Follow by Email

dimecres, 28 de desembre de 2011

SOBRE ELS ALTRES MALTRACTAMENTS A LA DONA

CARTA AL VENT

            ¿Quin dia millor que avui, dia dels innocents, per tenir present el maltractament a la dona? Per aquesta raó, he avançat dos dies la publicació de la Carta al Vent que, habitualment, es penja els divendres. Simone de Beauvoir, la que va denunciar que “el més mediocre dels homes és creu un semidéu, quan té una dona al davant”, què pensaria de les dones que acaparen tant o més de poder que un home? És evident que ha plogut molt des que Aristòteles va sentenciar allò de que “s’ha de considerar la condició femenina com una deformitat”. Just avui, a quatre dies de final d’any, quan fem l’estadística de les dones que han estat assassinades, a vegades bàrbarament, per bandarres que les consideraven de la seva propietat, potser seria, també, el moment oportú per recordar i repudiar el maltractament de gènere amb que han estat blasmades i menystingudes sistemàticament les dones, en general, per part d’intel·lectuals de primera fila o per patriarques reconeguts de la societat. Potser sí, que avui dia dels innocents,  a les portes de cap d’any, sigui una bona ocasió per passar comptes.
           
El respecte envers la dona, ja començava de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els prevenia “que les dones no poden badar boca, en cap reunió pública”. Un altre element de la seva mateixa corda, sant Agustí, deu segles després del cop de pedra aristotèlic, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”. I si tirem més avall, els xinesos en un dels seus “savis” proverbis, posen les dones a l’altura dels imbècils. I setciències com Erasmus de Rotterdam, ensenyaven als seus deixebles que les dones “seran sempre dones; és a dir, tocades del bolet”. Fins i tot en Luter, el cismàtic més famós, va ficar-hi cullerada: “encara que les dones s’esllomin i morin de part, no passa res; que es morin per això existeixen, per parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzche, va dedicar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bajanada que, que els seus seguidors, no li van retreure mai: “Si surts amb dones, no et descuidis del fuet”. El selecte i “delicat” Lord Byron, per la seva part, aclaria el “protocol social”   reservat a dona: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat. És convenient que sàpiguen un xic de religió per anar dretes, però no cal que perdin el temps ni amb la poesia ni amb la política. Que practiquin la musica, que aprenguin el ball de saló i que es dediquin a llegir llibres devots o de cuina; ja en tenen prou per complir amb la seva funció”. Per cert, un dels escriptors del segle d’or espanyol - d’aquells que els frares catalans amb qui estudiàvem després de la guerra, ens feien recitar de memòria en castellà - Fra Luis de León, en va dir una de tan grossa, que no sé pas si la seva barroeria es pot superar: “Si les llàgrimes de les dones poguessin fecundar la terra, de cada gota en naixeria un cocodril”. I no ens oblidem de la contribució a la causa de tirar per terra el prestigi de la dona, la d’un insigne fill de la Gran Bretanya anomenat Shakespeare, que aconsellava: “si una dona et parla, s’ha de somriure; però no car fer-li cas”

            Em sap greu de reconèixer que d’aquests “maltractaments il·lustrats”  a les dones, no se n’escapaven pas els intel·lectuals catalans. No sé si el considerat en la seva època progressista arrauxat en la seva època, el lletraferit Prudenci Bertrana, s’hagués atrevit a signar avui aquella apologia de la “dona com objecte”, que va gosar escriure el 1914: “... també baix el punt de vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les infàmies més grosses seran comeses i celebrades. Davant d’aqueixa missió noble i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes actituds ni de certes costums. Tot lo que puga fer la dona per atreure l’home, és en bé de la mateixa moral social. Endemés, la dona estimula a viure i treballar. Se l’ha de mantenir, i per mantenir-la, l’home viu i treballa”.

            De tota aquest vergonyós material - ara que ens preocupem tant de recuperar i netejar la memòria històrica - potser caldria fer-hi una bona endreça, doncs si qui maltracta amb violència física ha de raure amb els ossos a la presó, “maltractaments verbals” com els anteriors es mereixen ser condemnats a la foguera. I, potser també, ara que es mira amb lupa si les quotes de poder polític estan ben repartides entre homes i dones, caldria que les pròpies dones, en defensa de la seva dignitat, aclarissin que triomfar no és qüestió de sexe, com tampoc no ho és l’estupidesa.

dijous, 22 de desembre de 2011

EL TANCAMENT DE CAIXES ÉS UNA SOLUCIÓ O UNA EXCUSA?

CARTA AL VENT

La situació deu estar molt fotuda, perquè la Generalitat decideixi deixar de pagar les quotes de la seguretat social i d’ingressar les retencions de l’IRP de tots els treballadors, que l’administració pública té en nòmina. Quan una empresa dóna un pas com aquest, difícilment se n’acaba sortint. L’agonia pot ser més o menys llarga, però al final acaba fent l’ànec. El que passa és que una empresa normal no pot donar aquest pas dient que fa un “tancament temporal de caixes”, per guanyar temps, disfressant-lo amb una excusa patriòtica, sinó que a l’empresari que no pot pagar se li diu que està en suspensió de pagaments, de camí cap a la fallida, i de seguida els bancs, els proveïdors i la pròpia administració li fan la vida impossible. Francament, no és estrany que la ciutadania hagi suspès la gestió del “govern dels millors”, si el resultat del primer any de governar és la bancarrota.

Ara bé, diguem-ho tot, en un any, per dolents que siguin els que manen, no poden haver generat un forat tan colossal. El desgavell administratiu ja venia d’abans, de l’època del tripartit; això ni els imbècils ho podrien negar. Si això és així, i sembla que no té volta de fulla, ¿no hagués estat més positiu pel país que els que entraven i els que sortien s’haguessin entaulat a resoldre el problema sense tirar-se els plats pel cap? Però, esclar, els que feien costat - és un dir – a en Montilla no volien passar per malgastadors i maldestres, i els que tornaven al poder, afamats després de vuit anys de travessia pel desert, no volien admetre que el problema de la caixa no venia de gastar massa sinó d’ingressar poc. Si haguessin tocat de peus a terra, i agafadets de la maneta ens haguessin explicat com n’estaven de fotudes les coses, potser tots haguéssim entès la necessitat d’estrènyer-nos “temporalment” el cinturó fins a fer les paus i, de ben segur, ens podíem haver empassat l’amarga píndola de les retallades, sobretot si haguessin estat progressives.

Però no, els que deixaven el poder empantanegat i els que es morien de ganes de manar, varen enrocar-se cadascú en els seus interessos miops de partit – el qualificatiu adequat seria mesquins –, i varen tirar al dret, els uns dient que tot ho havien fet de conya i que no tenien la culpa de res, i els altres matxucant als més dèbils i perdonant impostos als més poderosos, com la resposta més intel·ligent que se’ls hi va ocórrer en vistes de l’atzucac. El pitjor de tot, és que tant els uns com els altres, actuaven d’aquesta manera sense caure’ls-hi la cara de vergonya, quan la ciutadania de que tant se n’omplien la boca en època electoral ja feia temps que els tenia calats. Els convergents ahir, i els “peperos” avui és creuen que han guanyat les eleccions perquè són molt bons. Que s’ho treguin del cap! Tothom sabia del peu que calçaven, però anant de mal borràs com es va, la gent s’agafa a un ferro roent si pensa que pot ser la taula de salvació.

Potser em criticareu que el que diré es fer demagògia, però ho tinc de dir: ahir, a Manresa, un immigrant de 56 anys quasi va cremar la casa perquè volia cuinar, intentava escalfar la paella amb papers de diari. No era que fos tonto, és que no tenia cap altra alternativa. Quan passen coses com aquesta, els governants d’un país han de deixar de banda les preocupacions identitàries, i dedicar-se a resoldre les prioritats de la societat, colze amb colze a una oposició que s’oblidi per unes quantes setmanes de les baralles de patí d’escola, per empènyer entre tots el carro fins a treure’l del pedregar. Per exemple, es fa bandera del pacte fiscal i sembla que sense aquest instrument ja podem plegar veles, però no expliquen que durant cinc legislatures convergents, amb els pactes del Magestic pel mig, es conformaren amb allò de “peix al cove”. I anant més enllà, si no tenim pacte fiscal és perquè en època constituent - quan ja n’hi havia uns quants que posaven en relleu que era el moment de demanar un sistema com els bascos – els polítics catalans varen “fer vistes”.

Ara la prioritat es com fem les paus en la balança de dèficit, sense ensorrar més gent en la misèria i carregant-se el que queda de l’estat del benestar. I en aquesta tasca hi té que empènyer govern i oposició, sense carrinclonades ni estirabots: els que manaven abans assumint la responsabilitat que tenen per no haver parat de gastar quan varen veure que els ingressos queien en picat, i els que manen ara perquè han de reconèixer que si no és entre tots, no se’n sortiran, i això vol dir deixar-se de dogmatismes i de perepunyetismes. Si no saben rectificar ràpidament, no aturaran la pressió del carrer i la indignació davant de tanta potineria política se’ls hi girarà en contra.      

divendres, 16 de desembre de 2011

PER NADAL, MATAREM EL GALL

CARTA AL VENT (16/12/2011)

            Aquesta darrera quinzena de l’any hi ha una paraula que es repeteix a dojo, a tort i a dret, que passa de boca en boca i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles, com si fos un reclam comercial o una consigna celestial: felices festes! És un missatge consistent, no us ho nego, però insuficient al no materialitzar-se en realitats tangibles, al no perdre el regust horrible a prefabricat. És per això que, potser, es fa, precisament, un esforç col·lectiu per acostar-nos al món innocent de la infància, en un intent de retrobar en la pròpia infantesa el referent de la pau i la tranquil·litat, que durant la nostra adolescència i maduresa ens hem polit o ens han arrabassat descaradament. ¿Ens fem trampa al solitari, quan fem cagar al tió les coses bones, amb que nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, no planteja la qüestió de fons. El fotut i preocupant és que el mànec d’escombra amb que la mainada tusta la soca màgica la revetlla o el mateix dia de Nadal, abans de menjar-se l’escudella de galets, cada vegada l’arrepleguen criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un ultimàtum: “caga tió, d’avellana i de pinyó. No caguis arengades, que son salades. Caga torrons, que són més bons”.
           
            Poques llars no es guarneixen amb algun detall de Nadal, malgrat es nota que cada vegada aquests guarniments es posen amb menys il·lusió, potser perquè volta menys la felicitat? Alguns fan el pessebre, més gran o més petit - en definitiva, a tot arreu els pessebres són iguals i diferents ensems -, sobretot el pessebre casolà, voluntàriament ingenu, sense gaires pretensions artístiques, sovint a prop o dessota mateix d’un avet de pedigrí o de plàstic fastigós, on no hi falten mai els personatges principals del misteri: el nen i la verge. Sant Josep ocupa, habitualment, un lloc secundari; tant com el paper reservat al bou, a la mula, a l’àngel o a l’estrella de vuit puntes. Malgrat això, si fem cas del dibuixant Joan Vilanova, que des de Manresa escampava arreu nadales entranyables, i que d’aquesta qüestió en sabia un niu, els animals de l’establia  simbolitzen, potser, aquesta pau que ens desitgem, amb més o menys convicció, cada dia. “Els animals – deia en Vilanova – no tenen enveja ni interessos”. Qui pogués tornar a ésser infant, per entretenir-se fent pessebres o creant les pròpies joguines, enlloc d’omplir-nos la casa de productes de consum massiu, que més aviat inciten les criatures a assemblar-se a Rambo, que no pas a Gandhi, per posar un exemple que tothom pot entendre. Una utopia, doncs, això de la pau i de la felicitat?

            No ho voldria creure, perquè per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que de galls de veritat ja en queden pocs, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no s’enrecorden de la tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella simpàtica que guiava uns mags cap a Betlem, ara per damunt dels nostres caps només s’hi passegen aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat, com uns vampirs, encara no en tenen prou i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense concedir-nos ni la treva de Nadal. Ens deixarem prendre l’ànima, també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells que només pensen en la seva menjadora, i passen de la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que es basa exclusivament en l’usura d’uns quants que s’han aprofitat de la disbauxa en que havien acostumat, perversament, a viure ahir la majoria de les seves víctimes d’avui? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena.     

divendres, 9 de desembre de 2011

DEMOCRÀCIA VERSUS DEMOCRÀCIA

CARTA AL VENT

            Parodiant el reclam d’aquells cursets – “finances per als no financers” - que feren forrolla a les escoles d’estudis no fa pas gaire temps, potser val la pena fer algunes reflexions sobre com s’està desenvolupant, avui en dia, aquell principi tan sagrat que va definir en Lincoln: “la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”.És tal com jo ho tenia entès fins ara. Que un Estat democràtic es recolza sobre quatre potes concretes: L’imperi de la llei, en base a normes jurídiques racionals, generals i abstractes, aprovades exclusivament pels representants legítims del poble; una Administració publica sotmesa a la llei i al control judicial per evitar abusos; la separació de poders i la garantia dels drets individuals i socials, sota la tutela-la d’una justícia independent.
Entre aquests drets socials, jo diria que el més important és el de dissentir; si aquest dret no es respecta, es posa en risc l’autèntica convivència en llibertat. Però, tampoc no se li fa cap favor a la democràcia, si els programes amb que els partits polítics es presenten a les eleccions només pretenen “recaptar vots per guanyar el poder”, enlloc de fer-ho “per complir un programa de govern”.
Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com a sistema d’organització social, veurem que n’hi ha per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida, que en general,  no se la considera com un valor absolut, sinó més aviat com el sistema més presentable per aconseguir determinats fins. Atenes, el seu bressol per antonomàsia, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època de major esplendor i la dissidència era mínima; però, com s’ha de manegar la cosa enfront de setanta milions d’ànimes? En Felip II, que no era cap lliberal sinó un monarca absolut, confessava que no podia regnar sobre 10 milions de “monarques” que portaven un rei al cos, sense treure el geni de tant en tant. El problema d’avui dia, en el mig món i escaig que la gent es desperta cada matí convençuda que viuen en una democràcia, és que en realitat estan obsessionats per un miratge, i cadascú interpreta la partitura democràtica en claus diferents.
No fa ni una setmana que la poderosa Rússia, que des que va arraconar la dèria de la repartidora de la propietat, omplint-se la boca de bravos a la democràcia capitalista, resulta que ha instal·lat, amb la benedicció dels teòrics representants del poble, una repartidora del poder mitjançant un vergonyós intercanvi de cromos en els càrrecs més importants. A l’altra banda, Nord-Amèrica encara no han superat del tot aquell dilema que els anys seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un home tan ponderat com en Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. A les democràcies que es consideren “madures” els hi molesten les majories absolutes, perquè opinen que la tirania d’una majoria és un mal de ventre que s’ha d’evitar, si no es vol que descompongui el país i acabi anant-se’n a fer punyetes.
Ja n’arriba a ser de complicat, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan bonic que un dia va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments. Quan uns partits i els seus líders estan tan persuadits que la raó la tenen només ells - fins i tot tancant la boca dels que els hi porten la contrària mitjançant violència física, psicològica o financera - la democràcia farà figa”.  
I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria un engany de l’estadística”. Però, no té volta de fulla que el sistema democràtic dels principals països occidentals ha de renovar els esquemes caducs. L’època de les elits, àdhuc de la democràcia representativa - sigui la dreta dels propietaris, els industrials i els banquers o l’esquerra dels buròcrates sindicalistes o dels intel·lectuals progressistes –, sembla tenir els dies comptats. Qui està prenent les rengles cada vegada més fort són els plebiscits que es recolzen en l’opinió pública “on-line”; els grups de pressió (“mercats” inclosos); els col·lectius d’indignats a les ordres de qui sap qui o les desguitarrades xarxes d’internet. ¿És aquesta la mostra genuïna del “poble” que la democràcia té d’emparar? O, potser, és aquest “poble” qui salvarà la democràcia?
      

dijous, 1 de desembre de 2011

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY

CARTA AL VENT

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT A KENNEDY

            On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se en Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos  arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació sota el símptoma de l’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin dilapidar en capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat en Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            Per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina. I l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar a llurs víctimes. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita de la seva posició de privilegi per omplir-se les butxaques. Esclar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que hi troba i fuig. Tanmateix, ho podem dir de l’atracador. Quan es decideixes a “actuar” no en sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant, com que no en tregui ni per pipes, o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.

            En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, pensant que ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat en Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig. Ara, els lladres d’upa es pensen que són diferents dels lladres proletaris. La llàstima és que, a vegades fins tot algun jutge de la vella escola, comparteixi aquest criteri, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix,d’una raça en extinció que cal preservar.

            Alguns països per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria”, que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla - potser també se’ls hi hauria d’amputar la dignitat, la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com sigui necessari, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de llurs apropiacions indegudes.