DE L'ESTAT DEL BENESTAR A L'ESTAT DE LA RESPONSABILITAT

CARTA AL VENT

            La ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que repeteix tant gags que ja no tenen gràcia; com si els actors que acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea d’aquest teatre immens, que es diu Espanya, s’hagués quedat ensopida o estúpida. Que no s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular des de la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de la claca - llogada per neutralitzar els intents de sabotejar la representació -, que està escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més indignades, que venen del galliner. El teatre pot acabar esclatant d’indignació - si els actors no es posen ràpidament les piles – el dia que els empipats i incomodats de la platea, se sentin identificats en els crits de queixa procedents del galliner.

            Ja sé que la “parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la realitat que es viu a aquest país, quan el teló de la representació teatral que s’anomena “campanya electoral” s’ha aixecat a mitja nit. Durant quinze dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, qui treu més drapets al sol als actors de les altres companyies i en mirar de fer empassar al públic quantes més rodes de molí millor. La competició per aconseguir l’administració del teatre no es tracta, precisament, d’uns jocs florals, sinó que és la guerra; i tot sembla que estigui permès. Bé, de fet, tot estava permès fins fa poc, fins que s’han colat al teatre, okupant el galliner, un grapat de gent indignada, que planta cara als actors exigint que l’obra carca i passada de moda que es representa, sigui reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els actors professionals venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de memòria. L’únic dret que li queda al públic és que, de tant en tant, pot canviar la companyia de còmics, escollint mitjançant un sistema democràtic, entre companyies consagrades i de renom o una de les debutants; en qualsevol cas, els nous protagonistes de l’escena, per fer mèrits i quedar bé amb la parròquia, faran algun canvi formal en el guió de l’obra, adaptant-la als gustos de la nova clientela, però mantenint invariable l’argument.  

Però, adés, des de fa un parell de representacions, el públic majoritàriament jove que omple el galliner, exigeix a les patums de la faràndula que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus. Els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats  rebentessin una representació que els permet de viure com uns reis, ells i llurs famílies, tant la directa com la política. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat que barressin el pas a aquella patuleia i que no se’ls hi vengués ni una entrada. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés per la força el galliner, ja que no quedava altre remei. Tampoc no se’n sortiren. Els indignats no eren manxols, i llevat d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions - a la seva colla s’hi havia infiltrat púrria -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i utilitzant altres mètodes més intel·ligents i, sobretot, allunyats de la “bronca”, es seguiren rifant els actors maldestres, posant en evidència les seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que representaven.

És cert que l’obra ja està cascada i que cada dia interessa a menys gent, però aquesta manca d’empatia amb l’argument es suplia amb un clima de benestar: el teatre era cada vegada més fabulós i oferia més serveis i prestacions. Cada dos per tres s’hi feien reformes, encara que la majoria fossin innecessàries i supèrflues, però com que tothom hi anava bé amb aquella política d’enlluernaments i parafernàlies, no s’estalviava cap esforç per tal que el públic s’hi trobés còmode: “cor que vols, cor que desitges”. Fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany el teatre ha dit: “prou! Així no podem seguir perquè les misses no donaven per tant i a la caixa només hi queden teranyines”.

Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que retallar despesa esbojarrada, a corre-cuita i a l’engròs. I, de mica en mica, el públic que s’havia acostumat al benestar que es respirava entre les quatre parets del teatre, ha de renunciar a comoditats que li havien promès els actors que "mangonejaven"  l’obra, serien per sempre. La indignació impulsada des del galliner està arribant a la platea. Que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat d’ensibornar dels actors. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de la responsabilitat”. Sobretot, si cada companyia de còmics s’aferra a la seva obra i al seu argument.