

No, què va! Vet-aquí que, donant la cara o tirant la pedra i amagant la mà, tothom corre a fica-hi cullerada. I el que es pitjor: tothom quan obre la boca per opinar sobre aquesta qüestió, escombra descaradament cap a casa, embolicant encara més la troca. I el que ja no té nom, és que aquesta picabaralla, estrictament esportiva, no es limiti només a quatre xitxarel·los desvagats, sinó que polítics de primera fila, hi diguin la seva tot desafinant i fent algun gall inclús, posant en perill el concert. A cap altre país del món passa, que no tinguin aspectes tan elementals i simples com aquest, de a on s’ha de jugar una final esportiva, resolts i lligats els melics des de temps ençà.

Enmig d’una discussió encesa, no és el millor moment per consensuar conflictes, més enllà de trobar a darrera hora - sovint després de dir-se el nom del porc durant una setmana - una sortida de compromís acceptada a contracor i covant ja la revenja. Les solucions estables, ben rumiades i sense serrells que pengin, s’han de prendre en fred, no en calent. Roma, Paris, Londres, Lisboa, entre d’altres capitals, són les seus indiscutibles de les finals de la Copa dels seus respectius països. Madrid ho ha estat en infinitat d’ocasions, però ara els amos del Bernabeu surten per petaneres, i no estan disposats que el seu estadi sigui l’escenari on catalans i bascos ventilin i xalin la final de la Copa del Rei. Què es pensen, que contaminaran l’ambient de virus perifèrics?

            No seria cap bajanada preguntar-nos si aquesta poca disposició dels madrilenys a fer d’amfitrions, obeeix només a pura rebequeria del senyor Florentino Perez, com a reacció visceral davant l’adversari per antonomàsia de la casa blanca, el Barça, o la resistència té més calat que una simple rivalitat. Ja ho sentirem a dir! Però, en tot cas, és bastant empipador que especulacions d’aquesta mena tinguin raó de ser; doncs, no ajuden gens a rebaixar les tensions territorials, sinó tot el contrari. I, sobretot, sap greu que s’abonin les suspicàcies malintencionades, i que quan la solució és tan poc complicada com en aquest cas, es vagi marejant la perdiu; passa massa sovint en un país que tothom fuig, com de la pesta bubònica, de les patates calentes. Si qui organitza la Lliga i la Copa és la Federació, no seria lògic que els seus dirigents es mullessin i no contribuïssin a que la taca d’oli s’escampi? Si la Federació ha esdevingut, també, una rectoria per a uns quants espavilats, potser ja seria hora que pleguessin de rascar-se la panxa, i fessin la seva feina per justificar les misses, què carai!

            I ja que hi estem posats en això de la Copa, em pregunto si no seria millor referir-nos-hi planerament, deixant de banda l’afegitó “del Rei”. La Copa, que jo sàpiga no la paga pas la Zarzuela, sinó que es tracta d’una competició futbolera que tots els països organitzen, entre d’altres raons perquè dóna el passaport per participar en competicions europees de guanyadors del campionats nacionals. Ara bé, que jo recordi, no hi ha cap altre país adherit a la UEFA que identifiqui aquest trofeu, amb el cap de l’Estat corresponent. Fins i tot a Anglaterra, on la monarquia està més arrelada que a altres bandes, segons diuen els monàrquics, la seva Copa no passa de dir-se així: Copa. És més, estic segur que els mateixos dirigents de l’UEFA no s’entretenen a matisar, quan es refereixen als representants espanyols, que la seva particular Copa és la del rei, sinó que l’arrengleren com a la resta de països, amb el comú denominador de Copa. Simplement, sense buscar-hi tres peus al gat.

            Per què, doncs, aquí volem ser diferents de la resta de la comunitat? Serà perquè com que un clau es treu amb un altre, al esbandir la nostra Copa de l’afegitó “del Generalíssim” després de quaranta anys, va semblar millor substituir-lo per “del rei”. No seria hora de normalitzar aquesta competició amb propietat, i relaxar-la una mica, com una organització més de cadascuna de les Federacions esportives? Que sigui el cap de l’Estat qui la lliuri en persona als guanyadors, ja són figues d’un altre paner. Però que porti el seu nom, crec sincerament que es passar-se de frenada.      

divendres, 10 de febrer de 2012

UNA ALTRA REFORMA LABORAL ESGUERRADA DE NAIXEMENT

CARTA AL VENT

            Tot fa pensar que amb l’enèssima reforma laboral que sortirà de la cuina aquest mig dia, no en tindrem ni per mocar la crisi. Pel mateix pecat original a que em referia divendres passat, parlant de la reforma financera: no s’haurà tingut el coratge d’agafar el toro per les banyes. Ara bé, considerant que a part de caure bé als sindicats autòctons ha de convèncer, per imperiosa necessitat, als voltors mercats que ens tenen agafats pel coll i que se la miraran amb lupa, el més probable és que no coli. Inclús és possible que per fer-la creïble no pugui comptar ni amb l’aval d’una vaga general que, encara que sembli mentida, sembla que és el que li vindria bé al senyor Rajoy.

I és que per reviscolar un mercat laboral tan enterc com l’espanyol, cal alguna cosa més que fer-li pessigolles. Perquè el malalt comenci a reaccionar, és imprescindible primer que la iniciativa privada, que és qui pot crear llocs de treball, es senti prou estimulada per atrevir-s’hi. I en segon lloc, que es remogui enèrgicament la capacitat de consumir, doncs sense una demanda eufòrica no s’engrescarà l’oferta. I ni una cosa ni l’altra, segons sembla de les filtracions que s’han anat coneixent, la resolt sense complexes una reforma laboral que naixerà esguerrada, i que constituirà, de ben segur, una nova frustració.

Amb el canvi de govern hi havia l’esperança que no es deixaria perdre l’oportunitat de trenar una reforma ben feta, però una vegada més em temo que s’haurà repetit una versió nova, d’aquest exercici en que som tan experts: marejar la perdiu. La cosa no té volta de fulla, mentre ens regim pel sistema capitalista el consumidor hi juga un paper fonamental en l’empresa de desencallar el carro. Si qui ha de comprar s’arronsa perquè no té diners, ni crèdit, ni veu clar el dia de demà, vol dir que tenim mala peça al teler. I si qui hauria de crear llocs de treball no se sent valorat socialment – la caricatura macabra interioritzada gràcies als que viuen de ridiculitzar de l’empresari, no estimula, precisament, a fer-se emprenedor –, ni se li posen a l’abast unes regles de joc transparents que li facin perdre la por a invertir, la reforma que avui ens presentarà la vicepresidenta acompanyada dels seus acòlits, està més morta que els morts del cementiri. Això són faves comptades!

I que consti que voldria equivocar-me en el pronòstic; no hi ha res que em fes tanta il·lusió com reconèixer que l’he vessada. Entre d’altres raons de pes, perquè em fa por que la corda es trenqui el dia menys pensat. Mentre no ens adonem que no es pot repicar i anar a la processó alhora, no ens en sortirem. I quan sents que s’anuncia una vaga de transport urbà coincidint amb un esdeveniment econòmic que manté llocs de treball per avui i pel demà, voldries entendre com arriba a aquesta decisió un sindicat responsable. El més curiós de la hipocresia col·lectiva en que estem submergits o anestesiats, es reflecteix en com es trascolen aquestes notícies per part dels comentaristes i tertulians tuti quanti de les televisions i ràdios públiques i privades,  que són els que creen opinió en aquest país, comencen els seus anàlisis fent una genuflexió políticament correcte al dret a la vaga, perquè no s’atreveixen a dir el que vertaderament pensen: que els sindicats s’ho haurien de fer mirar més d’una vegada.

I que potser s’hauria d’anar pensant, també, en reformar una llei de vaga dels anys de la picó, per evitar les salvatjades que l’exercici d’una llibertat mal entesa i pitjor practicada, vulnera i trepitja sovint el mateix dret a la llibertat que tenen uns altres. Mentre la moda sigui posar els drets per damunt de les obligacions, no anirem bé en cap sentit. I mentre no se’ns arronsi el melic per parlar-ne obertament, no tirarem endavant. ¿O es que creieu que als empresaris que han aconseguit per Barcelona la confiança del mercat de les noves tecnologies els fa feliços veure com els seus esforços d’anys poden acabar a la bassa per culpa de dirigents sindicals dogmatitzats? Això també entra en el paquet de les reformes laborals, i en la política de donar seguretat als empresaris que vulguin apostar fort.    

divendres, 3 de febrer de 2012

REFORMAR SENSE ATACAR LA CAUSA, ÉS PEDRE EL TEMPS

CARTA AL VENT

            Per què darrerament s’han fet reformes de tota mena i la crisi ni s’arronsa? Doncs, senzillament, perquè els nostres polítics no han tingut mai el coratge d’anar a l’arrel del problema, sinó que només s’han dedicat a maquillar-ne les conseqüències molestes. Agafar el toro per les banyes era impopular i feia perdre vots, per tant els que fan política com qui fa de manyà - per guanyar-se les garrofes, això sí cent vegades millor que el manyà -, ja se’n guardaren bé prou de fer res políticament incorrecte, encara que sigui socialment necessari. Per primera vegada, el mateix Miquel Roca ha admès l’error de Convergència al no plantejar des de bon principi, quan es negociava la Constitució, el reconeixement del concert econòmic per a Catalunya. Es va fer a fi de bé, esclar, per no trencar l’entesa d’una transició agafada amb agulles d’estendre la roba. Tanmateix, tampoc els que s’adonaven del disbarat, per a no provocar una ruptura i les trencadisses corresponents, no varen moure un dit per impedir la multiplicació d’autonomies fins a nivells esperpèntics. Si d’aquella manca de coratge encara en paguem avui les conseqüències, no seria raonable proposar-se no repetir els mateixos errors?  

            Amb el ròssec de cinc milions i escaig d’atur i tota una generació de joventut pràcticament perduda i arruïnada, em sembla que s’hauria d’acabar l’addicció als experiments. Però no és així, els polítics mesells no paren de desbarrar. Avui el consell de ministres aprovarà la reforma financera que ahir el senyor de Guindos – un home que després d’enganxar-se els dits en altes responsabilitats de gestió del nefast Lehman Btothers, hauria d’anar pel món amb peus de plom i molta humilitat – va presentar la reforma eufòric, amagant que no farà a la crisi més efecte que una cataplasma per curar un càncer. Com és pot parlar de “reforma”, si no s’extirpa el tumor que consumeix el sistema financer? La causa dels nostres maldecaps, com ha passat a la resta de països “tocats” per l’esclat de la bombolla immobiliària, és que no hi ha manera de saber les dimensions del “forat” que l’explosió ha causat. Si haguéssim de creure al senyor de Guindos estaríem parlant d’un 110 mil milions, però des del propi sector s’insinua amb la boca petita que molt més, tant com el doble. Perquè el problema no es redueix a saber de quants pisos disposen, sinó de quin és el preu de cada pis. Aquesta és la mare dels ous: que en l’època daurada el Banc d’Espanya va permetre alegrement que les societats de taxació depenguessin de les entitats financeres. Aquesta aberració va possibilitar taxacions forassenyades al contractar hipoteques: el banc sobrevalorava el pis perquè li convenia als seus resultats i, també, per calcular les primes dels alts directius, mentre que el comprador hipotecat, content i enganyat feia la compte de la lletera, creient-se que era milionari.

Al esclatar la bombolla, resulta que el mercat ha dictat sentència: els pisos estaven sobrevalorats en un 30 o un 40 per cent. Però no s’acaba aquí la cosa, ja que si només és tractés de cobrir el diferencial entre el valor real i el de taxació potser sí que en de Guindos ho arreglaria amb aquest 50 mil milions d’euros que vol que aprovisionin en un any, els bancs. La realitat, no obstant, és que en aquest estoc immobiliari hi ha una partida opaca i maleïda  que correspon als solars no urbanitzables i als blocs de pisos que no es poden vendre perquè, excitats pel boom especulatiu, els promotors construïren i els respectius ajuntaments consentiren que s’aixequessin en els indrets més inversemblants. De quan puja aquest passiu realment, els bancs ni en parlen. Però males llengües diuen que la insistència del govern en empentar la fusió entre Bankia i Caixabanc obeeix a que corre la brama que l’antiga Caixa de Madrid arrossega una càrrega molt feixuga d’actius tòxics. El govern potser pensa que si aquesta operació de fusió és tanqués amb èxit, mataria d’un tret dos pardals: diluiria en el païdor ben sa de la Caixa catalana els virus nocius de la Caixa madrilenya i, d’aquesta manera, anorrearia un altre símbol del poder econòmic de Catalunya, després d’esclafar la pretensió d’autonomia del Prat.

            Finalment, que no ens vengui la moto el senyor de Guindos que als espanyolets aquesta “reforma” no ens costarà ni un euro. Ja no estem al segle dinou i qui més qui menys té una mica d’instrucció i sap que de miracles no n’hi ha: a tots els demès països sanejar les entitats financeres els hi ha costat enormes sacrificis als ciutadans, i encara no han fet net del tot. Que a nosaltres ens surti gratis no s’ho creu ni mamat, per tant aquesta reforma serà inútil una vegada més, perquè res que s’aguanti sobre una mentida pot reeixir. I que no vingui ara dient el senyor Botin, del Santander, que tot el dia culmerdejava per la Moncloa assessorant a l’inexpert Zapatero, que la culpa de tot plegat no era de la banca, sinó dels polítics. Els polítics hi varen tenir la seva part de culpa, però mentre s’engreixava l’oca immobiliària cap banquer obrí la boca per a blasmar-ne. Al contrari, més d’un animava els ciutadans a endeutar-se fins a les celles perquè sinó eren tontos, cridant com vulgars Laportes: “al loro, que no vamos tan mal”.

            No m’ha quedat espai per parlar de l’altre reforma dels pebrots, la laboral. Ho faré la setmana vinent.