ELS VELLS EN CAMÍ DE FER MÉS NOSA QUE SERVEI
Una aproximació a la realitat de la gent gran, no sé si la millor però a mi em va impressionar, la vaig escoltar no fa gaire: “Ara sé què significa ser vell: es pot fer tot el que fan els joves, però hom se’n cansa de seguida”. Clavat, nano! Ja es pot anar predicant ous a vendre si les cames fan figa i el delit et deixa plantat, com si fos un desodorant comprat a preu de saldo. Però, sobretot, esdevé un drama es presenta quan t’adones que en el “mercat de futurs”, “ser vell” no cotitza i enlloc d’un valor sòlid, massa analista se’l mira com un valor tòxic i un llast en potència per l’economia. Si arribar a vell, enlloc de constituir un grau, resulta que ha d’ésser una càrrega per a la societat, estem ben arreglats.
A les joves que bescantaven o se’n reien gratuïtament de les seves sogres, per tal d’avergonyir-les i fer-les callar, hom els hi recordava amb murrieria que anaven pel camí de ser-me un dia o altra. En canvi, quan la societat d’avui dia arramba al vell perquè senzillament fa nosa, no té gaire present que hi ha més dies que llonganisses i que a tothom arribarà el moment de la jubilació, àdhuc als que ara tallen el bacallà en el més ample sentit de la frase. Oi més quan la jubilació cada dia sembla que arriba més aviat i als “vells oficials” cada dia els retiren, per força, molt més joves. La crisi està convertint en “vells prematurs”, homes amb quasi mitja vida per davant, malaguanyant una experiència que no s’aprofita ni per a la formació de noves generacions.
La veritat és que la societat ja se n’ha preocupa dels vells (començant per emmascarar la veritat pura i dura amb un eufemisme edulcorat: “gent gran”). Però ni de bon tros no ha fet tot el que calia per facilitar-los una jubilació digna, començant per no assegurar-los ni la qüestió més essencial per a la seva independència: el poder adquisitiu de la seva pensió. No es tracta només de bastir residències i llars d’avis. És bo que se’n facin, però aquest aspecte podríem considerar que és el més folklòric o anecdòtic de la qüestió. Seria necessari canviar aspectes de més calat en el model de la mateixa societat per aconseguir que el vell veiés aprofitada i reconeguda la seva llarga experiència professional, respectada la maduresa, compensada justament la seva vida de treball i de creació de riquesa, assegurada una assistència sanitària com cal, motivada la vinculació amb la família...
Amb el sotrac de la crisi la classe dirigent, arreu d’Europa, ha passat llista esparverada dels passius prescindibles i abans que s’enfonsi el vaixell està disposada a desprendre-se’n sense contemplacions. El problema pels vells és que, de reüll, se’ls considera un llast difícil de suportar a la llarga i la primera reacció de pànic ha congelar o retallar descaradament les pensions contributives, que ja no eren res de l’altre món però que eren un dret adquirit amb suor i llàgrimes. I la cosa no ha fet més que començar, de manera que dóna la sensació que en un futur no gaire llunyà, potser l’únic esport que podrem practicar serà el de fer equilibris per arribar a cap de mes. És molt fotut adonar-te que cada dia faràs més nosa perquè la teva societat no podrà fer-se càrrec del que costes si vius massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada