SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BÀRBARA NO ENS DEIXEU!

CARTA AL VENT

Abans d’ahir, el dia nacional d’Espanya, mentre m’afaitava una radio recordava, no sé si amb segones de canvi, aquell vell èxit de la Trinca: “És difícil d’esbrinar com poden mantenir-se dues pàtries, com qui manté dues dones, i no estar tocat de l’ala”. Quan havent dinat vaig donar un cop d’ull a les notícies, un ressuscitat Alfonso Guerra - tan esperpèntic com quan feia els ulls grossos amb les trafiques del seu germà - defensava les peonades amb que els de la seva confraria mantenen captiu el vot d’una bona part dels jornalers andalusos. No sé què faran els altres quan manin, de moment encara no ho han fet mai i potser donaran la sorpresa. Però no hi compten massa, doncs ja se sap que una cosa es predicar i l’altra donar blat. Ja es veurà d’aquí a un mes quan, enfeinats o desenfeinats, amoïnats o tranquils, farem cap al col·legi electoral per escollir aquells polítics que considerem ens trauran millor les castanyes del foc.

Dintre de no res començarà la campanya electoral i tots faran cara de bons xicots. La majoria dels que es presentaran no aconseguiran l’escó, però ens deixaran bones paraules: “Crec en l’home per damunt de tot”; “Crec en la persona al servei de la societat”; “Crec en les obres, no en les paraules”; “Crec en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat”; “Crec que avui és millor que ahir”. Tots bons xicots, si no fos que per darrera miraran d’aixecar-se la camisa els uns als altres. ¿Faran veure que no s’ha adonat com es multipliquen les campanyes de solidaritat o els moviments d’indignats que retreuen a la classe política que parla molt del sexe dels àngels i poc de tirar pel dret contra la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals i la delinqüència o l’incivisme creixent? Quan una campanya de solidaritat s’ha d’endegar, val a dir que les coses estan arribant a perillosos sostres, perquè qui hauria de prendre mesures no ho fa i, llavors, ha de ser la iniciativa popular la que ha de substituir unes escandaloses mancances institucionals.

He rellegit el llibre “L’any 2000, un repte per a Catalunya”, del filòsof i economista J.A. Gibernau, que va ser molt polèmic a principi de segle perquè trencava més d’un plat bonic. La meva pregunta, després de rellegir-lo. és si les seves previsions, onze anys després, eren tan forassenyades com les patums de l’època en blasmaven. Fixeu-vos en alguns detalls i decidiu per vosaltres mateixos: “Avui, Catalunya, no està preparada, ni políticament ni econòmica, per enfrontar-se al món que és a les portes... Si en la nova joventut no es dóna un renaixement nacionalista genuïnament català, aliè a als “ismes”, acabarem sent cada dia més una subcultura espanyola, una mica com succeeix amb els indis dels Estats Units, que conserven el seu idioma, costums, nacionalitat, fins i tot la seva sardana(amb plomes) però que són, en efecte, una subcultura americana... A Catalunya ha predominat la mentalitat del minyó escolta i del botiguer, fent massa ostentació que la petita i mitjana empresa és la ideal per a la nostra economia, quan en realitat es pot provar que, si bé algunes indústries no necessiten créixer, la major part són petites perquè no han sabut créixer o morir a temps”.

Alguns es queixen de la joventut d’ara perquè no té els mateixos valors d’abans. Error garrafal al meu entendre, i tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els tenien a flor de pell, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot potser fossilitzats. Els més fonamentals abans, avui estan tocats: el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat. Però, per què passa? Potser perquè és una joventut que ha crescut allunyada de la paraula “poc” i del que significa i comporta la “mancança”? Perquè ha crescut amb l’hàbit de “guanyar” i no sap el pa que si dóna quan toca “perdre”? Bé, sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats que s’han atipat de fer el paper de convidats de tercera en un banquet a on, fins ara, només els hi han donat per menjar plats de sopa, que també a partir d’ara els hi volen racionar. No és estrany que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina i ja procurarem fer bullir l’olla per a tots”. De manera que si aquesta classe política, que ja es reparteix els millors llocs del banquet, abans que la cridin a taula, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven les nostres àvies quan veien acostar-se la tempesta.