Follow by Email

dissabte, 28 de gener de 2012

SI US SERVEIX DE CONSOL, ENCARA N'HI HA DE PITJORS

CARTA AL VENT

            És una bona teràpia, la majoria de vegades, portar a visitar un hospital algú que es passa el dia queixant-se de la seva mala sort. Si s’és una mica persona, quan hom veu el pa que s’hi dona en aquests llocs, ha de caure de la figuera i pensar que, potser, no té tanta raó de somicar contínuament com una criatura malcriada: al costat de gent que s’empassa amb coratge inexplicable vertaders drames personals i familiars, jugant-s’hi inclús la vida o la seva qualitat residual, les quatre xorrades que ens passen als que tenim salut i l’indispensable per anar tirant, no ens haurien de treure el son. Al contrari, hauríem de donar gràcies a qui es vulgui, per la bona sort de que gaudim.

            Tanmateix, una cosa semblant passa ara amb com s’entoma la crisi. Ens anguniem només d’imaginar a quantes coses haurem de renunciar si no s’atura la mala ratxa. I quan algú pretén retallar una mica del benestar adquirit, ens defensem com gats panxa enlaire, denunciant que ningú pot arrabassar-nos els nostres drets i que, si per cas no queda un altre remei, que l’escabetxina comenci per una altra banda. I de ser una societat alegre i confiada en que tot seria de color de rosa pels segles dels segles, hem rebaixat els nostres fums de grandesa a contracor, i la crispació o la por més pregona ha transformat el posat dels que s’ho passen més malament. Si per un instant ponderéssim que amb una quarta part del que disposem per mantenir el nostre tren de vida, al tercer món viurien com reis, potser ens tornaria el somriure als llavis i ens desapareixeria a cara de pomes agres.

            En aquest món de mones, tot és relatiu i, fins i tot, a vegades arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, des amb qüestions transcendents fins amb tonteries de pissarrí. Voleu dir que s’ho val? No ens adonem que no es raonable ni té justificació que per resoldre qualsevol problema concret, apareguin centenars de solucions contradictòries? Això només delata una realitat esquizofrènica: que tothom té un rei el cos i que ningú para atenció en el que diuen els demés, per molt que s’hi esforcin. Sobre la crisi mateixa, estic convençut que els que l’estudiïn d’aquí a un segle, ens farien avergonyir si no fos que farà temps que criarem malves. Des dels orígens fins al seu agreujament, cap dels llestos que ara pontifiquen des de les diverses trones, varen ser prou espavilats com per preveure la patacada que ens venia a sobre. O potser sí. Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no va ser tan culpa nostra, com ens volen fer creure. Com en les clàssiques novel·les dels mestres de l’intriga, per desemmascarar el culpable ens haurem de preguntar a qui afavoreix aquest caos?

            És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang, i reaccionar amb sentit positiu per no seguir-los la beta, als qui a còpia d’encavallar males notícies esperen menjar-me la moral, fins al punt d’acabar-me tombant al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i acabés tot plegat en un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món a la seva conveniència, ens adonarem que la solució està més a prop del que pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. I això no vol pas dir retallar a mansalva l’estat del benestar o els ingressos, per posar-los al nivell de fa deu anys. No, començar de nou hauria de significar tirar enrere totes les barbaritats que hem consentit, des que el capitalisme més calculador ens va fer renegar dels valors tradicionals, que ens varem malvendre per un grapat de lluentons.          

divendres, 20 de gener de 2012

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ?

CARTA AL VENT

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina, que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà d’anar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample. Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si el conjunt de la classe política - els que diuen que pretenen governar i els que són acusats de no deixar governar - no es posen d’acord i es deixen de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema - que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar del bisturí – al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats, a cops de destral.

            S’han de fer el càrrec, tots plegats, que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable. El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant; d’estirabots judicials sense cap ni centener; de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica; de testimonis desesperats de treballadors que, amb un atur que esborrona, es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes que tenen en ferm. I per la constatació que, malgrat la promesa del conseller Boi Ruiz sobre que la sanitat pública no perdria qualitat, la realitat d’aquesta fal·làcia il·lustrada ja se la troben, els qui tenen la desgràcia d’haver-la de necessitar, en les condicions de precarietat logística a que l’han condemnat les retallades que van debilitant l’estat del benestar a pessigades. I que consti que, en aquest cas, no es per culpa del personal sanitari, sinó per haver desmantellat els serveis fins a extrem tan paradoxals que la manca de consultors suficients en especialitats sensibles, els CAPS han de posar en llista d’espera de més de seixanta dies, consultes que s’haurien de tramitar amb caràcter d’urgència segons els criteris dels metges de capçalera o de les mateixes unitats d’urgència hospitalària, una vegada deriven a l’especialista el malalt controlat en la fase crítica.

És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què? Doncs per aprimar sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible: posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques, que només engreixen el dèficit; eliminar les administracions duplicades quan les competències estiguin transferides, tant a nivell estatal com d’administracions autonòmiques; acabar amb la disbauxa del mapa autonòmic reconeixent els drets dels tres territoris històrics i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, i que entre totes són una autèntica sangonera; reconèixer als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminar dels organigrames de tota l’administració pública els endollats polítics; obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives productives i al consum responsable, no aplicant interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; regulant d’una punyetera vegada la legislació laboral, escoltant sense dogmatismes ni prejudicis les reivindicacions dels emprenedors, ja que són els que han de crear llocs de treball i només ho faran en condicions favorables als seus interessos; acabar amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, amb escarments exemplars als infractors i als constructors de l’enginyeria financera necessària per escaquejar-se pagar els impostos.
           
            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no vol dir metges, educadors, jutges, bombers o policies, per resumir-ho – sobredimensionada i farcida de càrrecs d’origen polític que fan més nosa que servei; una política fiscal que accentua les diferències entre rics i pobres, carregant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del consum...

Però el bisturí, jo penso que no es pot deixar en mans d’un únic cirurgià, si no volem que el malalt s’hi quedi al quiròfan. Perquè l’operació neteja es faci ràpid, amb destresa i amb èxit, s’ha de comptar amb tot l’equip de gent que van comprometre’s si guanyaven les eleccions a treure el país del forat en el que, entre tots, l’havien enfonsat. Això vol dir que mentre un talli, l’altre anestesia i l’altre cus la ferida. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. El que importa és treure el malalt de l’UVI.     
  

divendres, 13 de gener de 2012

LES DUES ESPANYES

CARTA AL VENT

            Ja em perdonareu, però si faig una mica de zàping per la tele, al·lucino al descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar el panorama, que conviuen amb la crisi de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no se la treuen de la boca, la crisi, que l’analitzen, la sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries.

            Si em decanto per la primera d’aquestes Espanyes, acabo deprimit i, sobretot, confús, perquè tot i que hi solen participar, a les tertúlies, experts de cert renom; mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest, on s’esbudellen els famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar, competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional; però, almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I, sobretot, m’oblido de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa.

No recorreré a la clàssica bajanada que una d’aquestes dues Espanyes em trenca el cor, perquè me la porten fluixa. però si és veritat que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla diria: no t’amoïnis, en aquest món hi ha d’haver gent per tot.
           
            De fet, els dos formats televisius a que ens estem referim no són una exclusiva d’aquest país, ja que una altra de les nostres característiques és copiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que massa sovint brodem i superem la posta en escena, l’aparador; però marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts a l’entorn d’una taula, i després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència és exacta i que sempre dos més dos faran quatre. De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants caps tants barrets.

            Però els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil per solucionar qualsevol problema posar-nos d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. No hi ha res a fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que es canviï d’opinió amb gran facilitat, depenent de quin cantó surt el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tan de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. Ja es ben trist tenir un pati tan caòtic. I avui, al parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en un aspecte concret , però també podríem posar altres exemples perversos: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agrada i l’altra Espanya, la dels corruptes i malversadors. A la primera la gent fa equilibris per sortir-se’n com pot, mentre que a la segona s’està ben vist i es viu a cos de rei. Quina de les dues s’imposarà a l’altra?           
   

diumenge, 8 de gener de 2012

A CAVALL DE LA FEBRADA

CARTA AL VENT

            A vegades convé reposar; altrament la vida s’esmuny entre els dits com s’esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel. L’empipador és que ara no lleu, d’estar malalt. Abans, de petit, recordo que quan tenies mal de cap, et podies tombar tranquil·lament al llit a covar la calipàndria. Ara, com que s’arrosseguen tants de maldecaps, ens hem acostumat a no saber estar-nos al llit, i passem bo i drets els constipats, les esgarrifances de fred, la caparrassa i aquella grip fastigosa i sense responsables coneguts que et deixa allomat, i et treu el poc humor que et quedava - després de la pluja de notícies pessimistes o escandaloses acumulades al tombar de l’any - l’atac del virus que sigui és una garrotada a traïció que em podien estalviar.

            Però, mira que us dic, reposar de tant en tant és bo, tot i que sigui si us plau per força. I encara que tinguis el cap enterbolit i l’espinada adolorida, alguna part del cervell no deixa de treballar a marxes forçades i et passa, com si fossin imatges, idees, arguments i preguntes a cabassos, més de pressa del que voldries, per a poder-les retenir. Potser perquè abans de posar-me al llit havia estat repassant missatges de felicitació de les amistats, a la poca estona de quedar-me ensopit em varen venir mil imputs a l’entorn del mot pau, i em sentia a mi mateix fer una mena de discurset on la paraula pau hi sortia cada dos per tres. No sé per quina raó, però de tota la quantitat de bestieses que vaig arribar a somniar aquella nit de malsons, només recordo amb nitidesa una frase que em va quedar clavada: “la pau mai no es deixa atrapar”.

            Suposo que té una explicació senzilla: aquestes diades pau és la paraula que es repeteix a tort i a dret, que passa de boca en boca, com si fos una consigna, en totes les seves traduccions: bon Nadal, que tinguis bon any, que els Reis et passin moltes coses bones... És un missatge important, però insuficient si no es materialitza en realitats, si no perd el regust de prefabricat. És cert que tant per Nadal com per Reis fem un esforç col·lectiu per acostar-nos al món dels infants, en un intent, jo crec, de retrobar la pròpia innocència, parenta de la pau. Però, és un muntatge ben intencionat i res més. ¿Recordeu que fa temps es van fer unes grans campanyes en contra de la joguina bèl·lica? Doncs resulta que el món consumista, malauradament encara avui, motiva pares i nens a comprar una certa classe de joguines no gens didàctiques, com per exemple la nova generació de nines monstruoses.

            Potser es tracta de canviar - aquí sí que convindria passar-hi l’escombra a fons - aquella vella doctrina de “si vols la pau, prepara’t per fer la guerra”, per una alternativa molt més congruent: “si realment vols la pau, no comencis a esmolar l’eina”. Un canvi de mentalitat que, ara com ara, no assumeixen els polítics i, per tant, no reeixirà de cap manera mentre la dèria d’armar-se fins a les dents sigui el parenostre que tothom sap de memòria, des de la dreta a l’esquerra. No cal anar gaire lluny, per recordar els fàstics dels socialistes de casa nostra als governants centristes que compraren tímidament quatre avions de combat, i quan varen arribar al poder, en Narcís Serra ens va encolomar F-18 americans a tremuja, amb l’excusa de que portaven una mica de tecnologia catalana.

            Qui pogués tornar a ésser infant i entretenir-se fent pessebres o tornant a aquelles joguines entranyables, com les baldufes, de quan també per jugar hi teníem de posar una mica d’imaginació. Una utopia, esclar. El que passa és que hi ha massa mesells. “I massa gent – com va escriure en Felix Cucurull, que en sabia un niu d’això de la pau – que no s’adona una abraçada amb totes les mans del món, pot ser una autèntica abraçada”.

            I perdoneu, aquestes divagacions a cavall de la febrada.