divendres, 12 d’agost del 2011

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

CARTA AL VENT

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

            Donant una volta pel Facebook hi acabo de trobar un comentari, sobre els disturbis de Londres, que m’ha frapat. - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé ha d’estar molt cremada, o no és tan responsable com pensava.

Perquè en moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen alguna responsabilitat social saben tenir la boca tancada, abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant, encara que sigui sense voler, la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comentava ha estat esborrar aquell bocamoll de la llista d’amics, doncs una persona que fa de mestre no pot expressar-se així, malgrat li respecto la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill, com prémer una tecla. I a més, encara que jo no vulgui escoltar comentaris desafortunats, no puc impedir que algú els escampi irresponsablement ni que hi hagi gent que se’ls empassi, com si fossin dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i fora de temps no compten fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi serà difícil d’aturar.

            No obstant això, com volem que els de poble respectem als qui tenen el dret, legitimitat per les urnes, de governar, si cada dia d’aquest mes d’agost assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa, per part d’ells? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, hem de parlar de la crisi. S’ha escampat arreu el calfred. El país que no té esgarrifances de por, en té de butxaca i el virus, sigui quin sigui perquè encara els savis no l’han trobat, fa estralls arreu. Aquest és el panorama des de començaments de l’estiu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents es recepten uns al altres pastilles i xarops que els de poble ens empassem, com si enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin les llesques de pa amb vi i sucre de la iaia. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt i als països encara menys. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil·lament al llit, a covar la calipàndria. Però això estava molt bé quan els maldecaps es tenien de solucionar sense traspassar els límits d’un país.

Ara, com que cada pet local provoca mil esquerdes a nivell global, els dirigents no poden permetre’s becaines ni fer vacances, sinó que han de trampejar la passa bo i drets, malgrat la caparrassa. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn que, en aquestes circumstàncies, cada cop que s’estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca rebotin com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats amb la millor intenció del món pels fetillers de guàrdia, els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets i veuen com fins i tot els nans del seu particular circ els hi creixen.

No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de l’ordre a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper examen per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les infalibles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada