dijous, 29 de setembre del 2011

LA JOVENTUT TÉ ESPINA, PERÒ TAMBÉ TÉ PERFUM

Carta al vent

No és cosa fàcil de trobar el pols real de la joventut. Un dels factors que contribueixen a la desorientació, com a simples espectadors sociològics, és que coexistint dos plantejaments ben definits i respectables, massa sovint ens entestem en destacar-ne només els aspectes contradictoris. Per una banda, hi ha els joves que intenten conservar, més o menys aferrissadament, una determinada conducta tradicional i, al cantó contrari es posiciona un col·lectiu abrivat que defensa - des d’una renovada i valenta denúncia del sistema - pura i simplement una ruptura més o menys endreçada. Dit això, certes valoracions, tant les apologètiques com les detractores, van lluny d’osques a causa d’haver-se fet, enlloc de des d’una anàlisi  ponderada i conciliadora, emparant-se darrere de la subjectivitat més lamentable i miop.

Però la interpretació que em sembla més plausible és la que sosté que, pròpiament, no hi ha problemes o qüestions juvenils, sinó problemes socials que es reflecteixen o es condensen entre els joves. Ni es pot censurar que la joventut d’ara no sigui un retall dels patrons generacionals que varen servir als seus avantpassats, ni seria encertat pensar que la joventut serà tant més autèntica com renegui dels esquemes conservadors heretats. Tothom és fill de les seves pròpies experiències i errors. Malaurat qui hagi de prendre decisions en base a experiències no viscudes. En qualsevol cas, el que cal dir d’entrada és que els joves no anticipen el futur, sinó que es limiten a concentrar les tensions del present. Quan la joventut ha estat, simultàniament, una edat de moda o una edat model, sempre el marc era una societat que, d’una manera cada cop més accelerada, ha vist com se li feien miques a les mans els referents dels quals s’alimentava. Jo voldria deixar clar que no s’hi val a desqualificar al jovent només perquè no viuen, pensen o pugen com els seus pares o avis pensaven o varem ésser pujats. El fet que tantes vegades ens precipitem en les valoracions, obre entre pares i fills abismes insuperables.  

Normalment, quan es proposa tant la joventut com a esperança de futur, sol passar en societats sense referents, sobretot sense referents que la joventut s’apreciï. Hi ha un moment en la vida de tot jove que necessita contrastar les seves idees. Si els seus pares, en aquest moment crític, no saben o no poden assumir el paper de confidents, els fills es llancen en braços d’altres influències que omplin el buit, no sempre desinteressadament. L’augment del consum de droga i alcohol cada vegada en edats més baixes, la creixent delinqüència gratuïta dels caps de setmana i l’explotació per part d’adults de mitjans d’entreteniment no recomanables des del punt de vista de la formació, justificaria que des d’alguna trona respectada es fes un toc d’atenció al passotisme transversal dels pares, que o bé recorrent a l’imposició de la disciplina si us plau per força, amb resultats nefastos, o bé es reacciona traspassant la patata calenta a l’escola o al govern. Contra l’opinió de quins consideren que la joventut no toca de peus a terra, no fa gaire vaig llegir en un butlletí fet per estudiants un article sobre la possibilitat d’una guerra nuclear. Em va cridar l’atenció que resultés un cant a l’esperança: “la humanitat no serà destruïda ni en el pitjor dels casos...” La joventut que ens encanta és aquella que no confon al personal agitant una rosa vermella amb la mà esquerra i posant un ciri a santa Rita amb la mà dreta. Perquè, això si, el que ja no fa la joventut es anar amb un lliri a la mà.

Sobre la joventut s’han escrit moltes frases de ringo-rango, des que no està feta per al plaer, sinó per a l’heroisme, fins que quan ets jove ets sens immortal o que ésser jove vol dir no tenir memòria. És cert que el coneixement de la decrepitud i de la mort queden per al jove en pura teoria. És cert que els joves viuen en una voràgine, mentre una veu els diu a l’orella que mai no pot passar-los res de dolent, que són invencibles. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem els joves darrere de tots els grans problemes que preocupen l’opinió pública. El darrer exemple, en els moviments de protesta estesos arreu del món. Llavors, quin és el desengany de la joventut d’avui? Doncs que anys enrere els joves s’afartaven de reivindicar el futur, manera retòrica o elegant de subratllar que no tenien present. Ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta recuperar el present per canviar un sistema que els hi garanteixi, precisament, aquell dia de demà que els hi pertanyia. I que ara, els que governen d’una manera maldestre, els hi volen arrabassar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada