dijous, 28 de juliol del 2011

LA REVOLUCIÓ PENDENT

CARTA AL VENT

LA REVOLUCIÓ PENDENT

            És normal que tots els que aspiren a governar diguin que les coses van molt malament, doncs mentre no porten el timó poden fer-se el desentès de la realitat: que hi ha coses que no es podran arreglar, governi qui governi. Per exemple, que si ja no era gens senzill controlar la infracció en temps de vaques grasses, encara resulta més difícil compensar els damnificats en temps de crisi: treballadors a sou amb la por al cos, petits empresaris escanyats per manca de finançament, parats sense futur, pensionistes congelats i immigrants tutti quanti, que varen venir-hi a raure a aquest país creient-se que aquí es lligàvem els gossos amb llonganisses. Però el que emprenya de veritat és que quan ja no es podia allargar més el braç que la màniga, aquí s’engreixava la bombolla de la despesa pública perquè massa gent en depenia de fer-se el ronsa, per arrodonir els seus beneficis. I ara què? Com es paguen els plats trencats d’aquella disbauxa? Doncs acumulant noves transferències de l’actiu al passiu de la Seguretat Social.

            De no tancar l’aixeta del dèficit públic quan toca en són culpables els governants que no governen, però també i molt, els gestors directes d’una Administració pública que no ha sabut o no ha volgut mai treballar amb criteris d’eficàcia per aconseguir gestionar al més baix cost possible. Massa sovint passa que s’inverteix en la “gestió” de serveis més pressupost que no pas del que reben els beneficiaris finals. Tots els governs, quan estan a l’oposició, prometen que la reforma de l’Administració pública serà prioritària. Però tothom que es belluga per les oficines de l’Estat – sigui en versió central o autonòmica – sap que queda molta feina per fer per desmuntar tantes “rectories” com s’han tolerat arreu, potser fins i tot sense donar-hi cap importància, com si la baixa productivitat ja sigui un serrell indiscutible de la funció pública. I que consti que la productivitat no es mesura sempre per la diligència o la dedicació de les persones, sinó per disposar d’un mètode de treball racional, dissenyat amb criteris d’eficàcia. I d’aquesta part de n’és responsable el cap de cada oficina administrativa.  

Fins i tot una autoritat com en Marx, a “El Capital”, va dir en temps reculats que la figura imprescindible en qualsevol sistema era la del “mànager”. Privada o pública, tota orquestra que de veritat vulgui fer un bon paper en societat i no semblar un orgue de grills, necessita tenir al davant un director que sàpiga i vulgui fer servir la batuta. Però avui els directors estan malvistos i massa sovint els seus col·laboradors els desqualifiquen per sistema dient que si els han posat al davant, és perquè deuen ser uns llepaculs o directament uns malparits. I, és clar, cada vegada hi ha menys gent competent que s’hi vulgui arriscar a posar-hi ordre al casalot de la santa burocràcia amb criteris i mentalitats del segle XXI. No fa gaire anys un degà del Col·legi d’Enginyers, en la seva intervenció en el Congrés de l’Obra Pública a Catalunya, va fer aquest entretoc al govern de torn: “la correcta i eficaç direcció d’una obra pública pot estalviar com a mínim un 10 per cent de la inversió”.

En definitiva, aquesta revolució per recobrar l’eficàcia administrativa no hauria de conformar-se retallant prestacions ni posant rigorosos controls de presencia a les oficines públiques, perquè els funcionaris compleixin l’horari. Això només són pedaços propis de mentalitats burocràtiques. La revolució pendent és la que procuri una gestió impecable que l’únic que retalli sigui el “cost” d’administrar, en benefici del resultat final que rep l’administrat.

dijous, 21 de juliol del 2011

CARTA AL VENT : ELS VELLS EN CAMI DE FER MÉS NOSA QUE SERVEI

ELS VELLS EN CAMÍ DE FER MÉS NOSA QUE SERVEI

            Una aproximació a la realitat de la gent gran, no sé si la millor però a mi em va impressionar, la vaig escoltar no fa gaire: “Ara sé què significa ser vell: es pot fer tot el que fan els joves, però hom se’n cansa de seguida”. Clavat, nano! Ja es pot anar predicant ous a vendre si les cames fan figa i el delit et deixa plantat, com si fos un desodorant comprat a preu de saldo. Però, sobretot, esdevé un drama es presenta quan t’adones que en el “mercat de futurs”, “ser vell” no cotitza i enlloc d’un valor sòlid, massa analista se’l mira com un valor tòxic i un llast en potència per l’economia. Si arribar a vell, enlloc de constituir un grau, resulta que ha d’ésser una càrrega per a la societat, estem ben arreglats.

            A les joves que bescantaven o se’n reien gratuïtament de les seves sogres, per tal d’avergonyir-les i fer-les callar, hom els hi recordava amb murrieria que anaven pel camí de ser-me un dia o altra. En canvi, quan la societat d’avui dia arramba al vell perquè senzillament fa nosa, no té gaire present que hi ha més dies que llonganisses i que a tothom arribarà el moment de la jubilació, àdhuc als que ara tallen el bacallà en el més ample sentit de la frase. Oi més quan la jubilació cada dia sembla que arriba més aviat i als “vells oficials” cada dia els retiren, per força, molt més joves. La crisi està convertint en “vells prematurs”, homes amb quasi mitja vida per davant, malaguanyant una experiència que no s’aprofita ni per a la formació de noves generacions.

            La veritat és que la societat ja se n’ha preocupa dels vells (començant per emmascarar la veritat pura i dura amb un eufemisme edulcorat: “gent gran”). Però ni de bon tros no ha fet tot el que calia per facilitar-los una jubilació digna, començant per no assegurar-los ni la qüestió més essencial per a la seva independència: el poder adquisitiu de la seva pensió. No es tracta només de bastir residències i llars d’avis. És bo que se’n facin, però aquest aspecte podríem considerar que és el més folklòric o anecdòtic de la qüestió. Seria necessari canviar aspectes de més calat en el model de la mateixa societat per aconseguir que el vell veiés aprofitada i reconeguda la seva llarga experiència professional, respectada la maduresa, compensada justament la seva vida de treball i de creació de riquesa, assegurada una assistència sanitària com cal, motivada la vinculació amb la família...

            Amb el sotrac de la crisi la classe dirigent, arreu d’Europa, ha passat llista esparverada dels passius prescindibles i abans que s’enfonsi el vaixell està disposada a desprendre-se’n sense contemplacions. El problema pels vells és que, de reüll, se’ls considera un llast difícil de suportar a la llarga i la primera reacció de pànic ha congelar o retallar descaradament les pensions contributives, que ja no eren res de l’altre món però que eren un dret adquirit amb suor i llàgrimes. I la cosa no ha fet més que començar, de manera que dóna la sensació que en un futur no gaire llunyà, potser l’únic esport que podrem practicar serà el de fer equilibris per arribar a cap de mes. És molt fotut adonar-te que cada dia faràs més nosa perquè la teva societat no podrà fer-se càrrec del que costes si vius massa. 

divendres, 15 de juliol del 2011

ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

ENS EN SORTIREM AMB AQUESTA TROPA?

            A tothom preocupa el creixement de l’atur. Els parats no troben feina en el mercat normal, i si per cas, han d’acceptar engreixar les files de l’economia subterrània; els joves que volen començar a treballar es cansen de voltar i d’omplir currículums sense que mai els cridin d’enlloc, la majoria dels que treballen viuen amb un ai! al cos perquè no tenen la seguretat de si la seva empresa aguantarà el xàfec i els que s’han jubilat no poden creure que se’ls pagui una llarga vida de treball amb una pensió que trontolla cada dia perquè són els primers a rebre les bufetades d’unes retallades socials, com si ells en tinguessin la culpa de que el país vagi de cap a la ruïna. Però encara preocupa més que en una cruïlla tan enrevessada algú pugui pensar sortir-se’n sense assumir que un país pobre només sortirà de la crisi amb els seus propis recursos i que no se’n sortirà demanant la lluna en un cova.

            Fins ara, no tocar de peus a terra no ha donat resultats ni aquí ni fora d’aquí. L’atur i la crisi només té un tractament: sentar-se a la taula rodona a negociar la solució sense actituds dogmàtiques, sense cartes amagades a la mànega, amb els ulls ben oberts a la realitat i amb les orelles esbatanades per escoltar el que diguin els altres. A vegades dóna la impressió que les coses no tiren endavant perquè les parts es conformen fent declaracions de principis per a la galeria, enlloc de sacrificar alguns principis per a l’acostament de postures. Sortir de la crisi i de l’atur és cosa de tres: empresaris, treballadors i la classe política. Els primers no tirant la tovallola d’entrada i arriscant com varen fer els seus avis per pujar un negoci. Els treballadors no posant canyes a la roda sistemàticament i la classe política ajudant ràpid les iniciatives, vinguin de qui vinguin, per tirar endavant el país.

            Si no ens ho prenem així, la crisi no sortirà del pou. No serveix posar el destí en mans dels vidents que arreglen el món fent barrila a les tertúlies, com si aquest país fos una immensa tertúlia per passar l’estona enlloc d’arremangar-se a treballar. ¿Com es menja que una societat amenaçada de mort s’entretingui prenent-se tasses de camamilla enlloc d’agafar el bisturí? ¿És normal que les reformes més imprescindibles no acabin de tirar endavant perquè tenim una classe política que enlloc d’homes d’estat semblen criatures barallant-se en un pati d’escola? Ni amb imposicions d’escapularis miraculosos ni amb la formulació d’anatemes salvarem la nostra economia, de manera que no ens en refiem dels estreteges de pacotilla, sobretot dels que tenen un orgasme cada vegada que s’escolten. I tinguem present que pujar la temperatura de la caldera social és un pas cap a la destrucció de la societat democràtica.