Follow by Email

dijous, 24 de novembre de 2011

PAREU DE MAREJAR LA PERDIU!

(CARTA AL VENT)

            No hi ha pitjor política que la de no rectificar. I això, precisament, és el que fan avui no només els polítics de casa nostra, sinó els d’arreu – inclosos els que pertanyen a aquesta subclasse anomenada “tecnòcrata” –, a l’hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes, amb la intenció de donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac mundial actual no han estat, solament, els polítics maldestres, que tenien les mans foradades i pardalets al cap, sinó els estats financers que, com uns usurers malvats, han jugat a donar corda als mals administradors, facilitant els seus jocs de mans especulatius, fins que els tinguessin tan lligats de mans i peus, que els poguessin fer ballar com putxinel·lis.

            Pels que com jo mateix, comptem amb els dits de la mà, el compte de la vella de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als petits mandarins de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudava” a endeutar-se lligant-se la corda al coll tots solets. Quan estigueren ben entortolligats, començaren a tibar de la corda exigint la devolució dels crèdits, sabent que els seus clients estaven més escurats que les rates. Aleshores varen treure’s la careta, descobrint el seu negoci de veritat: deixar recursos, a interessos cada cop més alts, per poder tornar el deute contret. I com que la roda no para de girar en aquest sentit pervers, cada vegada la bola s’ha fet més grossa i els prestamistes tenen el peu al coll dels que no veien un burro a quatre passes, encegats pels seus projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat consistiria en prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com vulgueu dir-li.

            Però, és clar, als que tenen la paella pel mànec el sistema ja els hi està bé. I, de moment, no pensen pas canviar-lo, sinó tot el contrari: obliguen els seus esclaus endeutats a manllevar diners de les pedres, per injectar vitamines als socis de la seva confraria financera que, després d’una o vàries nits de disbauxa, s’han quedat anèmics. Dit d’una altra manera: els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen a que els escanyats, encara hagin de treure forces de flaquesa per alimentar el seu botxí. Continuant amb aquell símil del compte de la vella, això vol dir que si no es canvia de sistema, ni tota una vida pencant com negres no servirà per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim el capítol d’ingressos a pràcticament a zero, i per arribar a fi de més ens han de fiar a un set o un vuit per cent d’un interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens faran vendre l’ànima i tot.

            Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb criteri i senderi, ja que penso que, fins i tot, uns “mercats” tan recargolats poden haver previst la reacció dels cada vegada més indignats, i si aquesta esclatés per la força, ja tenen a punt la reacció suficient per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu dir que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar la raça de líders, perquè ningú els hi pugui fer ombra? ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics només fan que marejar la perdiu amb retallades inútils?           

dijous, 17 de novembre de 2011

ENS FALTEN EMPRENEDORS, NO TECNÒCRATES

         CARTA AL VENT
  
          La gent, encara que compti amb el dits, sap lligar el números, i en moments com els que estem vivint, pot acabar posant-se les mans al cap per poc que algú burxi el més elemental sentit comú dient barrabassades. Els vells, sobretot, recorden, comparen i esperen que les coses no rodin tan malament com alguns “bruixots” pronostiquen d’un temps ençà. Jo, francament, ho veig bastant negre perquè, a part de pobres, que ja és una desgràcia, som un xic desafortunats: no tenim gaires matèries primes per tirar de veta i fer la guitza als països industrials. D’altra banda, els que ens han de treure, en teoria, les castanyes del foc, ¿com volen que la gent s’hi senti identificada, se’ls cregui, després d’escoltar els “pinyols” que s’escupen a la cara durant la campanya electoral? ¿Com volen que la gent respecti als qui tindran el dret a governar, gràcies a les urnes, si cada dia assisteix a l’espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa?

            La gent, per molt que es mami el dit, té clar que per sortir del pedregar cadascú té de tibar el carro, fent allò que li pertoca. I per crear llocs de treball s’ha de comptar amb els emprenedors de vocació, ja que ni els sindicats, ni els polítics, ni els governs crearan empreses rendibles i sostenibles. La crisi ha tingut, com a mínim, una influència positiva per al món empresarial. Ha donat un toc d’alerta contra plantejaments poc elaborats. Contra dispendis sense rendibilitat. Contra escandalls “a grosso modo”. Contra decisions precipitades o intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida, que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes de les empreses anessin grassos.

Però, quan ha arribat la crisi, quan el mercat s’ha tornat llepafils i estalviador, només han aguantat l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb imaginació i amb professionalitat. Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les estructures productives, els sistemes de distribució, les relacions laborals, s’ha vist clara la brutal diferència entre la forma de reaccionar de l’individu “empresari”, i la de l’individu “propietari” d’una empresa. El que ha distingit en les hores importants l’empresariat de veritat - des dels anys trenta fins al dia d’avui, passant pels greus moments de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta al canvi social, la capacitat de sacrifici i d’austeritat, i, sobretot, la capacitat impagable de recuperar la il·lusió i l’entusiasme, inclòs quan tot sembla convidar a abandonar la barca.

Les bones notícies s’ha de fer córrer; fins i tot si es tracta d’indicis de bones notícies. El panorama és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. Per totes aquestes raons, la gent que compta amb els dits de la mà, pensa que si els empresaris per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, s’ha de fer el que calgui perquè la por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se sàpiga que aquesta confiança no arribarà si, com més aviat millor, no s’esbargeix l’enrarida atmosfera que envolta indiscriminadament la reputació empresarial. El problema no és, per exemple, que alguns empresaris siguin empresonats com a delinqüents, sinó que en l’opinió pública es respiri la sospita que gairebé tot l’empresariat està en capella d’anar a raure a la “cangrí”.

divendres, 11 de novembre de 2011

COM I QUAN ENS VENDRAN "LA MOTO" DE LES PENSIONS?

CARTA AL VENT

            L’aparell de propaganda electoral del PP ha beneït que, sempre que convingui, els candidats facin servir en campanya l’argument que el seu futur govern no contempla “congelar les pensions”. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que això fa pudor de socarrimat, i que malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla dels votants que depenem de la pensió pública per mantenir el nostre nivell de vida, alguna cosa grinyola. Segons el propi Rajoy, no fa tant que es va recórrer a un crèdit sindicat per afrontar una de les dues pagues extraordinàries. Fa dos dies, un dels rostres amables dels popular i candidat per Barcelona, Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques, va ratificar les bones intencions del seu partit, però se li’n va escapar una que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revalorar tal com està pactat, però es va curar, també, en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi ha teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya, però, no ens refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que als polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui, però, per si de cas, parlem-ne una mica.

            Vagi per davant que quan parlo de pensions, em refereixo a les contributives. És a dir, a les que no cauen del cel, sinó que són conseqüència d’unes cotitzacions concretes i obligatòries, tant per als treballadors com per a les empreses. Els últims anys de la legislatura del senyor Aznar i, sobretot, durant l’imperi socialista capitanejat per el senyor Rodríguez – per cert, mai he entès això de prioritzar el cognom de la seva mare -, el fons de reserva per assegurar les pensions era suficient per arribar al 2040 sense problemes. Aquest fons de garantia es va parir a les beceroles del Pacte de Toledo, i l’afirmació que no s’havia de patir, almenys fins d’aquí a trenta anys, la repetien sense que el nas se’ls hi allargués, tots els que el tenien ficat a l’olla. Però jo, que sóc un escèptic i descregut a mesura que em faig més gran, tinc vàries preguntes per fer, la principal: com es gestiona aquest cèlebre fons de reserva? ¿Podria ser que, amb la fal·lera d’engreixar-lo més de pressa, s’hagués invertit una part, més o menys considerable, en això que ara se’n diuen “bons tòxics” i que els meus avis en deien “fum”?  Avui que ens hem assabentat que la gran causa de la bombolla financera són els actius fantasmes de diner inexistent – un misteri més gran que el miracle dels pans i dels peixos -, qui ens assegura que el fons de reserva se l’han menjat les rates? Si així fos, no voldria trobar-me en la pell de qui ens hagi de “vendre la moto” de com hi hem anat a parar, si fos el cas, a aquest nou atzucac.

            És possible que algú pensi que treure aquest tema, “ara no toca”. I que em desqualifiqui dient que això que he dit és semblant a fer “terrorisme verbal”. Perdó, què diu vostè? Jo sóc, com diria en Pla, un pobre escriptoret que fa preguntes. No em compari a la directora del FMI,que aquesta sí que l’haurien de tancar per bocamolla. Encara que tinguin un fons de veritat les premonicions que fa cada dos per tres, venint d’ella té un efecte negatiu multiplicador. Se la podria ben estalviar aquesta pluja sobre mullat, si no proposa solucions potables i concretes. En fi, el que dèiem, les pensions no es poden deixar de petja. I a més a més convindria replicar més sovint determinades declaracions de polítics que es vanten d’haver apujat les pensions mínimes i les no contributives per sobre de l’IPC. Està molt bé que es pengin la medalla, si no fos que una vegada més confonen al personal. Quan es parla en propietat de les pensions, s’hauria de ser més rigorós i no posar al mateix sac les contributives, que són una obligació respectar-les tal com es varen generar, i les no contributives i els complements de mínims que, en tot, cas es tracta d’una liberalitat. Un altre dia, podem analitzar la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions contributives, a partir del mateix moment de la seva gestació, i segurament ens esgarrifaríem. Però amb aquesta regla de joc ja s’hi comptava; havia servit perquè cadascú fes els seus càlculs, al retirar-se. El que no es pot fer es canviar el reglament, a la meitat de la partida.

            Ja que hi estem posats, potser també caldria explicar els tripijocs, confessats per la ministra Salgado, d’haver recorregut al fons de reserva de les pensions per “tapar forats” conjunturals de l’administració pública. Malgrat ens va tranquil·litzar assegurant que havia tornat els diners manllevats, no hem escoltat cap polític que volgués saber-ne més d’aquesta “operació”.    

divendres, 4 de novembre de 2011

DE L'ESTAT DEL BENESTAR A L'ESTAT DE LA RESPONSABILITAT

CARTA AL VENT

            La ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que repeteix tant gags que ja no tenen gràcia; com si els actors que acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea d’aquest teatre immens, que es diu Espanya, s’hagués quedat ensopida o estúpida. Que no s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular des de la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de la claca - llogada per neutralitzar els intents de sabotejar la representació -, que està escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més indignades, que venen del galliner. El teatre pot acabar esclatant d’indignació - si els actors no es posen ràpidament les piles – el dia que els empipats i incomodats de la platea, se sentin identificats en els crits de queixa procedents del galliner.

            Ja sé que la “parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la realitat que es viu a aquest país, quan el teló de la representació teatral que s’anomena “campanya electoral” s’ha aixecat a mitja nit. Durant quinze dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, qui treu més drapets al sol als actors de les altres companyies i en mirar de fer empassar al públic quantes més rodes de molí millor. La competició per aconseguir l’administració del teatre no es tracta, precisament, d’uns jocs florals, sinó que és la guerra; i tot sembla que estigui permès. Bé, de fet, tot estava permès fins fa poc, fins que s’han colat al teatre, okupant el galliner, un grapat de gent indignada, que planta cara als actors exigint que l’obra carca i passada de moda que es representa, sigui reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els actors professionals venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de memòria. L’únic dret que li queda al públic és que, de tant en tant, pot canviar la companyia de còmics, escollint mitjançant un sistema democràtic, entre companyies consagrades i de renom o una de les debutants; en qualsevol cas, els nous protagonistes de l’escena, per fer mèrits i quedar bé amb la parròquia, faran algun canvi formal en el guió de l’obra, adaptant-la als gustos de la nova clientela, però mantenint invariable l’argument.  

Però, adés, des de fa un parell de representacions, el públic majoritàriament jove que omple el galliner, exigeix a les patums de la faràndula que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus. Els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats  rebentessin una representació que els permet de viure com uns reis, ells i llurs famílies, tant la directa com la política. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat que barressin el pas a aquella patuleia i que no se’ls hi vengués ni una entrada. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés per la força el galliner, ja que no quedava altre remei. Tampoc no se’n sortiren. Els indignats no eren manxols, i llevat d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions - a la seva colla s’hi havia infiltrat púrria -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i utilitzant altres mètodes més intel·ligents i, sobretot, allunyats de la “bronca”, es seguiren rifant els actors maldestres, posant en evidència les seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que representaven.

És cert que l’obra ja està cascada i que cada dia interessa a menys gent, però aquesta manca d’empatia amb l’argument es suplia amb un clima de benestar: el teatre era cada vegada més fabulós i oferia més serveis i prestacions. Cada dos per tres s’hi feien reformes, encara que la majoria fossin innecessàries i supèrflues, però com que tothom hi anava bé amb aquella política d’enlluernaments i parafernàlies, no s’estalviava cap esforç per tal que el públic s’hi trobés còmode: “cor que vols, cor que desitges”. Fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany el teatre ha dit: “prou! Així no podem seguir perquè les misses no donaven per tant i a la caixa només hi queden teranyines”.

Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que retallar despesa esbojarrada, a corre-cuita i a l’engròs. I, de mica en mica, el públic que s’havia acostumat al benestar que es respirava entre les quatre parets del teatre, ha de renunciar a comoditats que li havien promès els actors que "mangonejaven"  l’obra, serien per sempre. La indignació impulsada des del galliner està arribant a la platea. Que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat d’ensibornar dels actors. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de la responsabilitat”. Sobretot, si cada companyia de còmics s’aferra a la seva obra i al seu argument.