dijous, 17 de novembre del 2011

ENS FALTEN EMPRENEDORS, NO TECNÒCRATES

         CARTA AL VENT
  
          La gent, encara que compti amb el dits, sap lligar el números, i en moments com els que estem vivint, pot acabar posant-se les mans al cap per poc que algú burxi el més elemental sentit comú dient barrabassades. Els vells, sobretot, recorden, comparen i esperen que les coses no rodin tan malament com alguns “bruixots” pronostiquen d’un temps ençà. Jo, francament, ho veig bastant negre perquè, a part de pobres, que ja és una desgràcia, som un xic desafortunats: no tenim gaires matèries primes per tirar de veta i fer la guitza als països industrials. D’altra banda, els que ens han de treure, en teoria, les castanyes del foc, ¿com volen que la gent s’hi senti identificada, se’ls cregui, després d’escoltar els “pinyols” que s’escupen a la cara durant la campanya electoral? ¿Com volen que la gent respecti als qui tindran el dret a governar, gràcies a les urnes, si cada dia assisteix a l’espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa?

            La gent, per molt que es mami el dit, té clar que per sortir del pedregar cadascú té de tibar el carro, fent allò que li pertoca. I per crear llocs de treball s’ha de comptar amb els emprenedors de vocació, ja que ni els sindicats, ni els polítics, ni els governs crearan empreses rendibles i sostenibles. La crisi ha tingut, com a mínim, una influència positiva per al món empresarial. Ha donat un toc d’alerta contra plantejaments poc elaborats. Contra dispendis sense rendibilitat. Contra escandalls “a grosso modo”. Contra decisions precipitades o intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida, que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes de les empreses anessin grassos.

Però, quan ha arribat la crisi, quan el mercat s’ha tornat llepafils i estalviador, només han aguantat l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb imaginació i amb professionalitat. Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les estructures productives, els sistemes de distribució, les relacions laborals, s’ha vist clara la brutal diferència entre la forma de reaccionar de l’individu “empresari”, i la de l’individu “propietari” d’una empresa. El que ha distingit en les hores importants l’empresariat de veritat - des dels anys trenta fins al dia d’avui, passant pels greus moments de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta al canvi social, la capacitat de sacrifici i d’austeritat, i, sobretot, la capacitat impagable de recuperar la il·lusió i l’entusiasme, inclòs quan tot sembla convidar a abandonar la barca.

Les bones notícies s’ha de fer córrer; fins i tot si es tracta d’indicis de bones notícies. El panorama és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. Per totes aquestes raons, la gent que compta amb els dits de la mà, pensa que si els empresaris per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, s’ha de fer el que calgui perquè la por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se sàpiga que aquesta confiança no arribarà si, com més aviat millor, no s’esbargeix l’enrarida atmosfera que envolta indiscriminadament la reputació empresarial. El problema no és, per exemple, que alguns empresaris siguin empresonats com a delinqüents, sinó que en l’opinió pública es respiri la sospita que gairebé tot l’empresariat està en capella d’anar a raure a la “cangrí”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada