ELS POBRES MILIONARIS

CARTA AL VENT

ELS POBRES MILIONARIS  (1)

            Els nostres avis pensaven que no s’havia de dir blat fins tenir-lo al sac molt ben lligat. Els seus néts hem aprés a polir-nos el grà tot just després, i àdhuc abans, d’haver-lo sembrat. I tot això sense que ens caigui la cara de vergonya, ni se’ns posi cap pedra al fetge. Abans, s’estalviava per disposar sempre d’un raconet en cas d’un mal de ventre. De tant en tant, també “per donar-se un requisit”. El que sovint havia d’anar a manlleu no mereixia cap consideració d’una societat quina norma, no escrita però vigent, era gastar-se un ral només si en quedava un altre al butxacó. Els nostres avis jo no sé si realment maldaven per arribar a milionaris, del que sí n’estic convençut és de que no els hi queia la baba per viure com milionaris.

            Malgrat això, moltes vegades confessaven passar-ho millor que qualsevol ric, sense els seus maldecaps, portant una vida senzilla i arreglada, sobretot no enteranyinada per cap guspira d’enveja. Però avui hem arribat a una degradació tal de la realitat, substituint-la per la ficció més virtual, que enlloc de tocar de peus a terra i conformar-nos sent només nosaltres mateixos, sembla com si necessitéssim fugir de la realitat, de les limitacions del nostre entorn, per aconseguir durant uns minuts, uns dies, unes hores, assemblar-nos als que tenen pela llarga, als que poden viure com milionaris de veritat. Els que fan els reclams publicitaris, per exemple, dels creuers ofereixen a la seva clientela potencial, la possibilitat de viure quatre dies com un milionari, amb un mínim esforç. Els manipuladors de la delirant societat de consum no es fan els tiquis-miquis, ni en plena crisi, a l’hora d’ensenyar-nos tècniques sofisticades d’estirar més el braç que la màniga. Els avis, en canvi, ens havien pujat amb uns principis espartans, que avui serien considerats d’allò més carca: “val més tenir que desitjar”. O aquell altra tan categòric que alguna vegada haureu sentit: “no mengis més del que puguis pair”.

            Els reclams enganyosos fan pensar que si fóssim milionaris tindríem assegurat un grau de satisfacció superlatiu. Però aneu a saber on nia la felicitat! Si en les barraques dels que ho passen magra, en les humils vivendes de les barriades o en les cases i pisos luxosos i confortables, pensats per a potentats, en les zones residencials de les ciutats. Jo soc dels que penso que hom pot ésser feliç a tot arreu si es conforma amb el que té. En canvi, no soc pas dels que pensen que els milionaris viuen bé, però no són feliços. La felicitat no fa parella amb el diner. Qui no en serà mai, de feliç, serà el que enlloc de buscar la felicitat espera ajagut entrebancar-s’hi.

La circumstància que els nostres avis visquessin envoltats d’esglésies i de tradicions, potser explicaria que s’arrapessin a la confiança cega en les coses immutables: “així ho trobàrem, així ho deixarem”, feia que molts dels milionaris d’aquelles èpoques reculades consideressin que el millor per la seva espècie era conservar-se dintre d’una incolora i insubstancial virginitat, passant figues a les butaques dels respectius Casinos, havent dinat. Una única característica, com si es tractés de l’ADN o del cordó umbilical, unia als milionaris d’abans amb els d’avui dia: l’aversió a pagar impostos proporcionals a la seva riquesa. Tant espantava als “tòtems”, a tombar del segle passat, que les sanes costums i tradicions canviessin per culpa del creixement de les ciutats i del proletariat, que amagaven dades tan importants com les dels censos reals, per estalviar-se impostos. Vet-aquí, la mare dels ous: la solidaritat fiscal. I la pregunta del milió, mai millor dit seria per què els polítics d’arreu tenen tanta por de fer pagar més a qui més tingui, sobretot quan van maldades. Els Berlusconi-boys han fet marxa enrere, després d’haver promès als dictadors “mercats” que fan anar de corcoll l’economia mundial, que serien implacables amb l’evasió fiscal i amb el tracte de favor als més rics. A França, malgrat fortunes s’han ofert voluntàries a contribuir una mica més a eixugar el dèficit col·lectiu, el justicier Sarkozy s’ho pren amb calma. Què tenen, doncs, els milionaris, perquè els tractin amb cotò-fluix? La setmana vinent passarem comptes.