QUAN ACABIS ELS DINERS, COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

Carta al Vent dels divendres

QUAN ACABIS ELS DINERS,

COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

En la qüestió econòmica no hi ha empats: o guanyés o perds. I ara, aquests darrers temps es perd massa i fort. Malgrat Catalunya se’n surt una mica millor, el cert és que arrossegada per la resta de país que li fa de llast, s’enfonsa a la cua del creixement industrial i cada dia engendra – sense possibilitat d’avortar en aquests cas – més atur i misèria. No estaria de més, doncs, reforçar un dels puntals tradicionals de la nostra antiga prosperitat, la qual avui sembla que està fent una llarga becaina: estalviar, i no malgastar el poc que ens queda, tant a les famílies com a les administracions. I és que tothom ens hauríem d’aplicar aquell antic refrany: “quan acabis els diners compte amb tu, i amb ningú més”.

Que una cosa porta l’altra, no falla. Allà on es bat, hi ha pols i allà on hi ha mainada, hi ha soroll. I el que manlleva diners es penja una soga al coll. Quan tot eren flors i violes, les entitats financeres que ara tan ploren i s’esquincen els vestits - perquè diuen que no tenen un ral per deixar als que podrien fer rutllar empreses i no fantasies - et venien al darrera perquè els hi fessis el favor d’agafar els seus diners, els savis del poble ja advertien: -“Aneu en compte, que aquest calè s’ha de tornar”. Però ningú se’ls escoltava, sinó que tothom tirava de beta. I això no només ho feien quatre sapastres, sinó que gent d’upa també s’hi enganxava els dits en aquesta parafernàlia. Inclús a més d’un del gremi del totxo, que s’afartava de fer promocions sense arriscar-hi un duro del seu patrimoni, va ser distingit amb la medalla d’empresari exemplar. I encara que no serveixi de consol, la moda de fer-se milionari invertint amb els calés dels altres, estava bastant estesa i tothom callava perquè molts hi anaven bé, untant-se els dits amb comissions de negocis virtuals. I qui gosava badar boca denunciant-ho, acabava escarnit com un boig i de poc li anava que no el tanquessin.

Quan l’invent va fer aigües per tot arreu, i els damnificats van aparèixer a dotzenes, els governs d’arreu van córrer a tapar primer les hemorràgies dels culpables del daltabaix, deixant de banda descaradament les víctimes de segona d’aquella ensarronada colossal. I quan als governs han fet curt de cataplasmes, a alguns no se’ls hi ha acudit cap altra cosa que demanar a les víctimes, encara convalescents, una transfusió perquè les panxacontentes entitats financeres es poguessin permetre alguna xefla. Al nostre país, inclús a la intocable i sagrada Constitució fins fa quatre dies, se li extirparà un ronyó o el que faci falta perquè el país pugui endeutar-se més per pagar puntualment els interessos als usurers que ara es fan dir “mercats” i que ens tenen agafats pels dallonses. I, en canvi, no es troba el moment per modificar la llei perquè les víctimes atrapades per aquella disbauxa dels crèdits a go-go, a sobre de perdre la il·lusió, la feina i els pocs diners que tenien, hagin d’anar a viure sota un pont. Com pot ser que un país amb un cens de pisos buits que esparvera la terra, encara se n’embarguin més als que no poden pagar l’hipoteca? Per què per unes coses correm tant i per altres sembla que no ens ve d’un segle?

És veritat que amb qui no pot pagar, s’ha de fer alguna cosa. Els jutges tenen raó: tal com mana la llei la justícia no pot fer res més que llançar famílies dels pisos. Doncs per què no arreglem la llei? Bé els hi ha llegut de rebaixar l’IVA perquè les entitats financeres puguin treure’s de sobre els estocs acumulats. Un decret destinat a tapar, una altra vegada, els forats dels principals culpables de la crisi, que, en agraïment per l’amistós cop de mà, segueixen tancant l’aixeta del finançament. Qui els comprarà aquests estocs de pisos que els promotors morosos els hi van deixar damunt la taula a les entitats financeres? Si no s’obre l’aixeta del crèdit, només podran comprar grups organitzats d’especuladors, disposats a pescar quan les aigües baixen tèrboles?