CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE
Era un dels estirabots preferits d’en Xenius. Li he manllevat al venir-me a la memòria que en Josep Maria Espinàs avisa, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai!
Ja sabem que posant la crisi com a causa o com a justificació, tothom s’atreveix a cuinar remeis, més o menys casolans, per sortir-nos-en però a la llarga en prou feines fan pessigolles al melic del problema. Ja sabem, també, que els partits polítics, quan tenen eleccions en capella proposen fer miracles a dojo per redreçar l’economia, reconvertir el monstre de l’administració pública i parir regles de joc en matèria monetària, fiscal i laboral. I que l’endemà mateix d’endreçar les urnes es fa palès - no només aquí sinó a la resta d’Europa - que rebaixar la inflació i l’atur són dos objectius en permanent conflicte, constatació que alimenta una sensació creixent de manca d’autoritat i desgovern, sensació que avui impera en totes les democràcies occidentals, tinguin governs de dreta o d’esquerra, provocant en els ciutadans dos tipus de resposta, tots dos fruït de la indignació: l’escepticisme o l’abstencionisme. Però el més delicat de la situació és que una bona part del poble, que malgrat tot no voldria deixar de somriure, renovi la confiança en el sistema tapant-se el nas.
Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a Anglaterra un moviment de destrucció de màquines, que també arribà al nostre país. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al capitalisme industrial més sever. La lluita contra la màquina era, en el fons, la lluita contra l’usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Dels que endegaren aquell moviment se’ls en deia “ludistes” i, a la llarga, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi que pretenien combatre a cops de trabuc. John Dos Passos raona que les persones que viuen èpoques de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tant negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en ahirs lluminosos ens estalviarem que ens passin per la pedra. En darrer terme, el que decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present, sense deixar de somriure.
Avui els ecologistes deuen encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col·lectiva i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors asseure’s al voltant d’una taula a degustar qualsevol recepta casolana de qualsevol àvia del país, doncs tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc a les primeres de canvi, no denota sinó una espatarrant manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom pot dir-hi la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants, després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten parlamentant, sense escoltar-se els uns als altres.
Però, no obstant això, no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al del costat! És tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada