dijous, 1 de desembre del 2011

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY

CARTA AL VENT

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT A KENNEDY

            On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se en Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos  arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació sota el símptoma de l’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin dilapidar en capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat en Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            Per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina. I l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar a llurs víctimes. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita de la seva posició de privilegi per omplir-se les butxaques. Esclar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que hi troba i fuig. Tanmateix, ho podem dir de l’atracador. Quan es decideixes a “actuar” no en sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant, com que no en tregui ni per pipes, o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.

            En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, pensant que ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat en Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig. Ara, els lladres d’upa es pensen que són diferents dels lladres proletaris. La llàstima és que, a vegades fins tot algun jutge de la vella escola, comparteixi aquest criteri, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix,d’una raça en extinció que cal preservar.

            Alguns països per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria”, que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla - potser també se’ls hi hauria d’amputar la dignitat, la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com sigui necessari, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de llurs apropiacions indegudes.          



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada